L’església de Carles

La Karlskirche és la més notòria església barroca de Viena i potser també la més original. L’emperador Carles VI feu iniciar la seva construcció l’any 1713 poc després de la finalització de la gran epidèmia de pesta bubònica i la dedicà al seu homònim, sant Carles Borromeu, reputat guaridor en qüestió d’epidèmies. L’edifici està format per elements un tant heterogenis que configuren un conjunt inconfusible. A la façana principal l’entrada té la forma del pòrtic d’un temple grec. La flanquegen dues torretes que imiten la columna de Trajà que es pot trobar a Roma. La nau principal és coronada per una cúpula el·lipsoïdal i als seu laterals s’aixequen dos pavellons de planta quadrada. L’edifici se situa davant d’una àmplia plaça enjardinada amb un estany circular en primer terme i juro que, malgrat, la seva composició híbrida, és molt agradable de veure. Curiosament, si es té en compte que es construí poc després de la victoriosa fi de les guerres amb els turcs, el temple evoca poderosament una de les grans mesquites d’Istambul.

L’interior és de dimensions raonables i està dominat per una apoteosi de sant Carles Borromeu que planeja sobre l’altar major com una tempesta de núvols de marbre. Però el que salta a la vista, com engavanyadora presència aliena, és una bastida amb ascensor que permet apropar-se als frescos de la cúpula. Des de la llanterna es pot contemplar una vista captiva de la ciutat, que no dic que no estigui bé, però els frescos francament no suporten una visió de prop, no endebades van ser pintats per contemplar-los des de molts metres de distància.

Però, és clar, algun al·licient han d’afegir per poder-te cobrar entrada, i el petit museu que han improvisat a dues estances laterals no és suficient justificació. Em temo doncs que aquesta estructura estrident i sapròfita tindrà una llarga vida dins de la nau el·lipsoïdal, almenys mentre hi hagi turistes a Viena. Que és com dir sempre.