dimecres, 2 d’abril de 2014

The Oxford Murders


De les dues grans tradicions de la novel·la criminal sembla que ha sigut l’americana, amb la seva voluntat de radiografiar i denunciar la putrefacció present de la nostra societat, la que s’ha guanyat el dret a la permanència en l’aparador de la vigència literària. Mentrestant, el ric filó britànic, encapçalat per l’immortal Sherlock Holmes i representat fins a l’arquetip per la molt enginyosa Agatha Christie, ha quedat reduït a un empolsegat subgènere passat de moda, frívolament formalista i amb alguna sospita de classisme perduda al calaix de la correcció política. Confesso que aquest dilemes impossibles en els quals has de declarar si us plau per força a qui estimes més (si a ton pare o a ta mare) m’emprenyen bastant; i encara que el gènere negre de filiació americana m’agrada, sobretot si s’hi barreja una mica d’humor (poseu aquí els noms de Manuel Vázquez Montalbán o d’Andrea Camilleri), sóc anglòfil fins al moll de l’os i de tant en tant no trobo res més reconfortant que la lectura d’un “whoddunit” clàssic de Dorothy L. Sayers, de Michael Innes o de John Dickson Carr.

O d’Edmund Crispin (1921-1978), que per a mi era un desconegut fins que l’Espai de Llibres en va parlar fa temporada i mitja el dia dels enamorats de 2013, i del qual l’editorial Impedimenta intenta fer-ne una improbable estrella literària. Tot autor de gènere mereix un heroi a la seva altura i Crispin compta amb Gervase Fen, un detectiu i acadèmic oxonià, escardalenc i excèntric, que potser no presenta un carisma suficient, però que convida a la curiositat.

“La juguetería errante” (molt ben traduïda per José C. Vales) és considerada com una de les peces mestres de la sèrie. El seu argument: el poeta Richard Cadogan decideix fer vacances a Oxford, localitat mil vegades més interessant que Oropesa de Mar, i després d’empènyer la porta oberta d’una botiga de joguines descobreix el cadàver d’una vella amb “quevedos”. Unes quantes hores i una contusió més tard descobrirà que tant la morta com la botiga han desaparegut. Amb l’ajuda del seu amic Gervase Fen i tot mantenint ben allunyada la policia, resoldran el misteri, que ja us avanço que no és res de l’altre món i que es basa en coincidències que farien enrogir els puristes.

Esclar que, qui busqui arguments que funcionin com a mecanismes de rellotgeria no acudirà a Crispin: altres són les seves virtuts. Per exemple el seu inefable caràcter britànic, on les velletes excèntriques, conviuen amb els estudiants eixelebrats i els catedràtics adorablement decrèpits brindem amb madeira en salons neogòtics. Per no parlar d’allò tan inaprehensible que es denomina humor anglès.
El Colossal (que se encontraba a menos de cien yardas de donde estaban ellos) era uno de los cines más pequeños y con peor reputación que uno pudiera echarse a la cara. Desde el punto de vista mecánico, tenía una aire primitivo, y podría haber pasado por la primera e insegura tentativa del inventor del cinematógrafo. Las acomodadoras eran del tipo apático, y el portero un perro viejo y atontado cuya máxima especialidad consistía en organizar innecesarias colas de clientes incluso cuando había abundantes asientos libres. Se proyectaban películas muy viejas, propensas a todos los males clásicos del celuloide, desde incesantes chisporroteos a violentos desplazamientos de la cinta, pasando por ataques graves de paralysis agitans. Para remate, el operador, aparte de desempeñar su trabajo habitualmente bajo los efectos del alcohol, parecía escasamente dotado para el manejo de la procelosa maquinaria del proyector. El Colossal era uno de los lugares predilectos de ciertas parejas que disfrutaban ya de un avanzado estado de conocimiento carnal, y era frecuentado también por la facción más escandalosa del estudiantazgo, que lo visitaba por el puro disfrute de ver lo desastroso que era todo.
Però la característica més particular de les novel·les de Crispin és el seu elevat contingut literari o fins i tot metaliterari (així els personatges fan broma sobre l’autor o especulen sobre el títol que rebrà el capítol on es recollirà el que els hi està passant). El text és farcit de cites, degudament identificades a les notes al peu; abunden els personatges amb vel·leïtats literàries (poetes, aficionats a la novel·la gòtica, assassins admiradors de Jane Austen i un camioner que llegeix D. H. Lawrence) i la resolució del misteri té molt a veure amb els poemes humorístics d’Edward Lear.

Recomanable per a lletraferits a qui faci gràcia ensopegar al bell mig d’una novel·la de lladres i serenos un diàleg com aquest:
—Vamos a jugar a los Libros Infumables —sugirió.
—De acuerdo. El Ulises.
—Vale. Todo Rabelais.
—Vale. El Tristram Shandy.
—Vale. La copa dorada.
—Vale. Rasselas.
—No, a mi me gusta Rasselas.
—¡Santo Dios, bueno, pues entonces Clarissa!
—Vale. Titus...

6 comentaris:

  1. Tens tota la raó que s'ha bescantat fins l'absurd la novel·la policíaca que no segueix el criteri de descripció social crítica i en la qual la trama detectivesca no és poc menys que un pretext. També que, afortunadament, els lectors de gènere som menys carallots que certs crítics i que alternem joiosament llibres d'una i altra mena, sense fer gaire cas de prejudicis i preteses fondàries.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No em considero un gran lector de novel·la policíaca; però com a consumidor esporàdic no m'agraden els dogmatismes: la gràcia del gènere és que ho permeti tot.

      Elimina
  2. Si de "murders" en parlem, molt més criminal Oropesa que Oxford, faltaria més. I una cosa que sempre m'ha molestat dels traductors és que no fan les equivalències mètriques, i mira que en alguns relats és ben important fer-se la idea de determinades distàncies. Doncs no senyor, "yardas", i què caram és una "yarda" o una "milla". ¿Tinc que buscar-lo jo? I quan comencen amb les "pulgades", tot és mirar-me el dit, i clar l'assassí se n'aprofita.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ep, Vicicle, que he escrit "murders" i no pas "crimes".

      I amb això de les distàncies tens part de raó, però unes iardes o unes verstes ben posades afegeixen un color local dels nassos.

      Elimina
  3. Excel·lent apunt.
    Crec que en els darrers anys hi ha una certa homogeanització d'un tipus de novel·la o narrativa de gènere que és el que hom ha anomenat novel·la negra. Crec també que el fenòmen "Millennium" va fer molt de mal, no tant en popularitzar el gènere en sí, sinó en el fet que van sortir com a bolets tot tipus d'autors i obres amb estils i temàtiques semblants. I semblava que quan es parlava de novel·la políciaca, negra, criminal o detectivesca la gent només tenia un model narratiu al cap.
    Afortunadament s'ha demostrat que hi ha tants tipus de novel·les i detectius com autors i èpoques diferents. Confesso que Sherlock Holmes em desperta sempre simpatia i admiració i és cert que la tradició anglesa d'aquest gènere i un determinat tipus de detectius són autèntics clàssics que cal reivindicar i que no passaran de moda. Ho confirma l'èxit de la versió televisa anglesa de la sèrie "Sherlock" ambienta al Londres actual:
    http://ca.wikipedia.org/wiki/Sherlock
    No confondre amb la patètica versió americana amb l'actriu Lucy Liu fent de Watson.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Salut, Gabriel! No conec la versió actual de Sherlock, però tothom en parla bé i segurament deu ser una bona revisitació del mite. Crec que la francesa Fred Vargas també ha optat menys periodística i més imaginativa.

      Elimina