diumenge, 24 de gener de 2016

La bellesa del crepuscle


Després d’haver guanyat l’Oscar amb «La Grande Bellezza» no crec que li costés gaire a Paolo Sorrentino aconseguir el pressupost per la seva segona incursió en el cinema parlat en anglès. «Youth» («La joventut») se situa en un balneari suís on coincideixen dos vells amics: un músic ja retirat (Michael Caine) i un director de cinema en el procés de completar el guió de la seva propera pel·lícula (Harvey Keitel). Al seu voltant una sèrie de personatges més aviat pintorescos, entre els quals l’únic que té una mica de pes és la filla del compositor (Rachel Weisz) a qui el marit acaba d’abandonar. Sense trama pròpiament dita, els dies passen entre converses sobre la pròstata i recança o oblit del passat.

No sé si Sorrentino, que té a penes 45 anys, pretén dir alguna cosa profunda sobre una edat, la de la vellesa, que només coneix d’oïda; però a mi, la veritat, tot m’ha sonat purament superficial i d’intencions entre críptiques i erràtiques. En una línia que ja va iniciar a «This Must Be the Place», el director sembla més interessat en el joc d’al·lusions temàtiques, gairebé a la manera d’una composició musical que en el discurs narratiu clàssic. Per descomptat és una manera de fer que no satisfarà tothom, però qui es deixi dur per la indubtable bellesa de les imatges (fotografia de Luca Bigazzi), per l’elegància tan elaborada de la posta en escena i per la magnífica banda sonora (repartida entre l’exquisit David Lang i les cançons de Mark Kozelek, no hi ha dubte que Sorrentino és un melòman descarat), segurament no requerirà més justificacions.

Comptar amb dos actors com Caine i Keitel és una ajuda sense preu a l’hora de defensar uns diàlegs que sovint no superen la trivialitat. És un goig en especial contemplar com Caine ofereix la seva millor interpretació en anys, després de tants papers secundaris amb el pilot automàtic posat. Keitel també està estupend amb la seva característica veu aspra i una atractiva vellesa sense bisturí. Jane Fonda té una sola escena, cap al final, brillant però molt fora de lloc. De totes maneres jo em quedo amb l’actuació de Rachel Weisz —sempre preciosa— la que més s’aproxima al comportament d’una persona de debò.

Les virtuts de «Youth» són més esquerpes que les de «La Grande Bellezza» i el seu relat és més ambigu; li manca potser el cinisme còmplice d’un Jep Gambardella i la fascinació romana que els esquellots de les vaques suïsses mai no podran substituir. Per l’espectador tant pot ser la continuació d’un idil·li, com una total decepció. Tracteu-la amb precaució.

4 comentaris:

  1. Vaig anar amb unes expectatives molt altes a veure "La Grande Bellezza" i crec que va ser contraproduent perquè no em va agradar molt, de fet la recordo gaire... Ja fas bé de dir que tractem aquesta amb precaució, potser serà una experiència bàsicament estètica i ja estarà bé.

    Per cert, "Mia Madre" del Nanni Moretti m'ha agradat molt!

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Mia madre" toca demà, i espero que afecti més fibres sensibles de la meva vida que aquest clip pasteuritzat.

      Elimina
  2. POTSER MASSA FELLINI?...PER CERT,A MI AN VA RECORDAR MES "8/2"QUE "AMARCORD".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Oliva, fa pensar molt en 8 i 1/2, encara que té la seva pròpia personalitat.

      Elimina