dimarts, 18 de febrer de 2014

Me’n recordo (LVII)


A l’època del meu naixement no existien encara les llars d’infants o sigui que la meva incorporació al sistema escolar fou tardana i una mica redundant. Devia tenir gairebé cinc anys quan vaig trepitjar per primera vegada aquell parvulari de la Gran Via i ja havia après a llegir de forma autodidacta, tot seguint el laboriós mètode de preguntar-li a la mare el so de cadascuna de les lletres dels meus “Dumbo”.

No cal dir que els recursos audiovisuals es trobaven als seus inicis, i el pinyol pedagògic de moltes de les classes es centrava en un elaborat dibuix que ocupava tota la pissarra. Recordo amb especial precisió els corresponents a la Història Sagrada: el d’Adam i Eva expulsats del Paradís, l’Arca de Noè sota la pluja, la filla del Faraó entre els joncs… Es tractava d’imatges més esquemàtiques que naturalistes, però donaven una idea molt concreta del que pretenien representar.

No sabria dir si la meva senyoreta, de la qual no recordo ni nom ni trets físics, era destra o no en les arts del dibuix, però sí que em vaig fixar que es deixava guiar per un curiós llibre en espiral amb fulls de cartró negre. Es titulava “Encerado y clarión”, dues paraules incomprensibles llavors i gairebé ara, que es poden traduir com “Pissarra i guix”. Separades per pestanyes temàtiques similars a les d’un directori telefònic, el quadern repertoriava models de dibuixos pedagògics de fàcil translació a la pissarra.

Tant em va fascinar l’existència d’aquell llibre màgic, que no vaig dubtar a incloure’l en la meva següent carta als reis, tot ignorant que no era aquell material destinat als infants. Però com que això no és un conte d’Andersen i la mare tenia recursos, aquell sis de gener aparegué un exemplar nou de “Encerado y clarión” al meu balcó. Perquè l’havia demanat? Certament no per copiar els seus dibuixos, cosa que mai no faria, però sí per gaudir de la seva ambició de reflectir tota la realitat que tan atractiva em resultava. Encara no sabia que el meu delit de classificació universal trobaria millor satisfacció en exhaustives enciclopèdies de múltiples volums; però de moment volia creure que en aquelles desenes de planes s’hi enquibia tot el que hi havia al món. En blanc sobre negre: els tres estadis de la matèria, el descobriment d’Amèrica, els ossos de la cama, els animals de la granja, la fugida a Egipte, els fenòmens meteorològics, classes d’insectes, Miguel de Cervantes i el Quixot, les figures del pessebre, tipus de triangles, la Mare de Déu del Pilar patrona d’Espanya…

A partir de llavors dormiria millor.






11 comentaris:

  1. No cal dir que el trobo genial per kitsch i per desenvolupar un concepte pedagògic d'ajuda al professor a reflectir el més perfectament els dibuixos de suport. És la prehistòria de les imatges seleccionades per als PowerPoint!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Powerpoint era la paraula-clau que em faltava. O el desconegut costat sexy del disseny contemporani.

      Elimina
  2. I què se n'ha fet d'aquesta meravella, Allau?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això em pregunto, Enric. Hauria de córrer per casa, però em pregunto on.

      Elimina
  3. L'havia vist en alguna escola, llàstima no haver-lo robat. Per cert, quan feia pràctiques em vaig fer un tip de dibuixar coses a les pissarres per encàrrec de les titulars, mapes però també d'altres imatges diverses, un art que s'ha perdut amb les horribles velledes i les fotocòpies a tort i a dret.

    ResponElimina
  4. De fet ja ens deien que el mestre que no sabia dibuixar, cantar i jugar, malament rai.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara, amb que sapiguen fer servir una tablet ja cumpleixen tots els requisits.

      Elimina
  5. Ostres! Si pensava que erets un xaval! i veig que no ben bé xD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això vol dir que no m'has llegit amb atenció ;p

      Elimina
  6. Parvulari de la Gran Via... entre quins carrers?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Calculo que entre Nàpols i Sicília. Es deia Galael.

      Elimina