dijous, 27 de febrer de 2014

La solitud era jo

Dos hiverns enrere, a París, on havia anat a passar uns dies coincidint amb el meu trenta-setè aniversari, mentre contemplava el famós quadre de Girodet, "El somni d'Endimió", al Museu del Louvre, igual que al jove déu il·luminat per un raig de lluna, em va venir a mi una idea en forma de revelació.
El llibre m’havia estat perseguint de fa temps i potser li he fet cas quan ja era massa tard. Es titula “L’aprenentatge de la soledat”, el va escriure David Vilaseca (Barcelona, 1964), i va guanyar el Premi Octubre de l’any 2007 (per això fou editat per 3i4). A hores d’ara encara constitueix una autèntica raresa en el panorama literari català. Es defineix com a novel·la, però es tracta del diari mal dissimulat de l’autor: canvia alguns noms i converteix la seva germana en un germà i amb això ja creu que ens mantindrà enganyats. No, de fet no s’ho creu, però juga amb l’ambigüitat.

Villaseca, que era expert en teoria “queer” i en allò que s’ha anomenat “literatura del jo”, s’adona en arribar als trenta-set anys que tot l’aparat crític que fins al moment ha utilitzat per analitzar l’obra autobiogràfica d’autors com Salvador Dalí, Juan Goytisolo o Jaime Gil de Biedma el pot utilitzar per explicar la seva pròpia vida amb l’ajuda dels dietaris que ha anat escrivint de forma discontínua. Té la impressió que els últims anys viscuts han estat crucials per fer d’ell una persona diferent, potser més madura, i pretén cartografiar l’itinerari que l’ha dut fins allí. El seu projecte respon a un gènere clàssic com és el del “Bildungsroman” o novel·la de formació, només que bastit amb dades reals, el que fa de “L’aprenentatge de la soledat” un retrat molt versemblant que s’ajuda d’una prosa tan articulada com competent.

Llevat d’un pròleg a la universitat d’Indiana i algun parèntesi barceloní, la major part del llibre té lloc a la ciutat de Londres, on David Vilaseca va desenvolupar el nucli de la seva tasca acadèmica. La descomunal metròpoli de Londres, viscuda en el dia a dia del foraster que evita tanmateix les festes dels catalanets expatriats i nostàlgics, pren el paper protagonista. També són il·luminadors i impagables els apunts sobre l’enrarit submón de les universitats catalanes, del qual el memorialista en fuig, cames ajudeu-me.

Però és clar que el punt d’interès més original del text de Vilaseca és la narració de la seva experiència com a homosexual, el seu flirteig amb una llarga col·lecció d’homes de tota edat i condició. Amb permís de Terenci Moix, de Biel Mesquida i de Joan Maria Todó, crec que a l’escassa tradició memorialista gai i catalana es trobava a faltar un relat tan franc, tan impúdic, on de forma concisa però directa es parli sense embuts de pràctiques sexuals, de parafílies, de l’ambient, de les alegries i les tristeses del sexe a primera vista (i també de malalties de transmissió sexual). L’autor, implacablement analític, dissecciona cadascuna de les seves històries amoroses passades per esbrinar on estava l’error que les conduí al fracàs i pel camí no fa cap esforç per embellir la seva part. En un determinat moment busca l’ajuda de la psicoanàlisi i la lectura dels seus actes en aquesta clau és el que menys m’interessa del llibre.

Com he dit, David Vilaseca no té por de mostrar-se sota la llum menys propícia i de mica en mica, a mesura que avança el llibre, descobrirem el seu costat menys empàtic i més desarrelat. Així, aquest aprenentatge de la soledat —que abasta des dels vint-i-tres fins els trenta set anys—, es diria més aviat un aprenentatge de l’egoisme i de com sobreviure’l, on cada dia que passa es veurà més autosuficient i també més pobre en amors, en amics i en tracte amb la família. Tanmateix el memorialista interpreta aquests canvis com l’accés a un nova etapa de coneixement i, quan s’acomiada del lector l’any 2002, sembla donar la benvinguda a una vida més conscient i adulta.

“L’aprenentatge de la soledat” conté també un punyent component extraliterari, que només afectarà al lector ben informat; aquell que sàpiga que el 9 de febrer del 2010 un camió envestí la bicicleta d’en David i li segà la vida als 46 anys. Acabaren així, de cop, tots els bons propòsits amb els que tancava el seu text autobiogràfic. Però no voldria abandonar l’autor amb una nota tan necrològica i des d’aquí vull reivindicar-lo com una veu imprescindible d’una cultura catalana que, o serà també “queer” o millor que no m’incloguin al club.

2 comentaris:

  1. potser molt millor desetiquetar-nos, no? vaja, que el que és bo ho és i prou.

    ResponElimina