divendres, 11 d’abril de 2014

Subirachs, Barcelona

Abstracció d'una àncora o Dumbo?

Dilluns passat quan em dirigia a la biblioteca Sagrada Família per retornar un llibre, vaig passar davant del temple expiatori homònim on, com ja havia observat la setmana anterior, una cua de pacients turistes mig encerclava la mançana amb alarmant estatisme. Vaig alçar els ulls i em vaig compadir del colossal embalum que amb els seus aires de bibelot a mig desembolicar presentava el seu aspecte menys fotogènic. En un salt conceptual bastant comprensible —també propulsat pel fet que diumenge hauríem celebrat els 87 anys de la mare, si encara fos viva—, vaig preguntar-me si Josep Maria Subirachs era encara entre nosaltres. Tenia notícia que no anava gaire bé de salut i que feia uns anys que s’havia enretirat de l’activitat pública: no hauria sigut implausible que hagués mort sense que jo me n’assabentés. Per verificar el seu estat vital vaig acudir a la Viquipèdia, com fem tots els informadors mandrosos, i vaig comprovar que l’artista encara cuejava. Això fou el set d’abril.

Ja sabeu que no sóc gaire adepte al gènere necrològic, però la perversa casualitat que un dia més tard d’aquestes comprovacions personals i una mica morboses Subirachs hagi efectivament finat m’ha trasbalsat una mica i m’ha fet sentir gairebé malastruc. Subirachs l’artista fou molt criticat als seus anys tardans per apuntar-se al carro imparable del mega-Lladró que està esdevenint la Sagrada Família. Suposo que part de la tírria i el verí que li dedicaven bona part de la intel·lectualitat del país tenia molt a veure amb l’enveja que provocava la seva capacitat per reclutar mecenes que el patrocinessin sense haver de comprometre en excés la seva llibertat expressiva.

No es pot negar que Subirachs amb els anys esdevingué l’escultor oficial de la catalanitat (només cal passejar pel monestir de Montserrat o pel pati dels tarongers al Palau de la Generalitat per obtenir-ne les proves en autèntic marbre 3D). Però jo prefereixo destacar la seva aclaparadora presència a la meva ciutat: segons l’excel·lent pàgina web de l’escultor, Barcelona pot presumir de més de setanta obres seves de domini públic. Això sense comptar amb les escultures de la façana de la Passió de la Sagrada Família, que m’interessen ben poc (amb l’excepció del criptograma, i això per raons més matemàtiques que estètiques).


L'idil·li entre Subirachs i Barcelona comença l’any 1957 amb “Forma 212”, que col·loca a les Llars Mundet i que passa per ser el primer exemple públic d’escultura abstracta de la ciutat. La segueixen algunes mostres innovadores d’iconografia religiosa, preclares precursores del Concili Vaticà Segon; en esglésies perifèriques, esclar. Però vull destacar la peça “Evocació marinera” de 1960 que queda retratada al capdamunt de l’article. Me la topava cada vegada que anàvem en autobús a les “piscinetes” dels Banys de Sant Sebastià al final de la Barceloneta. Aviat vaig saber que l’havia fet el pare de qui era el meu millor amic a primària.

Moltes obres seguirien apareixent a la ciutat, especialment durant les dècades dels 60 i 70, en els llocs més impensats: façanes (del nou ajuntament, del Tele-eXprés, del Banc de Sabadell), jocs tipogràfics (aparcaments de Barcelona, estació de Sants), vestíbuls de finques particulars, botigues de General Òptica, monuments a Monturiol o a Núria Espert… 

Me n’adono que no queda bé recordar Subirachs, la seva mort no ha generat cap onada a Facebook, i malgrat tot la seva petjada a Barcelona és indubtable, amb moments de gran qualitat m’atreviria a dir i que a més han resistit perfectament la caducitat de les modes (i això val tant per l’Evocació marinera com per La mesura de l’espai-temps a Marià Cubí amb Via Augusta). Vist el nivell actual de l’escultura civil, seria un acte de justícia reconèixer el paper que Josep Maria Subirachs tingué en la nostra educació estètica, o almenys en la nostra experiència ciutadana.
 
Que sovint m’agrada. Ja us ho dic.

14 comentaris:

  1. Se m'han acudit un munt de mals acudits, però me'ls callaré per respecte als morts. Potser sí que aquesta relació entre Subirachs i Barcelona ha deixat un paisatge prou interessant, però hi ha pecats que com no se'ls endugui un terratrèmol quedaran per sempre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, Enric, algú ho havia de dir. I ara no sé si havia de ser tu o jo.

      Elimina
  2. Subirachs era molt honest i d'una enorme senzillesa. Vaig tenir la ocasió de parlar amb ell un parell de vegades fa anys i em va impressionar, creia en el que feia i ho feia perquè hi creia. Que la seva obra agradi o no, ja ´ñes una altra història, a mi d'entrada ja no m'agrada aquests pastís enormeque és la Sagrada Familia en el seu conjunt, no només la part de Subirachs, que tampoc és que m'entusiasmi.

    .

    ResponElimina
    Respostes
    1. Calia estar molt segur d'ell mateix, Francesc, per aguantar tanta negativitat durant els darrers anys de la seva vida.

      Elimina
  3. Té molt i té de tot, envejat i contradictori, ell mateix era dels partidaris de no 'continuar' la construcció de la Mona de Pasqua-Sagrada Família fins que el van col·locar allà, el temps dirà, el temps i les modes estètiques, que també compten. Com a persona no el vaig conèixer, m'ha quedat al cap un bonic dibuix d'ell que tenia un jove ginecòleg de bona casa al qual vaig anar durant el meu primer embaràs, després va muntar una clínica privada careta, tot s'acaba igual, he, he.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, els criteris personals sovint canvien, especialment si t'ofereixen fer de protagonista.

      Elimina
  4. Fa una mica de trampa el quadrat màgic de la Sagrada Familia, en teoria per ser legals no s'haurien de repetir números, però bé...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, no és gaire elegant, però cal fer aquests equilibris perquè li surti l'edat de crist.

      Elimina
  5. només per la seva vinculació al "vòmic catòlic sobre l'eixample" (Oriol Bohigas dixit) ja me'l cataloga en el panteó dels creadors de portsaventures varis. No m'ha interessat mai i com més me'l miro, menys gràcies li trobo. S'ha mort de vell, això està bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs ja ho dic, té coses que m'agraden i forma part del meu paisatge sentimental.

      Elimina
  6. Afegeixo que als voltants de la sagrada família, i més enllà, en diversos locals, hi ha dibuixos i gravats seus aptes per configurar una ruta petita, quotidiana, de les seues passes: a la pastisseria Turró, al Morryssom, al Bilbao...
    Com a la majoria, la seua obra m'agrada i no m'agrada, depèn.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, m'encurioseix aquesta ruta secreta, perquè vaig viure alguns anys en aquest precís barri.

      Elimina
    2. Gràcies pel record, Allau. Les millors necrològiques ha estat les discrepants.
      RgR

      Elimina
    3. Una abraçada a tu i els teus germans.

      Elimina