dijous, 24 d’abril de 2014

Sant Jordi, la crònica

Els jardins Mercè Rodoreda tal com es veuen aquí.
Ara diré una obvietat: Sant Jordi és un dia pèssim per comprar llibres. Els únics avantatges que l’hi trobo és la rebaixa dels preus i la possibilitat d’aconseguir la firma d’un autor conegut i/o admirat. Atès que fa dècades que Charles Dickens i Leopoldo Alas no escriuen dedicatòries, el meu fetitxisme no dóna per gaire més i prefereixo estalviar-me les aglomeracions de la Rambla, el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya, indrets que poden constituir el somni humit d’un carterista o d’un assetjador sexual, però mai l’entorn propici per triar i remenar literatura. Així que a casa els llibres que ens regalem per la diada els hem comprat com a mínim el dia abans. Això sí, sempre en els intercanviem en un lloc públic, de manera que després els hem de carretejar amunt i avall (mai no baixem dels quatre o cinc volums per cap) mentre fem la passejada festiva.

Aquest any he passat a buscar el meu home per la feina a primera hora de la tarda i l’he dut al Lletraferit (local absolutament literari) per prendre un cafè i efectuar el bescanvi de presents. El carrer de Joaquim Costa queda una mica apartat del circuit típic de Sant Jordi, però la seva barreja de tradició local, cosmopolitisme migratori i modernitat afable és una aposta gairebé irresistible. A més no hi ha ni una sola paradeta de roses pro viatge de fi de curs (de debò els surt a compte als nostres batxillers muntar aquests “tinglados”, veritables flors d’un dia?), però al basar xinés de la cantonada anuncien “flor de san jordi 1,5€”.

Una cosa bona que té Sant Jordi, i que cal aprofitar, és la seva condició de jornada de portes obertes. En diades antediluvianes anteriors ja vam visitar la Biblioteca de Catalunya i l’Ajuntament; enguany hem entrat a l’Institut d’Estudis Catalans, sobretot per descobrir la seva magnífica capella barroca i els jardins de Mercè Rodoreda, un paradís menestral que sobrevola el barri. Inspirat per aquesta barreja perfecta de botànica i literatura, he dut J. a conèixer el jardí romàntic i secret que s’amaga a un cop d’ascensor públic al carrer d’Aroles, a l’esquena del Cafè del Liceu. Me’l va presentar una amiga, no és espectacular, però té tot l’encant dels misteris compartits.

Palacio Ignacio de Puig (prop del carrer Boqueria)
 I després el Palau de la Generalitat que per descomptat no coneixia i que presenta una confusa barreja arquitectònica capaç d’aliar sublimitats renaixentistes amb pastitxos medievals de fa cent anys. Com que actualment estem recuperant la sèrie “L’ala oest de la Casa Blanca”, la sala de premsa del soterrani ens ha fet somiar en la C. J. (crec que en Pons no li fa justícia a l’estupenda Allison Janney). En el recorregut hi ha molt Antoni Clavé, molt Torres-García i bastant Subirachs; de Tàpies n’hi ha dos, però són sonats. Malgrat haver-lo vist mil vegades als telenotícies, el pati dels tarongers impressiona. Mentrestant el carilló no para de tocar obsessivament allò que sí sona. Probablement —em dic tot irreflexiu i cofoi— disposem d’una de les seus de govern autonòmic més txules i amb més pedigrí de totes les Espanyes.

Excuseu-me el pecat de presumpció catalanòfila: el 23 d’abril a Barcelona sol predominar un ambient de bon rotllo que dinamita qualsevol sospita de sentit crític. Finalment hem cedit a la temptació, i passeig de Gràcia amunt hem permès que les múltiples multituds (involuntàriament) ens palpessin el cul.


[I, per cert, per què el que en castellà Salamandra ha traduït fidelment com "La analfabeta que era un genio de los números", la Isabel Martí de l'editorial La Campana ho ha convertit en "L'analfabeta que va salvar un país"? Sí, ja ho sabem, la Isabel ho havia fet abans i ho tornarà a fer quan calgui: la paraula "país" conté virtuts miraculoses que no es corresponen a cap explicació racional.]

12 comentaris:

  1. Nosaltres vam sucumbir a la temptació de submergir-nos en la gernació ramblera i, fins i tot, d'intentar comprar llibres a la parada de La impossible (si fos possible, l'any vinent podrien posar-hi venedors menys encantats? Grasias de hantebraso). Vaig comprar un llibre d'autor mediàtic (i no hi ha hagut cap col·lapse notable en el contínuum espai-temps) i vaig tornar cap a casa tan aviat com vaig poder. Però m'agrada, Sant Jordi, tot i que fotria fora estudiants de tot pelatge, parades de partits polítics i associacions i les de sectes.

    Per cert, les cues per aconseguir signatures més concorregudes que vaig veure van ser les d'un conegut cantant i d'un presentador de televisió. No hase falta desir nada más.
    Ostres, quin rotllo he fotut, no? :-/

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, nosaltres davant de la Impossible també vam fer una estona de penitència sense necessitat de comprar res. Proposaria que a partir d'ara Sant Jordi es dediqui als autors mediàtics exclusivament.

      Elimina
  2. I ma mare anar dient: vols dir que no veurem l'Allau i en J.? Em faria gràcia veure'ls. I jo: mare, has vist la gentada que hi ha? Ma mare sempre ha pensat que Barcelona és un poblet "una mica més gran" que Esparreguera. I, segurament, té tota la raó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vam veure la Rahola i en Jordi Martí; hauria preferit topar-me amb vosaltres.

      Elimina
  3. Doncs el meu Sant Jordi va ser històric: estrenava les ulleres que m'acompanyaran ja per sempre... Poc sabia jo que el món tingués una tan alta definició! Flipant!
    Així, amb l'Anna, vam poder veure, a la Rambla de Catalunya i a una distància sospitosament curta (¿vols dir que no hi ha lio?), al Jordi Pujol i a la Loles León...

    ResponElimina
  4. Ha, ha! Potser les teves ulleres et fan veure més del compte, però un embolic entre en Pujol i la Loles seria la notícia del any a Catalunya.

    ResponElimina
  5. yo recibí una preciosa rosa roja, en la plaza de La Verdura de Ezcaray, mientras mi futuro primer nieto se paseaba por Bcn con sus papis entre libros y flores... para la ocasión me había comprado hace dais el Diario de Invierno de Paul Auster

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eso se llama precocidad en todos los sentidos...

      Elimina
  6. Al jardí aquest del carrer Aroles jo sempre hi he entrat per un hotel del carrer Boqueria, estan obligats a respectar el dret de pas. Té encant...
    La traducció de Salamandra tampoc no és gens fidel: la "genialitat" se l'han treta de la màniga, l'original només diu que "podia comptar", que és molt diferent de ser un geni dels números. De tota manera, avui he sentit l'explicació de la Isabel Martí i tampoc no l'he entès. En la propera visita a IKEA els consultaré quin títol seria l'adequat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Té més gràcia entrar per l'ascensor, és com si juguessis als conspiradors.

      Elimina
  7. m'agradaria matissar que no es que la C. J. em caigui malament, es que els altres son encara millors, i de fet, tenies raó, amb el temps la C.J. em va caient millor

    ResponElimina