divendres, 4 d’abril de 2014

Déu perjudica seriosament la salut



L’incendiari “dios no es bueno” de Christopher Hitchens (Debate, 2008) es presenta comercialment (signe dels temps) com a poc menys que un llibre d’autoajuda. A la faixa vermella que l’envolta es pot llegir: “Los creyentes reforzarán su fe poniéndola a prueba. Los agnósticos tendrán razones para convertirse al ateismo. Los ateos encontrarán a un defensor de sus ideas”. Per descomptat la seva lectura no m’ha deparat grans sorpreses dins del meu habitual descregut, però m’ha proporcionat informació històrica que desconeixia i algunes il·lustratives anècdotes viscudes per l’autor en els seus viatges com a corresponsal de guerra.

El subtítol del llibre (“Alegato contra la religión”) no enganya i, encara que prefereixo el to més analític del Richard Dawkins de “El espejismo de Dios”, prou sé que no es pot esperar moderació del polemista furibund que fou Christopher Hitchens, especialment quan s’apropa a qüestions que atenyen a l’Islam. Ja al primer capítol, quan encara no s’ha desempallegat del guant de seda, dispara:
Sigue habiendo cuatro objeciones irreductibles a la fe religiosa: que representa de forma absolutamente incorrecta los orígenes del ser humano y del cosmos, que debido a este error inicial consigue aunar el máximo de servilismo con el máximo de solipsismo, que es causa y consecuencia al mismo tiempo de una peligrosa represión sexual y que, en última instancia, se basa en ilusiones.
Despullat ja de tot sentit de la diplomàcia, Hitchens titula el següent capítol “La religión mata” i busca exemples de conflictes civils recents originats per motius religiosos. Xulo ell, es limita a la lletra B per citar els casos indiscutibles de Belfast, Betlem, Bombai, Belgrad, Beirut i Bagdad. A continuació (la veritat, no és que l’autor sigui gaire metòdic) apareix un breu i divertit capítol que es diu “Breve digresión sobre el cerdo, o por qué el cielo detesta el jamón”.

La resta de “dios no es bueno” resulta més fàcil de preveure:
  •  Les idees religioses com a font de problemes sanitaris 
  •  La metafísica implícita a la religió no s’aguanta per enlloc
  • El món físic que explica la religió és una rucada 
  •  L’Antic Testament és un horror i és incoherent
  • El Nou Testament és igualment incoherent i a més conté innombrables pegats
  •  L’Alcorà no és gens original, però és encara més tòxic que les religions que el van precedir, potser perquè no ha viscut cap reforma 
  •  Barroeria i miracles; com neixen (i moren) les religions: el cas dels mormons
  •  Religions asiàtiques o els gossos que menys borden són els que més mosseguen 
  •  La religió s’inventa el pecat (l’original i els altres)
  • La religió corruptora de menors (ja s’ho preguntava Dawkins, ¿hi ha res més absurd i més mancat de fonaments que un “nen catòlic” o un “nen musulmà”?)
I, és clar, l’objecció principal a favor de la religió en els temps moderns és que, quan se n’ha volgut prescindir, han aparegut monstres indiscutibles com Adolf Hitler o Joseph Stalin que han competit amb el vell Jehova a l’hora d’anorrear éssers humans. No cal ser el primer de la classe per comprendre que el nazisme de Hitler o el comunisme de Stalin són només dos nous vestits de l’emperador que amagaven el vell sentit religiós sota un mantell de noves paraules.

Per a Hitchens les religions són bàsicament malalties infantils d’una humanitat encara massa jove i de les quals tot just n’ha iniciat la convalescència. De fet, malgrat les veus cripto-atees d’alguns filòsofs grecs i llatins, la religió no es va començar a posar en dubte seriosament fins l’arribada de la il·lustre nissaga de lliurepensadors dels segles XVIII i XIX que ens indicaren el camí de la llum sota el patronatge del discret però influent Baruch Spinoza. El missatge final del llibre és la invocació a una nova il·lustració que oposi a cada celebració de l’obscurantisme irracional, l’admiració per les joies i els portents que ens proporcionen cada nou descobriment científic.

