dimarts, 19 de gener de 2016

Restes de sèrie

El 14 d’octubre de 2011, el dia anomenat de la «Partença Sobtada», 140 milions de persones (el 2% de la població mundial) desaparegué inexplicablement sense deixar cap rastre. Tots els supervivents que quedaren enrere hagueren de pair la pèrdua sense disposar del consol d’una causa coneguda; les estratègies per seguir endavant no podien ocultar les cicatrius originades per un fet tan inaprehensible. Aquest és el punt de partida de l’estranya sèrie «The Leftovers» —paraula que s’empra habitualment per mencionar les restes d’alguna cosa, en especial les sobres del menjar—, basada en una novel·la de Tom Perrotta que el mateix escriptor ha convertit en guió amb el concurs del temible Damon Lindelof (el de «Lost», «Prometheus» i «Tomorrowland»).

Davant d’aquesta premissa, el primer que et ve al cap és la sèrie francesa «Les Revenants», on un grapat de morts d’una ciutat de províncies retornava a la vida també sense explicació. Tot i que el que expliquen un i altre serial pertany igualment al gènere fantàstic, sembla més fàcil posar-se en la pell dels personatges del programa francès, ja que tots comptem amb difunts propers i no ens costa imaginar el trasbals que significaria que ressuscitessin. Pel que fa a «The Leftovers» trobo molt més complicat fer-se a la idea de quina seria la nostra reacció davant d’aquest acte d’escapisme sobrenatural. Perrotta sembla creure que la Humanitat renegaria de les religions organitzades tradicionals i adoptaria peregrines creences de nou encuny.

De totes maneres la sèrie, que s’inicia tres anys després del dia crític de la «Partença Sobtada» i s’ambienta a l’imaginari poble de Mapleton (Nova York), no es molesta en donar explicacions i ens submergeix en una societat enrarida i plena d’excentricitats, on tothom arrossega una ferida interna que no és capaç d’expressar. Em temo que «The Leftovers» participa d’una certa tendència de la narrativa postmoderna, que es permet prescindir de la psicologia i del mecanisme tradicional de la causa i de l’efecte, que ens intriga impunement sense sentir-se obligada a donar resposta a totes les preguntes que planteja. Ja em direu si no com es justifica aquesta estranya secta que vesteix de blanc, es nega a parlar i fuma a tota hora.

Trobo bastant tramposa aquesta ocultació de motius, com ho és que fins al capítol novè (i en flashback) no se’ns reveli l’origen de tants de traumes. Se suposa que aquí hi ha molt de patiment i (atesa la cara que fan els actors) molta angoixa no resolta, però jo (digueu-me escèptic) hi veig més artifici i argúcies de guionista (aquests deliris onírics que pretenen ser reals!) que vivències autèntiques. La conclusió de la primera temporada, al menys, m’ha semblat un triomf total d’allò tan tronat del «deus ex machina».

Un concepte interessant de la sèrie és el fet de centrar-se en un protagonista diferent per cadascun dels capítols. Tot i així, i malgrat la intensitat emocional que se’ls hi suposa, en el capítol interpretatiu només la Carrie Coon deixa una petja indeleble en l'episodi de la seva escapada a Nova York. Hi apareix també gent tan coneguda com Scott Glenn (El silenci dels anyells), Ann Dowd (August), Liv Tyler (El senyor dels anells) o Janel Moloney (Donna a «The West Wing»), però la majoria d’ells fan de muts o d’esguerrats o sigui que tenen ben poc a dir. El protagonista teòric, Justin Theroux (recent marit de Jennifer Aniston), deixa una impressió entre fatxenda i oliosa, que només perdura quan corre en xandall sense indicis de roba interior.

Pros i contres. En els contres, «The Leftovers» pot presumir d’uns dels títols de crèdit més agressivament kitsch de la televisió moderna, equiparable als (baixos) nivells estètics de l’església mormona; i en els pros d’una banda sonora de Max Richter, que voreja Philip Glass, però que és un dels elements més salvables de la sèrie. Diuen que la segona temporada millora la primera, però no tinc clar que jo hi sigui per aguantar-la: no em considero tan jove per exhibir tal païdor. Ja planyo aquest món d’avui dia i les seves absurditats escrites per gent com Perrotta i Lindelof.

4 comentaris:

  1. Com a bona ionqui que sóc, aquesta la vaig començar, però ni fu ni fa. I a propòsit de crèdits i caretes, la més horrorosa que jo hagi vist mai —m'hagués arrencat els ulls, t'ho juro— la de Versailles. Ni t'hi acostis: quin trunyo de sèrie.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Més fu que fa. I gràcies per l'advertència: la teníem a la llista.

      Elimina
  2. "The Leftovers" no l'he vista, però sí que vaig començar a veure "Ressurrection", que és una idea semblant", i l'he deixat a mitges per les mateixes raons que tu argumentes per aquella. Estic veient la segona temporada de "Les revenants", que té molt més joc de personatges i una posada en escena que resulta interessant. De "Versailles" he vist els tres primers capítols i només puc dir que carden molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, crec que de totes aquestes la que és més digna de veure és "Les Revenants". De "Versailles" ens mantindrem allunyats.

      Elimina