divendres, 29 de gener de 2016

Grans massacres del Midwest (capítol VII)

Ens va agradar molt i molt la primera temporada de la sèrie televisiva «Fargo», però la segona l’hem adorada incondicionalment. El seu guionista Noah Hawley ho ha tornat a aconseguir: ha revisitat els ambients gèlids de la pel·lícula original dels germans Coen i n’ha reproduït l’atmosfera amb una trama que ens ha mantingut captivats durant deu fascinants capítols.

El lligam entre les dues temporades és força evident (fins i tot els protagonistes de la primera fan un «cameo» per confirmar-ho), ja que el policia que porta el cas aquí (Patrick Wilson) figura que és el mateix personatge interpretat per Keith Carradine a «Fargo 1.0», convenientment traslladat a l’any 1979. Encara més, tindrem l’oportunitat de contemplar com era de petita la Molly Solverson, que tant ens va encaterinar quan la va encarnar l’Allison Tolman, com a única policia intel·ligent de Bemidji, Minnesota.

Igual que passava al film i a la primera temporada televisiva, ben poc del que veurem té cap relació amb la ciutat de Fargo. Aquí l’acció es reparteix entre Luverne, Minnesota i Sioux Falls, South Dakota. Trobarem l’habitual barreja de criminals despietats, pòtols de poble, assassins aficionats i policies ineptes (amb alguna excepció). Curiosament la sèrie pateix un desglaç: comença nevada, però anuncia un març primaveral als últims capítols, o sigui que aquí no patirem tan de fred.

L’índex de violència i de mortaldat és particularment alt i continuat el que no impedeix que predomini l’habitual humor negre; de manera que la contemplació de la sèrie no té res de depriment i sí molt de vigoritzant. Encara més que la primera temporada, aquesta segona es pren un munt de llibertats narratives: digressions, flash-backs, repetició d’escenes anteriors vistes des d’un altre punt de vista, aparició sobtada d’una veu en off al penúltim capítol i fins i tot elements de ciència ficció que malgrat tot no grinyolen. També visualment, apart de l’ambientació a finals dels 70 que sempre garanteix un plus de kitsch marronós, hi ha una bellíssima fotografia del paisatge, uns suggeridors plans zenitals i una molt interessant utilització de la pantalla partida. També la banda sonora, capaç de barrejar Fleetwood Mac, Count Basie, The Chieftains i Devo, amb Manuel de Falla i Gustav Mahler, sense oblidar la música original de Carter Burwell pel film, és pura orfebreria.

Entre els actors compteu l’angelical Patrick Wilson i el veterà Ted Danson, que està envellint molt bé. El pujant Jesse Plemons («Breaking Bad», «Olive Kitteridge») vindria a representar el paper del criminal maldestre i casolà, equivalent al Martin Freeman del primer «Fargo», mentre que Nick Offerman («Parks and Recreation») fa un d’aquells petits papers de secundari pintoresc, capaç de proporcionar-li un munt de premis. No recordo haver vist abans Jean Smart, però fa amb absoluta autoritat el paper de la matriarca del clan criminal dels alemanys (recordeu que som a Minnesota). Però per a mi la gran revelació actoral de «Fargo 2» ha sigut la Kirsten Dunst, una actriu a la que sempre havia odiat i que considerava el súmmum del petardisme. Aquí està insuperable com a perruquera amb inquietuds (totes extretes d’un calendari de cites de Paolo Coelho) i amb cops de cap tan frívols com letals. En el capítol vuitè està simplement gloriosa.

Res, que si no l’heu vista ja us podeu afanyar, que no trobareu enlloc més i en alegre cohabitació guerra de màfies, pel·lícules de Ronald Reagan, placebos contra el càncer, novel·les d’Albert Camus i discussions sobre la duresa de l’aigua a Kansas City. Des d’avui mateix ja pertany al nostre Top-10 particular.

6 comentaris:

  1. Justament fa poc que he vist aquesta segona temporada. Fa tan poc que encara no he tingut temps de penjar el post corresponent.

    Tothom diu el mateix, que la primera es genial, però la segona la supera, però per mi no, la primera es genial i la segona es casi genial. Ho sento però els personatges de Billy Bob Thornton i Martin Freeman em van agradar molt, els d’aquesta segona temporada també molen, però estan mig graó per sota. Bé, ja ho explicaré millor quan surti el meu post d’aquí uns dies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja m'havia estranyat que encara no haguessis fet l'apunt. Tens raó que el duet Freeman - Thornton era imbatible, però de vegades la impressió general que deixa una sèrie no sols depèn de la qualitat d'alguna de les seves parts.

      Elimina
  2. Vaja, doncs ara que estem amb la primera ja accelerarem per arribar a la segona :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. No cal veure-les seguides, però ja que hi sou, aprofiteu l'embranzida.

      Elimina
  3. Només he llegit el principi de la crònica perquè ara mateix, ja, em vaig a passar el tercer capítol de la sèrie. Ja llegiré el que dius quan l'hagi vista.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja recordo que la primera t'havia agradat.

      Elimina