diumenge, 16 de febrer de 2014

Misèries rurals

No m’allargaré gaire perquè “Nebraska” d’Alexander Payne, malgrat els premis guanyats i els que espera guanyar, no dóna per a més. El director de pel·lícules més interessants —com ara “Election” o “Entre copes”—, decideix homenatjar el seu estat natal amb una petita història ambientada en els seus pobles anodins i les seves inacabables planúries.

El protagonista és Woody Grant (Bruce Dern), un ancià amb símptomes clars de repapieig qui, en rebre publicitat enganyosa que el fa creure que ha guanyat un milió de dòlars, es proposa viatjar des de Billings (Montana) fins a Lincoln (Nebraska) per cobrar el premi. El seu fill petit (Will Forte) decideix acompanyar-lo en cotxe, més que res per treure-li la idea del cap tot enfrontant-lo a la pura realitat. Com sol passar a totes les “road movies” que es fan i es desfan, en el decurs del viatge pare i fill estableixen inusitats lligams de complicitat, o si més no el fill s’assabenta d’alguns detalls de la vida passada del seu progenitor.

De fet, la suposada “road movie” acaba aviat, perquè per motius que ara no explicaré, el viatge encalla a l’imaginari poble de Hawthorne, on Woody va néixer i va créixer. Allí, la seva extensa família, davant de la possibilitat d’un parent milionari, mostra la seva cara més lletjament interessada. Payne el director, segurament estima el seu estat natal, però a l’hora de descriure els seus conterranis no podria mostrar-se més misantrop (quina colla de pòtols venals habiten Hawthorne!)

La Nebraska de “Nebraska”, retratada en estètic blanc i negre per Phedon Papamichael, és un lloc d’horitzons desolats que hem après a mitificar gràcies a Terrence Malick o Bruce Springsteen, però que té similar categoria de cul de sac existencial a la que podreu trobar a la Manxa o els Monegres. Malgrat l’escassa qualitat humana de molts dels personatges que habiten el film, s’intenta amb desigual fortuna alguns moments de tendresa o d’humor amable que me l’han fet molt més passador.

Bruce Dern va guanyar un premi d’interpretació a Cannes mostrant-se confús i senil, actituds que no crec que li costessin tant de representar. La veterana June Squibb, que fa el paper de la seva dona, ha rebut també bones crítiques i nominacions, més merescudament que Dern. De la resta del repartiment, molts d’ells no professionals, citaré Stacy Keach en un paper extremadament antipàtic i Bob Odenkirk (sí, el Saul de “Breaking Bad”), com a fill gran (a qui m’agradaria que se li dediqués més metratge).

“Nebraska” és el tipus de pel·lícula amb gust de vainilla, que no ofèn, però que tampoc entusiasma. Quan arribin els Oscar, l’haurem oblidada i per tant no es menjarà res. L'oracle Allau ha parlat.

8 comentaris:

  1. No em va desagradar però n'esperava més, el iaio de la història 'verdadera' li dona moltes voltes a aquest...Però és cert que té moments brillants. Vaja,pel meu gust.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, jo també vaig pensar en la pel·lícula de Lynch que és molt superior.

      Elimina
  2. He de dir que la de les copes no em va agradar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi sí, però sense entusiasmar-me.

      Elimina
  3. Com que no l'he vist, no puc opinar; però com que en general no m'agraden les road movies, ho tenen malament amb mi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, de "road movies" n'hi ha de tots colors; però aquesta no sé si arriba a meréixer la categoria.

      Elimina
  4. Vaig passar una bona estona amb Entre copas, lleugera i menor, però bona pel•lícula al meu parer. I crec que aqueta vegada, m'arriscaré a no fer-te cas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No dic que sí ni que no, per tant em faràs cas de totes les maneres (o de cap de les maneres).

      Elimina