diumenge, 9 de febrer de 2014

Petita estafa mundial

Cada any, quan a principis de gener una pel·lícula es revela com la favorita de la crítica de cara als Oscar, m’enfronto a un conflicte intern entre el gust global i la sospita de pura manipulació periodística. En aquest cas parlo d’“American Hustle” (crec que l’hem batejada com “La gran estafa americana” a la cartellera ibèrica), l’últim film de David O. Russell que acumula nominacions a dojo en tots els seus apartats nominables. Tanta unanimitat és una mica sospitosa (si una cosa agrada a tothom, segurament seguirà la llei del màxim comú divisor, oi?), però també posa bastant alt el llistó de les expectatives, el que convida a conclusions directament decebedores.

Júlia Costa, a qui la pel·lícula ha agradat més que a mi, la compara encertadament amb “El llop de Wall Street”. Totes dues són farses ambientades en èpoques recents, basades en fets reals, centrades en la venalitat i les ambicions humanes més baixes, i que podrien prescindir ben bé de mitja hora de la seva durada sense desperfectes greus. Una diferència important és que “American Hustle” —en contraposició a l’estudi d’un sol personatge com el de l’esmentat Llop de Scorsese— pertany a la rica tradició de les pel·lícules d’estafadors, on res no és el que sembla i l’espectador normal evita qualsevol implicació emocional, sempre a l’espera de ser el primer enganyat. Cal dir que, quan es revela el contingut i l’abast de l’estafa, la sorpresa és de to molt menor i no justifica el pes de la pel·lícula (no, no és de cap manera l’equivalent d’”El Golpe” traslladat a la segona dècada del segle XXI).

Les interpretacions d’un repartiment extens i precís (amb alguna sorpresa inclosa) han estat molt justament lloades. Si he d’assenyalar favorits, em quedo amb l’idiota aclaparat que interpreta Bradley Cooper i amb la mestressa de casa vàcua però harpia de Jennifer Lawrence, tots dos d’una comicitat caricaturesca però eficaç. M’estimo molt l’Amy Adams, però malgrat el seu despitregament físic i moral, aquí no m’acaba de funcionar. I, sí, Christian Bale ho fa bé, però el seu paper no justifica de cap manera aparèixer davant de les càmeres amb un “jo” tan voluntàriament enlletgit; la maniobra fa pudor a estar pidolant premis.

L’ambientació als anys 70 és tan exagerada (cabells permanentats, pantalons de pota d’elefant, camises obertes fins el melic i la música disco més previsible) que sembla perseguir una voluntat paròdica. No hi fa cap mal, perquè la pel·lícula no té altra ambició que la de fer passar l’estona. Pel meu gust li costa una mica d’arrencar i és millor a la segona hora que a la primera; però el que més em dol és que aquest superficial exercici d’irrellevància estigui tan ben situat com a candidat al millor film de l’any.

6 comentaris:

  1. No creguis que hi tanta unanimitat, també he llegit i escoltat crítiques més en la teva línia, per exemple del senyor de BTV que és un dels meus preferits pel que fa al tema cinèfil, en Carles Mir, tant és així que m'ha passat com li passa al crític d'art de Bola de Neu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, almenys, hi ha unanimitat de la crítica americana. Ves que no sigui una pel·lícula massa localista per segons quins gustos europeus.

      Elimina
  2. Encara em feia mes por abans de llegir-te, però crec que la deixaré per la tele

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, José Luis, ideal per descobrir-la una tarda a la tele.

      Elimina
  3. Home, de les candidatures als Oscar tampoc cal esperar gaire talent ni sorpreses. Bé, en tot cas, no he vist cap de les dues pel·lícules. Ja cauran.
    I a la pitraguera de l'Amy Adams ja hi estem tan acostumats...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tampoc és que tingui els de l'Acadèmia en un pedestal; però no deixen de marcar tendències.

      Elimina