dijous, 24 d’octubre de 2013

La biblioteca del pare


El meu pare nasqué l’any 1923 en el si d’una família obrera, al molt barceloní barri de la Mercè. Igual que molts dels seus coetanis, la seva educació no passà més enllà de l’escola primària (llegir, escriure i “les quatre regles”), i començà a treballar d’adolescent, com li pertocava. Però, a diferència del que passa avui dia, intentà completar la seva formació de forma autodidacta, per pur afany de superació. Apart de dominar l’oblidat art de la taquigrafia, sense necessitat d’anar a cap acadèmia, arribà a parlar un francès acceptable per fer-se entendre amb la gent de la indústria tèxtil de Lyon, amb la que tenia tractes en la seva condició de metal·lúrgic.

El meu pare fou també un gran lector dins d’una família on em sembla que no hi havia cap tradició lectora. Sense cap educació acadèmica, va llegir, esclar, tots els best-sellers de l’època, des de Maxence van der Meersch fins a Irving Wallace, passant per Vicky Baum, Pearl S. Buck i Vicente Blasco Ibáñez. També Curzio Malaparte o Anatole France, que ara Milan Kundera reivindica. Però tingué prou respecte per l’alta literatura com per guardar un lloc per l’obra completa de Flaubert, per “La bèstia humana” de Zola, per “Guerra i pau” o “La muntanya màgica”.

El meu pare era, em dol dir-ho, franquista i sentimental, però també era fan de la primera època de Camilo José Cela, quan aquest autor semblava el súmmum de la modernitat. Imagino que devia de ser un cul més inquiet del que representava, ja que tenia llibres que només podia haver adquirit sota taulell, com la trilogia “La forja de un rebelde” d’Arturo Barea. O una edició, suposadament inexpurgada, de “Les mil i una nits” amb escenes homosexuals incloses. Encara que l’amagava dalt de l’armari dels abrics d’hivern (com les escenes de les cortesanes franceses que es tocaven mútuament el mugró), els seus moments homoeròtics em posaren a cent en època que tothom qualificaria de pederàstica. Em resulta difícil discernir el garbuix que devia guardar dins del seu cap aquell home.

Però potser els llibres que més em marcaren dins de la seva biblioteca foren les obres completes d’Enrique Jardiel Poncela. Ell me les va prohibir explícitament. Em digué que, quan arribés a l’edat necessària, me les permetria, si li ho demanava; però que de moment m’hauria de conformar amb el seu estimat P.G. Wodehouse. Com era d’esperar, vaig llegir Jardiel d’amagat molts anys abans del permís patern, mentre que al pobre Wodehouse no li vaig fer mai cap cas.

Prova del respecte que el meu pare tenia pels llibres era que feia relligar de tres en tres les obres en rústica d’alguns autors, amb cobertes en cartoné granat i les seves inicials (les del pare) daurades al llom. Aquests volums una mica engavanyadors van ser alguns dels pocs que vaig preservar de la seva biblioteca i no ha estat fins superats de llarg els vint anys del seu traspàs que m’he decidit a llegir un d’aquells Wodehouse promesos i mai no tastats: “The Adventures of Sally” de 1922. Bé, “Las aventuras de Sally” es va editar per primera vegada en castellà el març de 1947, però jo tinc la segona edició de gener de 1952 a la col·lecció humorística “Al Monigote de Papel” de l’editor Josep Janés, de qui aquest any celebrem precisament el centenari.

El llibre no m’ha impressionat gaire i m’ha costat déu i ajuda acabar-lo, potser perquè el seu humor és massa amable i fi pels temps que corren, com si el seu moment hagués passat definitivament; tot i que fa quatre dies Gonzalo Herralde encara ens l’estava intentant vendre a Anagrama. La Sally del títol és una noia americana, pobra però honrada, dotada d’un gran cor i sempre disposada a ajudar. La seva vida farà un tomb superlatiu quan rebi una gran fortuna en herència, uns diners que li duran més malvestats que felicitat, almenys fins que la novel·la no s’acosti a la seva conclusió. Pel camí apareixen elements típics de l’època com són els cafès dansants, els aristòcrates britànics amb castell, l’estiueig a les platges de Normandia o les estrenes de Broadway. Tots ells han adquirit en l’actualitat el caràcter de tòpics, però qui sap si Wodehouse va ser un dels que va contribuir a inventar-los.

