divendres, 21 de febrer de 2014

Codi desconegut

Prossegueixo la meva personal repassada de l’obra del fenomenal coreògraf Busby Berkeley, ara amb “Gold Diggers of 1933” dirigida pel sòlid i polifacètic Mervyn LeRoy. Apart de compartir amb “42nd Street” bastants actors (Ruby Keeler, Dick Powell, Ginger Rogers, Guy Kibbee o Ned Sparks), igual que en aquell film els números musicals es concentren al principi i sobretot al final, mentre que el cos de la pel·lícula l’ocupa la seva trama, en aquest cas un joc d’identitats equivocades amb arrels a una obra teatral d’èxit del mateix títol.

Té “Gold Diggers of 1933” alguns detalls que poden sobtar a un espectador modern, perceptibles ja a l’inicial “We’re in the Money” on un grup de coristes seminues amaguen les seves formes darrera de grans monedes de dòlar, mentre canten alegrement que han deixat enrere les penes de la Depressió (la depressió econòmica, s’entén). No és difícil deduir que la seva sobtada fortuna s’ha obtingut per mitjans no del tot honestos. En el número següent (“Pettin’ in the Park”) les ombres xinesques suggereixen la nuesa (falsa) de les ballarines i de fet les tres noies protagonistes (les buscadores d’or del títol) no perden ocasió de mostrar-se lleugeres de roba mentre es passegen pel seu glamurós apartament.

L’escena clau que precipita la conclusió sembla extremadament atrevida per l’època. Un dels homes protagonistes s’emborratxa i s’adorm. Les noies el despullen, el fiquen al llit d’una d’elles i l’endemà el fan creure que els hi ha fet l’amor. Li exigeixen un pagament a canvi dels suposats favors i l’home s’afanya a signar el xec. Hi ha en tot això tant de cinisme, tanta venalitat a penes amagada que sorprèn trobar-ho en un film de gènere musical. [Per altres motius també sembla fora de lloc el número final “Remember My Forgotten Man”, un homenatge reivindicatiu als oblidats veterans de la guerra del 14, en un to fosc i expressionista].

Llegint una mica aquí i allà, veig que el motiu de la meva estranyesa té molt a veure amb la implantació de la censura —el mal anomenat Codi Hays— a Hollywood a principis dels anys 30. Les lleis que posaven límit al que es mostrava en pantalla havien entrat en vigor l’any 1930, tot i que no es va començar a exigir el seu estricte seguiment fins l’u de juliol de 1934. Abans d’aquesta data, el cinema havia sigut extremadament franc a l’hora de mostrar tots els aspectes de la societat començant per un tractament del sexe sense falsos pudors. Les pel·lícules anteriors a 1934, categoria en la qual “Gold Diggers of 1933” s’inscriu, podien parlar de prostitució, de drogues, d’avortament, de relacions interracials, d’homosexualitat sense buscar falsos subterfugis (tot i que de vegades es rodaven dobles versions per no ofendre els estats més puritans). Aquesta producció del primer Hollywood sonor, el que s’ha batejat com “Pre-Code”, es caracteritza per dones de fort caràcter com la imparable Barbara Stanwyck o les bisexuals Garbo i Dietrich; és també temps de glorificar els gàngsters (Paul Muni, Edward G. Robinson, James Cagney) i fer-los herois populars. Hi ha moments també per les picardies, els dobles sentits i l’esmolada vulgaritat dels números de revista: que entrin doncs en escena Jean Harlow, Mae West, W. C. Fields o els germans Marx.


La pel·lícula que ara m’ocupa té com a protagonista femenina Joan Blondell, que aquí es mostra deliciosament descarada, amb cuixes a dojo. Gaudí d’una llarga i digna carrera que més o menys acabà amb “Grease” (1978) de Randal Kleiser i amb “Opening Night” (1977) de John Cassavetes (parlant de contrastos). El seu coprotagonista Warren William ha estat batejat amb el bon-nom de “king of pre-code”. Immensament famós a la seva època, ara ningú no el recorda. Tampoc recorda ningú que Hollywood va ser durant una curta temporada un reducte de mirades lliures, una avançada cultural.

La implantació de la censura l’any 1934 ens obligà a esperar dècades fins que Hollywood es posés a la nostra altura i ens parlés de nou en un llenguatge comprensible i adult. Entre tant, hem perdut molts anys i molta paciència que no sé a qui haurem d’anar a reclamar.

1 comentari:

  1. Censura però, alhora, implantació d'un model diferent amb el qual es difumina aquest caràcter fort que esmentes. El puritanisme intenta, sobretot, no mostrar les complexitats morals de l'individu.

    M'encanten aquestes ombres xineses femenines!

    ResponElimina