Si em pregunteu per quin motiu llegeixo textos com aquest, ja us diré que no és per carregar de municions el meu argumentari ateu. Crec que és més aviat una qüestió de buscar amable complicitat, d’una picada d’ullet carregada de companyonia davant d’una realitat on sembla que res no importa tant com les opinions que el Gran Mufti de Roma té sobre el que fem amb el nostre aparell sexual, on el millor homenatge que es pot fer a un difunt és segrestar-lo dins d’una catedral (i dedicar-li un aeroport) i on un ministre en plenes funcions decideix condecorar les seves amigues imaginàries. És cert que déu no és bo [l’original “God is not Great” no diu exactament el mateix, però qüestions comercials a banda diria que la traducció no fa justícia a la destresa retòrica de Hitchens], però els seus seguidors sovint han demostrat ser infinitament més execrables.

16 comentaris:

  1. Segur que en Christopher Hitchens és Capricorni ascendent Lleó. Per això ha escrit un llibre com aquest...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però que l'astrologia és ciència va a missa!

      Elimina
  2. Jo no crec que sigui culpa de Déu (si realment existeix) sinó dels que es proclamen defensors seus, els que diuen que parlen a través d'ell

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si realment hi hagués déu, els hauria fulminat tots.

      Elimina
  3. No pot ser ni bo ni dolent alló que no existeix, però si és cert que la majoria de conflictes i guerres han estat motivades per la religió. Cal no oblidar que la secta católica és la que arrossega més crims a la seva esquena al llarg de la seva sinistra història.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, millor que no es posin a competir entre religions, que encara prendrem mal.

      Elimina
  4. Bé, això de la secta catòlica seria discutible, com que no crec en Déu no li atribueixo cap culpa i sense déu ni déus també se n'han fet de tots colors, som així per desgràcia, la religió és una excusa més per estossinar el veí i trincar-se la veïna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En tot cas, com deia aquell altre: déu és una hipòtesi que no em sembla necessària.

      Elimina
  5. Sempre hi han supervivents, com al tabac, però estic molt d’acord, i no cal mirar enrere ni molt més enllà del cercle de família i amics. Clar que no es Deu l’únic que perjudica seriosament la salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Evidentment, José Luis, hi ha moltes altres substàncies nocives; però per algun lloc s'ha de començar a fer neteja.

      Elimina
  6. I perquè si està ben fet i argumentat ens ajuda a posar ordre a allò que de forma intuïtiva ja sabíem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Argumenta millor Dawkins. Hitchens s'encega una mica per la ràbia (o potser el problema és la traducció).

      Elimina
  7. Tot i que no l'he llegit, pel que dius li trobo una semblança -negativa- amb Dawkins, entre totes les coses interessants -arguments, reflexions, crítiques- que tots dos exposen, i és el punt de ràbia que just acabes de citar al comentari anterior, que jo si que veig en Dawkins, i que penso que el perjudica: l'apelatiu "Doberman de Darwin" no li fa cap favor.
    Per altra part, aquesta setmana mateix em compro el llibre d'en Hitchens, me'l llegeixo i el poso al costat d'"El miratge de déu", que ja el tinc en un lloc preferent de la meua biblioteca :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Leb, té de bo la seva experiència de primera mà com a corresponsal a zones en conflicte.

      Elimina
  8. Que Déu és un dels grans invents de la humanitat ja ho sabíem per aquí. Imagino que provaré de llegir el llibre, però em preocupa més tot l'entramat de poder dels "servents" de Déu, que no pas Déu mateix que, si existís, ja n'estaria fins al capdamunt. Que som més pesats que els venedors de l'enciclopèdia catalana per telèfon. Un llistat de les ordes eclesiàstiques i els seus béns i les seves activitats econòmiques, la "llista de la compra" de can Vaticà, etc., unes quantes guillotines ben situades (cantonades emblemàtiques, columnates que no sostenen res, pedres negres adorades, senyors asseguts amb cara de no res nirvanístic) i au! tal dia faria un any. Al final, Déu, només ens explica la història de l'home. De la dona no. Sembla.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot això que teniu guanyat, les dones. Encara que hi ha qui diu que déu és una negra lesbiana.

      Elimina