Sigui com sigui, tot resulta tan polit i convencional, que només l’humor fi com el paper de fumar convida a tirar endavant. Consultant les fitxes de lectura, descobreixo amb sorpresa que ja havia llegit fa temps altres dues obres de Wodehouse de les quals no m’havia quedat la menor petjada. Simptomàtic, oi? Li dono una darrera oportunitat amb alguna cosa de Jeeves? Em nego a creure que Stephen Fry, Hugh Laurie, Herralde i el meu pare poguessin estar tan unànimement equivocats.

18 comentaris:

  1. Segurament, la capacitat de posada en escena dels directors i actors britànics està molt per sobre dels textos.

    Són estranyes, les biblioteques familiars. A mi em passava amb la biblioteca de l'avi. Era plena d'aquests autors d'època que no superen l'interès de les generacions posteriors; però enmig d'aquest conjunt aparentment poc atractiu hi havia coses molt interessant que feien de la biblioteca no només el conjunt de llibres sinó el laberint que cal recórrer per arribar a la literatura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'alguna estranya manera la literatura sempre hi acaba entrant.

      Elimina
  2. Parlant de posades en escena, m’ha agradat molt la teva d'aqui. Jo tinc molt bon record d’una Antologia titulada “Pues vaya” publicada a Alfaguara. No em sembla poca cosa “un humor fi com el paper de fumar”

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja dic, José Luís, que potser mereixerà una altra oportunitat.

      Elimina
  3. A mi el Jeeves m'agradava de jovenet, dóna-li una oportunitat. Ara, ves preparat, perquè és carrincló i molt "blanc". Però si tens en compte el context, potser passaràs una bona estona. Parla amb en Leblanc, que és el fan número 1 de Woodehouse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veig que això que sigui "carrincló i molt blanc" no és una exclusiva de les aventures de Sally.

      Elimina
  4. De Wodehouse vaig intentar llegir "¡Pues vaya! lo mejor de Wodehouse" i no vaig arribar ni a la meitat del llibre. I no es l'únic clàssic que no em porto gens bé.

    ResponElimina
  5. L'amnèsia respecte de les lectures oblidables és una de les raons per les que vaig deixar de fer fitxes de lectura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. pitxiri, si almenys hagués fet una fitxa de lectura (com faig actualment amb gairebé tot el que llegeixo), podria confrontar el meu jo de llavors amb el jo present per decidir si un nou intent podria proporcionar resultats diferents.

      Elimina
  6. diria que el teu pare i el meu són clavats, nomès que el meu va nèixer al 1917 (encara piula), però la biblioteca es pràcticament la mateixa, Cela inclós,
    Afegiria Frank Yerby i Ayn Rand. Ara, el meu pare tenia tambè Incerta Gloria que em va cambiar moltes coses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'en Yerby potser tenia alguna cosa, de la Rand segur que no i de català, pràcticament res, Ruyra potser i Pla. El pare era deu anys més jove que el teu i ja en fa vint-i-dos que ens falta. Que et duri molts anys en Santiago!

      Elimina
  7. El teu pare, com a gran seguidor d'en Jardiel Porcela, si que et va motivar per a que te'l llegisis de dalt a baix! En canvi, com tu vas observar, debia saber que en Woodehouse no t'agradaria gaire i per això et va insistir en el tema...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Galde, sembla ser que em va manipular psicològicament. Però no penso denunciar-lo a hores d'ara.

      Elimina
  8. Magnífica evocació, Allau.
    No puc acabar d'establir un paral·lelisme amb el meu pare en qüestions literàries; ell tenia també Alvaro de Laiglesia. En descàrrec seu, si cal , he de dir que li proporcionava un executiu de la Planeta

    ResponElimina
    Respostes
    1. No pateixis, Miquel, l'Alvaro de Laiglesia tampoc faltava a casa (ni La Codorniz).

      Elimina
  9. va molt justet Allau, saps! a hores d'ara, encara et pot recitar de memòria, fragments extensos de l'Atlàntida' d'en Mossen Cinto.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et pots queixar, Francesc: una vida ben acomplerta.

      Elimina