dijous, 6 de febrer de 2014

Retrat de l’artista encara adolescent (1 de 2)


A principis de la tardor passada esclatà un petit escàndol al món literari anglosaxó quan es publicà l’autobiografia del cantautor Morrissey a la prestigiosa col·lecció “Penguin Classics”, on fins al moment només s’hi havia inclòs títols fermament assentats al canon literari occidental i per tant no havia donat mai cabuda a cap inèdit. Pel que es va poder llegir llavors, havia estat el propi autor qui amb la seva característica petulància havia imposat la condició i si, pels que el coneguin una mica, aquest fet no vindrà gaire de nou, és la pròpia editorial Penguin la que queda tocada en el seu prestigi amb una tan mercenària baixada de pantalons.

Més enllà d’escoltar amb un cert interès els seus treballs dins i fora de The Smiths, mai no he seguit les anades i vingudes del controvertit personatge i no l’hi hagués dedicat ni un sol pensament més, si no fos perquè el Nadal recent em dugué com a regal aquesta “Autobiography” dels seus pecats, la qual m’he vist obligat a llegir, més per lleialtat al donant que per devoció a l’autor. He dubtat sobre la conveniència d’escriure aquest apunt, ja que ignoro si el llibre s’acabarà traduint —jo crec que no s’ho val (i l’excés de referències locals el fa de difícil comprensió per a un lector no esforçat)—; però de més verdes n’han madurat i és just reconèixer que el cantant té uns fans a qui resulta molt rendible mantenir satisfets. Per tant, aquí va la meva opinió no sol·licitada sobre un títol que em carregaré amb molt de plaer.

Steven Patrick Morrissey, conegut en el segle pel seu cognom Morrissey, neix prop de Manchester el 22 de maig de 1959 dins d’una família obrera d’origen irlandès. Obedient a les normes del gènere, el músic dedica les primeres cent pàgines del llibre a la seva infantesa i primera joventut en un estil més impressionista que informatiu. Es troba a faltar algun detall sobre el pare de l’artista —amb el qual va conviure tots aquests anys i amb el que no em consta que hi hagi cap enemistat— i a qui dedica amb prou feines dues (2) frases. En canvi, insisteix fins a la nàusea sobre les moltes penúries de caire dickensià que patí a la seva escola catòlica: queda clar des de la primera pàgina que Morrissey ha vingut en aquest món per fer de víctima.

No està mancada aquesta primera part d’intencions literàries, amb una narració en vívid temps present i frases que poden prolongar-se durant quatre planes; però aquestes altes pretensions s’obliden aviat i, a mesura que avança el llibre, es fa més palesa l’absència de qualsevol pla vertebrador, fins arribar a una conclusió que és un calaix de sastre on tot s’hi val. No li hauria anat malament a l’escriptor l’assessoria d’un editor, en el sentit anglès de la paraula, que li subratlles els punts susceptibles d’ampliació i li refrenés la tendència a esplaiar-se en la queixa. Vegem.

Després de les pàgines d’infantesa, es parla dels cincs anys d’existència de The Smiths (1982-1987), que hauria de ser poc menys que el nucli del llibre, si mesurem el període per la seva rellevància històrica. Tanmateix, Morrissey no l’hi dedica més de trenta planes i evita oferir-nos cap informació interessant que no sigui que:
  1. “Rough Trade”, la seva companyia discogràfica, sempre els va tractar molt malament
  2. La resta dels components de The Smiths van intentar mantes vegades continuar sense Morrissey, de la qual cosa el cantant no sembla estranyar-se gaire
  3. Posició en la qual van quedar en el hit-parade tots els seus singles i àlbums la setmana de la seva publicació.
Aquesta obsessió per la posició a les llistes s’estén a tota la seva carrera i la incapacitat per encapçalar-les dóna peu a responsabilitzar tothom (discogràfica, mànager, premsa…) d’aquesta evident injustícia: Morrissey és un victimista contumaç incapaç de reconèixer la seva part de culpa en tots els seus fracassos. Mancat de tota empatia, es pregunta perquè els déus el condemnen, mentre la premsa el lapida i els músics el van abandonant un a un. De tant patètic és còmic, o viceversa.

Continuo demà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada