dijous, 20 de febrer de 2014

Saint Kilda


Desplacem-nos mentalment a l’arxipèlag de Saint Kilda, segurament l’indret més remot del Regne Unit, i amb tota certesa el que presenta els seus penya-segats més alts (427 metres de caiguda lliure sobre el mar a l’illa de Hirta). Objectivament no som gaire lluny de casa, perquè només seixanta quilòmetres ens separen de les Hèbrides Exteriors escoceses; però les condicions geo-estratègiques ens condemnen a un aïllament que ja ve de segles. Durant els mesos de tardor i d’hivern l’accés per mar és impossible i fins i tot  quan arriba el bon temps desembarcar-hi és una tasca atzarosa.

Poblades des de la prehistòria, les illes no han superat mai els dos-cents habitants. Constitueixen literalment un món apart, aliè a la nació a la qual pertanyen; els monarques poden canviar, les guerres esclatar i extingir-se sense que tingui cap efecte en les seves vides. De fet, s'afirma que ni un sol home de l’arxipèlag ha lluitat mai en cap guerra. Durant segles l’únic mitjà de comunicació amb la civilització consisteix en fer una foguera al punt més alt de l’illa. A partir de 1877, si bufa el vent del nord-oest, s’empren també els missatges dins d’una ampolla. Amb una mica de sort els recolliran a les Òrcades, en el pitjor dels casos es perdran a les costes noruegues.

El mar intransitable que envolta l’arxipèlag fa de la pesca una activitat poc aconsellable: la gent de Saint Kilda s’ha d’apanyar amb el que dóna la terra: patates i ordi. També hi ha dues races d’ovelles com no se’n troben arreu del món: d’elles obtenen carn, llana i llet per fer formatges. La dieta es complementa amb les aus marines que abunden a les illes: fulmars, mascarells i frarets. Solen robar els ous i les cries dels nius que es troben als penya-segats, una activitat perillosa que exigeix serioses aptituds d’escalador.

Malgrat les privacions que imposa la vida a les illes, un visitant de finals del segle XVII descriu aquesta gent com a més feliç que la resta de la humanitat i els únics que gaudeixen d’una veritable llibertat. És cert que en la llarga història d’aquesta comunitat no es recorda cap fet violent i que el seu funcionament no podria ser més democràtic: a l’inici de cada dia, un cop acabades les pregàries, tots els mascles adults es troben al carrer i decideixen el programa d’activitats de la jornada. D’aquí a pensar que St. Kilda fou l’Arcàdia, l’utopia i la Citera (tres en u) que tots havíem estat somiant, queda un pas, que no penso fer. De totes maneres, el segle XIX amb la seva incipient globalització marcarà l’inici de la seva fi.

Primer arriben els missioners, que opinen que a les illes hi ha una religiositat massa laxa. S’imposa una dieta luterana de sermons de tres hores i proscripció culpable dels petits plaers de la vida. Després arriba el turisme passavolant, que compra les teles de “tweed” locals i els ous de fulmar, mentre contempla els aborígens com pinzellades de pintoresquisme, cosa que no contribueix per a res a augmentar la seva autoestima. El contacte amb el món foraster introdueix malalties desconegudes fins ara com el còlera, la verola i el tètanus infantil. La població disminueix dramàticament. La causa no és sempre la malaltia: la Primera Guerra Mundial ha descobert als illencs que més enllà del seu horitzó existeix un món que es mou. Tots els homes joves emigren a Austràlia.

Dels que queden, la grip en mata quatre el 1926. Ara la població comptabilitza només 37 caps i això ja comença a semblar els “Deu negrets” d’Agatha Christie. Les darreres collites han sigut totes nefastes i, per acabar-ho d’adobar, Mary Gillies pateix una apendicitis a la qual (malgrat ser transportada a terra ferma per operar-la) no sobreviurà. Els 36 supervivents es rendeixen i abandonen la seva llar el 29 d’agost de 1930. Els replanten a Morvern, a la costa occidental escocesa.

Des de llavors Saint Kilda és víctima del destí gris que comparteixen totes aquelles terres remotes, però no massa inaccessibles: oficialment inhabitada, rep visites puntuals de militars, d’ecologistes i de turistes d’aventura. Forma part del patrimoni que protegeix la UNESCO, en el doble vessant de natura i de cultura. Saint Kilda també ha inspirat una òpera i una de les primeres pel·lícules del gran Michael Powell. Després de tot el que antecedeix, mereix que li dediqueu un somni improbable: el paradís que potser fou i que finalment no pogué ser.

Comptaré fins a tres. Després, desperteu.



10 comentaris:

  1. Crec que ho has resumit perfectament: "D’aquí a pensar que St. Kilda fou l’Arcàdia, l’utopia i la Citera (tres en u) que tots havíem estat somiant, queda un pas, que no penso fer."

    Com a turista passavolant pot estar bé però per quedar-s'hi...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galde, a hores d'ara ja ningú no s'hi queda.

      Elimina
  2. Si no fos perquè és una illa (i lo de la protecció de l'Unesco, que nosaltres no en tenim), sembla ben bé miña aldea galega.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però una porrada de quilòmetres més al nord.

      Elimina
  3. Creu-me, un amic m'ha fet la proposició "indecent" de fer, amb caiac de mar, les singladures que més em plaguin per la Costa Brava. Per començar, a primers de març, he escollit una Pals-Palamós fent nit a les Formigues; que amb 8,9 metres d'elevació no són Saint Kilda però que alguna idea em donaran de la utopia de l'aïllament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I de segur que la Mediterrània serà molt més hòspita que aquestes maregasses atlàntiques.

      Elimina
  4. Tan tranquils que estaven aquella gent! I mira arriben les dos grans plagues (religió i turisme) i s'ho carreguen...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Plagues? La Ciutat del Vaticà viu de la religió i el turisme, i prou bé que li va.

      Elimina
  5. o sigui que, a l'estil del pons007, primer te'ls carregues i després els fas patrimoni de la humanitat. no et flic!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només hi trobo a faltar alguns sant-kildencs dissecats.

      Elimina