dissabte, 2 de gener de 2016

Ets un venut, Charlie Brown!

Per a una sèrie de còmics de culte, com ho és la de Peanuts de Charles M. Schulz, la seva translació al món de l’animació va ser tan matinera com reeixida, almenys si considerem com solen funcionar (de malament) aquestes maniobres. Així, l’estrena el desembre de 1965 de l’especial televisiu «A Charlie Brown Christmas» significa el naixement d’un clàssic instantani. El mateix equip —Bill Melendez a la direcció, Lee Mendelson a la producció i Vince Guaraldi a la banda sonora— feren el salt al cinema l’any 1969 amb «A Boy Named Charlie Brown», un altre èxit de crítica i públic. Amb desigual fortuna s’estrenaren tres pel·lícules més, la darrera el 1980, i fins a 45 especials televisius, l’últim amb data tan recent com és el 2011.

Ja trigava Hollywood a fer-li un «lifting» a la franquícia de cara a extreure’n tot el benefici possible, un tendència que s’ha estès com a la pesta a tots aquells personatges que haguessin produït algun dòlar en els darrers cinquanta anys. Darrera de l’operació es troben els cervells, en principi autoritzats, de Craig i Bryan Schulz, fill i nét respectivament del creador dels Peanuts i el projecte s’ha abordat amb cura i vuit anys de treballs preparatoris. El resultat, «The Peanuts Movie», és un compromís entre la tradició de la saga i uns certs tocs de posada al dia en un equilibri digne que no desmereix, però que tampoc entusiasma.

Potser el seu aspecte més interessant és el del seu disseny gràfic, on es combinen diverses estètiques: des del traç pla de les historietes tradicionals en blanc i negre fins a una animació detallada i atmosfèrica que por arribar a fer pensar en Hayao Miyazaki. La major part del film però utilitza imatges generades per ordinador que simulen la tridimensionalitat, on només les faccions dels personatges se sobreimposen amb traços lineals. És un efecte estrany, al qual costa una mica acostumar-se, però no em sembla una mala solució per introduir la colla dels Peanuts en l’era del 3D.

La trama recupera els motius i el caràcter fragmentari de les tires originals. La vida de Charlie Brown —l’etern fracassat, el qual hem après a compadir i estimar— es veu trasbalsada quan arriba a la seva escola una rosseta panotxa que li robarà l’enteniment. Els seus esforços per impressionar la noia l’abocaran a un ridícul rere l’altre, cosa que no hauria de sorprendre ningú. Tanmateix, com que en un film per a la canalla no seria acceptable un desenllaç amarg, Charlie Brown acaba triomfant, el que no deixa de ser una traïció a l’esperit original de la sèrie. I com que se suposa que ja ningú no va al cinema per veure nens dibuixats que fan coses pròpies de nens dibuixats, s’hi afegeix una segona trama amb les fantasies de Snoopy com a heroi de l’aviació a la Primera Guerra Mundial. A diferència del que passa a les historietes de Schulz, aquí tant els avions com els paisatges tenen una presència molt real i esdevenen seqüències d’acció —amb efectes especials— impròpies dels Peanuts, però típiques del cinema comercial contemporani.

Altres símptomes de modernització mal entesa són la inclusió del clip d’alguna cançó pop contemporània o cites d’aberracions com el «Bamboleo» o els «Pajaritos» al bell mig d’una banda sonora que firma Christophe Beck, però que treu molt de suc de les prodigioses composicions de Vince Guaraldi. Les veus les posen actors no professionals, amb l’excepció de Kristin Chenoweth (diva indiscutible de Broadway amb pinta de formiga atòmica, a qui hem patit a «The West Wing» i «The Good Wife»), que no té literalment res a fer, però que hi deu figurar com a broma privada del director.

El propòsit d’incloure en el film tants personatges canònics com sigui possible, dóna com a resultat que només Charlie Brown gaudeixi d’un tractament que li confereixi gruix i interès argumental, mentre que la resta s’ha de consolar amb la mera presència anecdòtica. És una pena que la baladrera Lucy no mereixi alguns segons més en pantalla, perquè s’ho val. De totes maneres, si penso l’horror que podia haver sigut «The Peanuts Movie», l’encarnació seva que ara podem contemplar a les nostres pantalles és poc menys que glòria beneïda. La introducció (sense més explicacions) d’una màquina d’escriure, potser només l’entendrem els més vells del pati de butaques. Congratulem-nos d’algunes audàcies anacròniques, mentre els espectadors més joves fan conjectures sobre aquella estranya impressora analògica que apareix sempre prop de Snoopy i Woodstock.


4 comentaris:

  1. No he estat mai seguidor de Charlie Brown segurament perquè des de molt aviat em va seduir Mafalda, per posar un exemple similar. Li reconec, però, una familiaritat que me'l fa estimar, com a símptoma d'una època i unes intencions que m'és pròpia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En realitat Charlie Brown i Mafalda són com la nit i el dia. Mafalda és crítica política i social, mentre que Charlie Brown són variacions sobre la poètica de la frustració.

      Elimina
  2. Jo m'estava escaquejant d'anar a veure-la amb l'Elena. Després de llegir-te, caldrà fer un pensament i anar-hi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fes-ho per l'Elena, el sacrifici és bastant suportable.

      Elimina