dijous, 30 d’abril de 2015

Quantitat o qualitat?

Dos mesos més tard, continuo amb la dèria Instagram. Ara ja entenc una mica millor com funciona. Veig que negocis d'hostaleria del barri, promotors d’esports d’aventura, dissenyadors freelance i senyoretes amb la roba interior molt a la vista em diuen que els hi agraden les meves fotos. Ara ja sé que no és veritat: se’ls hi veu el llautó. L’únic que pretenen és que em faci seguidor seu i que els hi regali una valoració plena de cors ben vermells. Els depredadors més descarats ni tan sols oculten la natura del seu negoci: proposen que ens bescanviem “m’agrades”, o que els hi comprem a l’engròs a un preu molt raonable.

Míser i pobre de mi, jo que em sento feliç quan un amic diu que una de les meves fotos (epifàniques i amb els filtres justos, quan no inexistents) diu que li agrada, no acabo d’entendre perquè valen més milers d’opinions comprades que un comentari amical a peu de pàgina. Sí, ja conec la insinceritat dels amics quan es tracta de distàncies curtes i compromeses, però encara val menys l’amor mercenari. O potser m’estic equivocant i perdo ara mateix un negoci que es xifra en milions de dòlars i una portada al New York Times (mai no llegeixo la lletra petita).

El món d’ara, el que realment importa, és el dels números, el de les quantitats. El de la discussió inacabable (per bizantina) sobre els llibres més venuts del Sant Jordi de 2015. El dels índexs d’audiència d’alguna cadena televisiva i tanmateix execrable. El de la premsa diària que més es ven. “La Vanguardia” i “El País”, us acompanyo en el sentiment: tinc un dels dos peus en un altre Univers.

8 comentaris:

  1. Tot això són collonades, si has de mirar que en pots treure del que fas, ja no vas bé, prou mercantilització que hi ha- El que importa es fruir fent fotos com aquesta, que si es teva m'agrada molt, té una serenor, una calma, una fredor que le fan molt interessant. I aquesta petita satisfacció és la que val, la que és important, la resta foteses. O així m'ho sembla a mi.

    SALUT

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la foto és meva. La resta, tot collonades. Salut.

      Elimina
  2. Sóc usuari d'instagram, però a petita escala, i no m'hi esforço gaire. Segueixo gent coneguda, i ningú no ha intentat comprar els meus cors, que jo sàpiga. De totes maneres tinc el compte tancat i accepto els seguidors que vull, així que potser per això no em fan massa cas els altres. No he tingut problemes, i només poso un cor si la foto m'agrada de veritat. Bé, amb la parella fem alguna que altra excepció...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tinc el compte obert, però tampoc em mato gaire. Amb la parella, però, hem pactat que públicament ens agradarà tot el que faci l'altre. Les crítiques, sempre en privat.

      Elimina
  3. Jo a la que puc deixo un comentari a la foto abans que un insustancial like. Si et seguís ho podries comprovar ;) A més no soc gaire pesat, tinc una mitjana d'una foto cada 6 dies, últimament cada més temps hi tot.

    Quin és el teu compte? un tal avalanche fa fotos de gats i llibres, descartat. Un tal Allau fa fotos a flors. Una tal Allau_ és privada però sembla una noia asiàtica. Em faria gràcia seguir-te. Jo soc Pons007 es clar :P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Posar comentaris a les fotos és molt cansat i respondre'ls encara més.

      M'acabo de fer seguidor teu. Sóc un gat (Pumby) però no publico fotos de gats, t'ho juro.

      Elimina
    2. Hi ha gent a Instagram que no publica fotos de gats? ;)

      Elimina
    3. Eva, encara que no t'ho creguis, no publico ni gats, ni selfies de lavabo, ni magdalenes de colors (altrament dites cupcakes).

      Elimina