dimarts, 10 de juny del 2014

Diego Garcia


L’arxipèlag de Txagos es troba al sud de l’Equador i al bell mig de l’Oceà Índic, a 780 quilòmetres de les Maldives i 1.780 quilòmetres de l’Índia. La seva illa més gran és Diego Garcia, un atol en forma de ‘V’ trèmula de 27 quilòmetres quadrats de superfície. El lloc és un veritable paradís somiat al qual malauradament no s’hi pot accedir a menys que pertanyis a l’exèrcit britànic o americà. Per això, enlloc de cantar les seves delícies naturals, em dedicaré a fer una mica d’història.

Malgrat que al voltant de 1500 els marins portuguesos ja havien descobert l’arxipèlag, no fou fins 1778 que el governador francès de Maurici concedí a Monsieur Dupuit de la Faye el dret a explotar l’illa de Diego Garcia per obtenir cordam fet a partir de fibra de coco, així com cogombres marins, considerats una exquisidesa a l’Orient. La mà d’obra de les plantacions estava constituïda per esclaus procedents de Madagascar i de Maurici, els quals amb el temps constituïren el que es conegué com els “ilois” (illencs), una comunitat amb una cultura i un llenguatge propis (el txagossià).

Al final de les Guerres Napoleòniques i ran del Tractat de Versalles (1814), Diego Garcia i les illes circumdants passaren a pertànyer a la Corona Britànica i ser administrades des de Maurici. Aquesta situació es mantingué estable fins a 1965, quan el Regne Unit concedí la independència a Maurici, a canvi de tres milions de lliures i aquest territori. No van trigar gaire a oferir l’arxipèlag de Txagos als Estats Units per un període inicial de cinquanta anys i al mòdic llogues d’un dòlar anual. Ran d’aquest acord, des de l’any 1971 existeix a Diego Garcia una base militar conjunta que segurament deu ser un destí ideal per fer la “mili”.

Tots els descendents d’esclaus, els “ilois” de Diego Garcia, foren desplaçats a altres illes —a Txagos, a les Seychelles o a Maurici— abans de 1971, per tal de deixar el territori deshabitat, disponible per permetre la construcció de les instal·lacions militars acordades. El nombre de desplaçats roman polèmic, posem que fossin 426 famílies, uns 1.151 individus. Des de 1971 mantenen un litigi, tot defensant el seu dret a retornar a unes platges de les quals de moment només en gaudeixen els militars britànics i americans.

L’espècie invasora suma uns 3.700 individus i, encara que el tracte deixarà de tenir efecte quan la presència militar perdi sentit a la zona, de moment l’arrendatària Isabel II ja es disposa a firmar la pròrroga fins al 2036. Benvinguts a la Realpolitik!

9 comentaris:

  1. Ep, que els cogombres de mar (aka "espardenyes") també es consideren una exquisidesa aquí!
    (parlo d'oïdes, jo no les he tastat mai)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah, no sabia que les espardenyes eren això. Jo sí que les he tastat, però no em van deixar cap record.

      Elimina
  2. Diego García, un dels topònims insulars mítics dels exploradors d'atles!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ens devia fer l'efecte en trobar aquell nom que el tal Diego Garcia s'havia instal·lat a viure a l'illa.

      Elimina
  3. A la meva estada a Maurici vaig percebre que encara era una ferida oberta. Més simbòlica que real, si és vol: l'èxode fou poc nombrós i ja en fa força anys. Però especialment a la vila Mahébourg, on anaren a refugiar-se molts d'aquells expulsats, encara si poden veure murals com aquest amb lemes que en demanen el retorn com aquest: https://www.flickr.com/photos/16344285@N08/9605883849/

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alexandre, ara que et veig aquí... No sé per quina raó no aconsegueixo penjar comentaris en el blog de "Vestigis". Ho he intentat diverses vegades a l'apunt sobre la bellesa però em respon que ja ho he fet (tinc una còpia del missatge). Puc fer-ho en altres wordpress però no en el teu.

      Elimina
    2. Alexandre, segons la wikipèdia l'última sentència (en contra dels illencs) és del 2012. Més que el retorn, que ja el deuen donar per impossible, suposo que el que els interessa és una indemnització com cal.

      Elimina
    3. Enric, ja ho he arreglat. No en veia de pendents i és que el sistema t'ha enviat injustíssimament a la brossa. El filtre de wordpress ja me n'ha jugat de semblants.
      I aix`po de la indemnització, després d'haver-se'n anat amb una mà al davant i l'altra al darrera, ho trobaria raonable.
      Hi ha, per cert, una poètica coincidència avui entre els nostres blocs. Tu parles de Diego García i jo de ciutats sumergides. Aparentment, res a veure. però resulta que pels motius que expliques, l'atol forma part dels Territoris Britànics de l'Índic, que tenen un dels lemes heràldics més curiosos del món: "In tutela nostra Limuria". Quan he recordat aquest esment al mític continent negat de Lemúria m'ha fet gràcia (no hi paris compte, dèries d'afeccionat a escuts i banderes), però després he pensat que feia també una bonica i atzarosa rima entre nosaltres.

      Elimina
    4. Quan ho he llegit, he intuït que tenia alguna cosa a veure, però no m'ho he pogut explicar. En tot cas estic segur que hi ha alguna relació de Lemúria amb els lemurs de Madagascar.

      Elimina