dilluns, 28 d’abril de 2014

Sobre la fi de les civilitzacions (1)

Edward Gibbon segons Joshua Reynolds
Qui més qui menys, tots podem presumir d’un passat més brètol del que ho és el nostre present (un dels efectes col·laterals d’aquella malaltia passatgera que es diu “joventut”). Fins i tot l’escriptor Evelyn Waugh, que acabaria sent exemple empolsegat de la literatura més canònica del segle XX britànic, tingué un moment “hooligan” en el seu debut novel·lístic i el titulà “Decline and Fall” (Decadència i caiguda), en record i potser també amb mofa del clàssic de la historiografia anglesa “The History of the Decline and Fall of the Roman Empire” d’Edward Gibbon.

Tant la història com els gustos majoritaris semblen seguir trajectòries de cíclica muntanya russa (de decadència, caiguda i renovada ascendència) i, el que Waugh va considerar digna víctima de la seva iconoclàstia paròdica l’any 1928, podria ser que en els temps presents constituís un admirable exemple de pensament il·lustrat. No debades Edward Gibbon (nascut el 1737 i mort el 1794) fou un fill molt conseqüent del segle XVIII i un d’aquells autors que em retornen en una fase molt particular de la meva vida com si em volguessin confirmar un molt específic missatge.

Fill d’una família rica, però de fortuna declinant, fou el més gran de set germans i l’únic d’ells que va sobreviure a la infantesa. La seva mare morí quan ell tenia nou anys i els seus primers temps estigueren marcats per l’aïllament i la mala salut. Com sol passar amb els nens solitaris, trobà un gran consol en la lectura, tot destacant per la seva precocitat en dominar des de molt aviat gran part de l’obra de Virgili, Terenci i Ovidi. Amb la salut definitivament millorada, els seus estudis a Oxford van ser interromputs al cap de catorze mesos, quan ran de la seva conversió al catolicisme, el seu pare enfurismat el va enviar a Lausanne a casa d’un tal Pavillard, rígid pastor calvinista.

Els cinc anys que Gibbon va passar a la ciutat suïssa no foren especialment feliços, però sí molt productius; ja que Pavillard, malgrat la seva mesquinesa i gasiveria, va estimular-lo intel·lectualment i li va ensenyar a estructurar el seu pensament. Instat pel seu tutor, va decidir ressenyar tots (!) els clàssics llatins (historiadors, poetes, dramaturgs, oradors...), començant pels més antics i acabant amb la decadència de la llengua, empresa que va completar en només catorze mesos. També va aprendre francès, llengua en la qual va escriure les seves primeres obres, i grec per poder llegir  tant “La Ilíada” com els historiadors Herodot i Jenofont.

El Nadal de 1754 va retornar públicament a l'ortodòxia protestant, segurament amb l’única intenció d’acontentar el seu pare, ja que tots els seus escrits posteriors —i aquest és un dels seus trets que me’l fan més atractiu— revelen en ell un teista que, amb arguments racionals, troba risibles totes les religions, sense necessitat d’afavorir les monoteistes per davant de les paganes. El seu moderat escepticisme li causà algun problema amb els seus contemporanis, però a la llarga s’imposaria la solvència de la seva erudició.

Encara a Lausanne va conèixer Suzanne Curchod —primer, impossible i únic amor de la seva vida—, la intel·ligent i simpàtica filla d’un pastor calvinista. El jove va viatjar a Anglaterra l’abril de 1758 per sol·licitar el consentiment patern i per observar de primera mà el funcionament de la seva flamant madrastra (dona que, encabat, va resultar inofensiva i fins i tot agradable). No cal dir que el vell Gibbon s’oposà a aquest enllaç pecuniàriament ruïnós i, com que era el pare qui controlava la bossa del fill, Edward abaixà el cap per necessitat (“Vaig sospirar com un enamorat, vaig obeir com un fill”).

A partir d’aquí Gibbon esdevingué un conco aviat cèlebre entre el públic femení, però sens dubte escarmentat. Suposadament celibatari fins a la mort, algun comentarista maliciós afirmà que la seva futura vida sexual es mouria exclusivament entre notes a peu de pàgina. Com si fos una avançada d’en David Foster Wallace.

I com que ja m’estic allargant en excés, continuaré demà amb més revelacions amoroses i un primer besllum de la caiguda de l'Imperi Romà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada