dijous, 3 d’octubre de 2013

Noi coneix noia; noia la dinya

Gondry és el de la bata blanca. Tatou, de rosa, i Duris, encastat a la paret.
Confesso que no he llegit res de Boris Vian i, com que m’ensumo que l’home val la pena i que segurament m’agradaria encara que només fos una mica, prometo que en faré un tast en els propers dotze mesos. De moment m’he hagut de conformar amb la versió visual que Michel Gondry ha fet de la seva novel·la “L’Écume des jours” (1947). 

Gondry és un creador estrany: un francès que ha fet també fortuna a l’altra banda de l’Atlàntic sense perdre del tot les seves arrels. Inicialment conegut pels seus clips per a Étienne Daho, les Négresses Vertes, Laurent Voulzy i altres eminències francòfones; l’any 1992 faria el salt cap a l’estratosfera internacional amb treballs per a Thomas Dolby, Inspiral Carpets, (i ja al 93) Donald Fagen, Terence Trent d’Arby, Lenny Kravitz i (bang!) Björk. En cinema va debutar el 2001 amb “Human Nature”, però va ser amb el seu segon treball “Eternal Sunshine of the Spotless Mind” (aquí titulada “Olvídate de mí”) que va obtenir l’estima de la crítica i l’etiqueta d’autor de culte.

Per a “La science des rêves” (2006) va tornar a París i feu de Gael García Bernal el seu alter ego. El 2007 filmà l’anodí “Be Kind Rewind”, l’únic llargmetratge que jo li coneixia i que ostenta el curiós mèrit de fer confluir Mia Farrow i Jack Black en una mateixa escena. Després vingué “The Green Hornet”, una de super-herois a la manera de Hollywood, que no va agradar gaire al seu públic potencial. Així arribem a aquest “L’escuma dels dies”, títol preciós que en anglès es transformarà en “Mood Indigo”, i que lògicament requereix una producció amb paraigües francès.

La cosa va així. Colin és un jove milionari a qui la vida somriu, almenys fins el dia que descobreix que el seu millor amic Chick s’ha enamorat i que el seu cuiner Nicolas lliga pels descosits. Decidit a establir una relació sentimental amb alguna femella viva, per no ser menys que els seus col·legues, força un “coup de foudre” (amb matrimoni incorporat) amb Chloé, una noieta bufona present a una festa on ha estat convidat. Aviat la Chloé emmalalteix —un cas greu de nenúfar al pulmó— i acaba agonitzant junt amb el film.

Ja s’entén que aquest argument és d’una lleugeresa de paper de fumar i que només es pot aguantar si s’explica de forma tan original com la que empra Vian sobre la pàgina. Gondry hi afegeix molta inventiva: no se m’acut pel·lícula recent que premii tan generosament l’espectador atent, començant per la brutal cadena de muntatge de mecanògrafs que suposadament elaboren el text de l’Escuma a mesura que l’anem contemplant. S’hi troben també efectes especials que fan ostentació de no haver estat creats per computadora, maldestres animacions d’aficionat, maquetes evidents i alguns invents dignes del professor Franz de Copenhague. Tot molt vibrant, molt marcià, i molt desconcertant.

Desafortunadament el repartiment, que s’ha de limitar a ser-hi, perquè no pot pretendre representar a figures de carn i os, peca de previsibilitat. Romain Duris, un guapo-lleig molt francès, no queda malament com a Colin; però la Chloé d’Audrey Tatou convida a la inevitable comparació amb l’Amelie Poulain, cosa que mai no és bona. En quant a escollir a Gad Elmaleh (l’actual nòvio de Carlota de Mònaco) per fer de Chick i a Omar Sy (el d’Intouchables) de Nicolas, semblen sengles concessions a la taquilla.

“L’Écume des jours” és un film molt treballat visualment i amb una banda sonora on Duke Ellington té molta importància; es nota que s’ha fet amb molt d’amor i jo m’ho vaig passar la mar de bé durant la projecció, encara que el final fos agredolç. De totes maneres, com passa amb tot el que és candidat a ser adjectivat com a “poètic”, el nivell de gaudi és extremadament subjectiu. Sense anar més lluny, el meu acompanyant va trobar l’experiència insuportable i gairebé vam arribar a les mans, tot buscant el responsable de l’elecció de programa. “Handle with care”, que diuen al nord. Com si fos nitroglicerina.

"Los autos locos" i la mòmia de Jean-Sol Partre. No us perdessiu la música de fons.

6 comentaris:

  1. Llavors has d'escollir bé amb qui vas... esclar que igual a qui no agrada és a tu... Crec que m'hi arriscaré. El títol del post confirma que l'argument no és el principal, no? Si, no, em comfabularé amb el teu acompanyant per torturar-te amb la filmografia sencera dels germans Ozores...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gemma, no assumeixo responsabilitats, en aquest cas ja saps on t'hi fiques.

      Elimina
  2. Ai! Per un costat tinc ganes de veure-la, ja que hi han coses a la pel·li que pareixen ben fetes, i Be kind, rewind em va agradar. Per l'altre, sóc fan incondicional de Boris Vian i sé que, per molt bona que siga la pel·li, mai m'agradarà tant com ho va fer el llibre. Vian i Quenau són dos dels meus autors de capçalera, però no m'imagine a cap d'ells en versió cinematogràfica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si ets fan de Vian, gairebé segur patiràs una decepció. No perquè la pel·lícula estigui malament, sinó perquè ja t'hauràs fet la teva pròpia pel·lícula al cap, i segur que no coincidirà.

      Elimina
  3. amb aquest títol pensava que faries un cas típic dels meus!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Era un homenatge, encara que em temo que la fórmula ja estava inventada d'abans.

      Elimina