dijous, 28 de maig del 2015

Bernhard en tres cobertes


Us he parlat mai de la meva “mili”? Per si no ho sabíeu, els homes de la meva generació (i de les anteriors, i tot just d’algunes posteriors), així que hi ha una mica de confiança acabem explicant historietes del nostre servei militar. I com que això és una mena de blog personal, no us en escapareu… És broma. Només volia explicar quin va ser el meu primer Thomas Bernhard. Succeí a Colmenar Viejo (Madrid) l’any 1979, on vaig passar els tres mesos de campament i la resta de la (puta) “mili”. El títol fou “Trastorno” d’Ediciones Alfaguara, ja traduït per Miguel Sáenz. Me’l va enviar la meva amiga Montserrat Riba, que llavors treballava a l’escola d’estiu Rosa Sensat, i no estic gens segur que l’hagués adquirit de forma legal. En aquell moment la novel·la em va semblar massa “centroeuropea” pel meu gust, i la veritat és que no li he concedit una segona oportunitat (que potser aviat arribarà). El que no es pot negar és que el disseny de la coberta, gentilesa del gran Enric Satué, és pur geni tan tipogràfic com cromàtic. (Calla, ja m’he posat sentimental).


La segona coberta correspon a “Mestres antics/Maestros antiguos”, l’obra més demolidorament còmica, però també en certa forma la més sentida de Bernhard (no endebades s’hi reflecteix obliquament la mort de “l’ésser de la seva vida”). Els volums abstractes que s’hi reprodueixen corresponen al quadre “La muerte de Thomas Bernhard” de la barcelonina Isabel Cid (1934-2009). Aquesta pintora, no sé si gaire coneguda, va dedicar diversos quadres a l’autor austríac, els quals Alianza Editorial ha utilitzat des de fa anys per il·lustrar el seus llibres que té en cartera.


El tercer cas és “L’origen” de l’editorial mallorquina Edicions del salobre, el llibre que protagonitzarà l’així anomenat club de lectura del proper dimarts. La traducció de Clara Formosa Plans és pràcticament inobjectable. El disseny del llibret també m’agrada, tan auster com tota postguerra, i també sancionaria positivament la bella foto en blanc i negre de Carles Domènec. La defensaria si no fos perquè el que hi apareix és un racó de Viena, mentre que “L’origen” va de Salzburg i és el més salzburgués dels llibres de Bernhard. Ara amplifiqueu-me com a Allau cabrejat i deixeu-me dir-vos que aquests detalls de localització són mitja vida. Viena-Salzburg, Madrid-Barcelona: no hi sabeu trobar la diferència? És que no heu après a escapar del vostre puto poble?

14 comentaris:

  1. Sense cap mena de dubte, la sessió de l'anomenat club de lectura del proper dimarts promet... Emocions fortes!
    SU

    ResponElimina
    Respostes
    1. SU, no t'ho podria assegurar; crec que les estic descarregant totes prematurament.

      Elimina
  2. Bernhard m'ha fet riure molt encara que no puc oblida els seus deliciosos llibrets autobiogràfics on tan sols era un noi que un refredat mal curat li va suposar una tuberculosi.
    Recordo haver rigut molt amb "El malogrado". I "El nebot de Wittgenstein". Sempre me'l prendré amb broma perquè me'l prenc seriosament. Té un gran estil i els seus sostinguts són admirables.
    El seu traductor al castellà Sáenz també va escriure una divertida biografia del seu traduït. Javier Marías va portar Sáenz a Bernhard i Sáenz va acabar siguen també traductor, entre d'altres, de Gunther Grass.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, deu ser de les poques coses que li puc agrair a Marías.

      Elimina
  3. Benvolguts Allau i Su,
    No espero res més de vosaltres que puntualitat, i la puntualitat, de fet vosaltres ja ho sabeu, l'aprecio per damunt de tot, on hi ha persones hi ha d'imperar la puntualitat i la formalitat que fa causa comuna amb la puntualitat. I ara us explicaré com van anar els meus parts. És broma.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mati, jo sóc puntualíssim, no t'has fixat que (com si diguéssim) ja hi sóc?

      Elimina
  4. Sóc l'únic que tenia ganes de conèixer alguna anècdota teva de la mili? Com que jo no l'he fet i el meu pare no m'he n'ha explicat mai cap de bona...

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que no em ve gaire de gust parlar sobre aquella pèrdua de temps. Insisteix més amb el teu pare desnaturalitzat: és la seva obligació donar la tabarra amb anècdotes de la seva mili.

      Elimina
  5. 'Mestres antics' va ser el meu primer Bernhard i d'allí fins a l'infinit, enganxada com una mala cosa. Dimarts diu que puges a Vic? si no fos per les hores ... bona sessió! (i petons i abraçades i tot aquest tipus de coses)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Seran degudament donades. Cada cop tinc més "família" a Vic.

      Elimina
  6. Mati,
    No et vull posar la por al cos, però t'avanço que vindré amb la Renfe.
    Queda dit,
    SU

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, llavors arribaràs a temps a la propera trobada, la de El fill de l'acordionista, passat sant Joan. Sort, intrèpida!

      Elimina
  7. M'apunto el Maestros antiguos per llegir el meu primer Thomas Bernhard, que m'ha agradat això de "l’obra més demolidorament còmica".

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una bona elecció: espera't un humor molt fosc.

      Elimina