dijous, 3 d’abril de 2014

Bressol de gat



No és la meva intenció carregar-me la traducció de Martí Sales de la novel·la de Kurt Vonnegut anomenada “Bressol de gat”, només matisar-ne una explicació que no em sembla gaire precisa. El curiós títol del llibre té el seu origen en el record que preserva un dels seus protagonistes del que estava fent quan van llençar la bomba atòmica sobre Hiroshima.


I bé, el pare va estar mirant el cordill una estona i llavors els seus dits van començar a jugar-hi. Van fer, amb el cordill, una figura que es diu bressol de gat.
Aquí Sales aclareix en nota a peu de pàgina: “En català, aquest joc s’anomena simplement jugar a gomes, el cordillet o el bressolet de la Mare de Déu”. Jo hi he trobat les variants joc de plegar un cordill o el joc del cordill (el bressolet de la Mare de Déu sembla més aviat el nom d’una de les figures que es poden obtenir dins del joc) i sempre es juga amb una baga de cordill o de llana d’una llargària aproximada d’un metre. Jugar a gomes és un afer completament diferent, un entreteniment tradicionalment femení que requereix una cinta elàstica i una certa destresa física.

Diu que els jocs de cordill són els més comunament coneguts entre les diverses cultures de la terra i confesso que durant una breu temporada m’hi vaig dedicar amb entusiasme.


12 comentaris:

  1. A la que algú porta un pastís el cordillet mai es talla i és desenrotllat curosament per acte seguint anar jugant amb el cordillet fins que finalment es culmina amb el llitet de la mare de Déu i torne'm-hi!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galde, això ho diràs per tu; encara que els cordills de pastisseria no tenen l'amabilitat de la llana.

      Elimina
  2. la meva mare m'hi va ensenyar a jugar amb algunes figures amb el cordill de la pastisseria que feien servir per lligar les ensaïmades i els croissants. Evidentment ara ja no recordo res.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És curiós que tots ho associeu als productes de pastisseria. Crec que això és com anar en bicicleta, que si ens hi posem de seguida ho recuperarem.

      Elimina
  3. M'ho van ensenyar les meves germanes. Crec que en dèiem "hacer la cuna" i prou. Per el camí, passàvem per "l'aranya", crec que encara ho sabria fer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no li vaig conèixer cap nom, ni en català ni en castellà. Crec que també seria capaç de recordar-ho. La propera vegada que ens trobem, ho intentem.

      Elimina
  4. Un clàssic del dia de reis, amb la veta del tortell. Les més grans de taula encara recordaven els noms de la majoria de figures.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, quina unanimitat: un joc per la sobretaula dels dies de festa.

      Elimina
    2. Sí, sí senyor. Sempre relacionat amb la veta de lligar tortells, braços de gitano, el que fos que vingués lligat de la pastisseria. No hi he jugat mai amb cap altre fil o cordill que no fos aquest. I diria que sempre que arriba un dolç i el seu cordillet és inevitable...
      Ara, no recordo que el joc en si mateix tingui un nom concret. Estic d'acord amb tu que jugar a gomes és tota una altra cosa. Era i continua sent un joc de nenes al pati de l'escola, amb una goma elàstica llarguíssima que serveix per saltar de diferents maneres, seguint una cantarella.
      Vejam fem memòria i que en Girbén ho corrobori, si de cas:
      1 bressolet de la Marededéu
      2 quatre camins
      3. l'aranya
      4. el mirall
      5. el peix
      I torna a començar. L'ordre pot ser alterat, ja que hi ha passos que segons com els fas van a parar a una figura o una altra, però acaben sent les mateixes. Pot durar infinitament, si ningú no s'equivoca al posar els dits i prendre el fil de les mans del jugador anterior.
      Quan algú s'equivoca i se li mig desfà, de manera que només queden lligats el polze i l'índex de cada mà, es diu que ha sortit "la pota de gall" i ja no es pot continuar. S'ha acabat el joc. És clar que si es vol es pot començar una altra "partida".
      Crec que al Costumari l'Amades n'explica l'origen, els costums a què va lligat, etc. Però per a mi és un record vivencial dels sobretaules dels dies de festa, lligat a l'àvia i la tia àvia, que hem anat perpetuant cap a la generació més jove.
      Marta

      Elimina
    3. Gràcies, Marta, per la informació. Caldria que em posés a crear les formes per associar-les amb els noms; però sí que recordo que les potes de gall eren un cul de sac.

      Elimina
  5. Odiava aquest joc perquè sempre tenia un final. Ah! i jo sóc de les que no hi jugaven amb cordes de pastisseria -a casa, això d'anar a pastisseria es considerava una excentricitat, coses de puritans-, això sí, l'avi, que guardava tot cordill (vivent) havia de vetllar perquè no n'hi despistéssim algun. Ara que hi penso, sempre hi jugàvem amb l'esperança que, algun dia, per ves a saber quina raó, trobaríem la fórmula per no acabar en un cul de sac.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clidi, crec recordar que si es feia bé es podia continuar jugant indefinidament.

      Elimina