dimecres, 30 d’abril de 2014

Sobre la fi de les civilitzacions (i 3)


Existeix una edició completa en castellà de la “Decadencia y caída del imperio romano”  a l’editorial Atalanta amb traducció de José Sánchez de León Menduiña. Consta de dos volums, més de mil sis-centes pàgines i un preu no apte per a totes les butxaques. Qui tingui un interès moderat per l’obra de Gibbon, farà bé d’acudir a la versió reduïda que va editar Alba (que també existeix en butxaca). Potser la traducció de Carmen Francí Ventosa no arriba a reflectir l’elegància de l’estil pel qual l’historiador britànic és famós, però és correcta i funcional.

Aquesta edició extractada se centra sobretot en els quatre primers segles de l’imperi, tot i que en un capítol final compila una mena de “grans èxits” amb fragments sobre l’aparició de Mahoma, la caiguda de Constantinoble, l’emperadriu Teodora i les ruïnes de Roma al segle XV. Pel meu gust l’interès de tot plegat és immensament variable i depèn en gran mesura del temps i l’atenció que Gibbon dedica a cadascun dels temes que van apareixent. En tot cas la ràpida desfilada d’una pila d’emperadors intercanviables que no duren més d’un parell de telenotícies arriba a ser fatigant, sobretot quan reben noms tan similars com Valeri, Valent, Valentinià o Constantí, Constant o Constanci.

El que m’ha fet gaudir més d’aquesta obra són les observacions ocasionals que, tot interpretant la història antiga amb ulls del segle XVIII, sembla convidar-nos a interpel·lar el present. Com per exemple, aquesta referència a l’eclosió urbana a les províncies de l’imperi:
Muchas fueron las ciudades de la Galia —las actuales Marsella, Arlés, Nimes, Narbona, Toulouse, Burdeos, Autun, Vienne, Lyon, Langres y Tréveris— cuya antigua condición podría soportar la comparación con el estado actual e incluso salir victoriosa. En cuanto a España, este país floreció como provincia y ha decaído como reino. Agotada por abusar de su fuerza, por América y por la superstición, tal vez su orgullo sufriría si se le pidiera una lista de 360 ciudades, tantas como enumeró Plinio en la época de Vespasiano.
De vegades és una mera nota a peu de pàgina la que ens fa esbossar el somriure a causa de l’elegant puritanisme de Gibbon:
Es bien conocida la deificación de Antínoo, así como sus medallas, estatuas, templos, ciudad, oráculos y constelación, y todo ello sigue deshonrando la memoria de Adriano. No obstante, habría que destacar que de los primeros quince emperadores, Claudio fue  el único cuyos gustos amorosos fueron totalmente correctos.
I ja ficats en safareigs, un comentari sobre la promiscuïtat de la futura emperadriu Teodora:
En una cena memorable, servida por treinta esclavos, Teodora agasajó a diez jóvenes. Su caridad era “universal”.
I sobretot Gibbon em fa xalar quan es posa la gorra d’escèptic i reparteix estopa entre creients de qualsevol filiació:
El teólogo puede dedicarse a la agradable tarea de describir la religión tal cual bajó del cielo, ataviada con su pureza original. Al historiador, sin embargo, corresponde la triste tarea de descubrir la mezcla inevitable de error y corrupción con que se contaminó tras largo tiempo de residencia en la tierra, entre una débil y degenerada raza de seres.
O encara:
Podría parecer extraordinario que Bernardo de Claraval, que registra tantos milagros de su amigo san Malaquías, no mencione los suyos que, a su vez, aparecen cuidadosamente relatados por sus compañeros y discípulos. En la larga historia eclesiástica, ¿existe un solo caso en que un santo afirmara que poseía el don de hacer milagros?
I res més devastador que aquesta revelació del cristianisme com a hereu del paganisme:
Pero los paganos conseguirían vengarse con sutileza. Mientras grandes números de prosélitos paganos acudían en masa a las iglesias y éstas los asimilaban adoptando lentamente, con la adoración de santos y reliquias, un equivalente a la mitología pagana. “Los obispos más respetables —dice Gibbon—, se habían convencido de que los rústicos ignorantes renunciarían con más facilidad a las supersticiones del paganismo si encontraban algún parecido, alguna compensación en el seno del cristianismo. La religión de Constantino consiguió en menos de un siglo la conquista definitiva del Imperio Romano, pero los vencedores quedaron dominados de modo imperceptible por las artes de sus rivales derrotados”.
Potser he fet sonar el text de Gibbon com més atractiu del que li pertoca, però qui se l’hi acosti sense prejudicis segur que hi trobarà un sense fi de sorprenents virtuts.

5 comentaris:

  1. El meu interès ha augmentat de forma exponencial i una mica de safareig històric dóna credibilitat al passat i amenitat al passat explicat des d'un passat menys passat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, crec que tu has de ser el públic lector ideal d'aquest llibre.

      Elimina
  2. Així que acabi els que llegeixo ara el busco.

    ResponElimina
  3. Sobrevisc amb el de la Carmen Franci, algun dia potser caurà una edició més luxosa. Només em cal agrair-te els apunts, que m'estalviaran una feinada el dia que l'acabi. Si és que l'acabo d'acabar, que segons quins llibres són per recrear-s'hi. I si és "una de romans" encara més :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pots posar-lo a la tauleta de nit i llegir-te un emperador cada dia abans d'anar a dormir.

      Elimina