divendres, 8 de gener de 2016

Memòria dels ametllers seriosament malalts


Des de fa temps la Clídice m’insisteix sobre com li agrada l’obra del xativí Toni Cucarella, i molt especialment la seva «Quina lenta agonia, la dels ametllers perduts». Com que els amics els tenim per fer-los cas, finalment vaig cedir a la curiositat i vaig prendre en préstec el llibre a la biblioteca de Vallcarca - Penitents. He de dir que Toni Cucarella en realitat es diu Lluís Antoni Navarro i Cucarella, que pertany a la collita de 1959 i que apart de ser un escriptor prolífic, i d’haver exercit tota mena d’oficis (ferrer, collidor de fruita, paleta, aprestador de teixits, carter…), ha intervingut en política com a cap de llista d’Esquerra Republicana del País Valencià. Cucarella és el rar exemplar a casa nostra de l’escriptor que no ha passat per la universitat; de fet la seva titulació acadèmica no va més enllà del graduat escolar, i no diria jo que sigui mala cosa la frescor d’aquest tipus de punt de vista.

«Quina lenta agonia, la dels ametllers perduts» (editada per «3 i 4») va guanyar el premi Andròmina de narrativa l’any 2003 i és un llibre de difícil classificació, a mig camí entre les memòries d’infantesa i la successió d’estampes costumistes interconnectades. L’acció s’esdevé a Les Eretes, un barri humil i suburbial de Xàtiva a finals de la dècada dels anys seixanta del segle passat, encara que algunes coses que hi succeeixen sembla que provinguin d’un passat molt més llunyà que es perd en el mite. De fet, en alguns moments de diàlegs entre morts i vius, amb tant de realisme màgic a les espatlles, es diria que ens trobem en ple Macondo llevantí. Tanmateix moltes històries del barri s’aferren als fets ben reals de la Guerra Civil, les ferides de la qual no han arribat a cicatritzar.

Com ja anuncia, gens subtilment el títol, aquesta agonia (lenta) dels ametllers que ningú no cuida vol ser una metàfora (i una crònica) d’un món d’obsolescència involuntària, rural, ancestral i joan-amàdica, a punt de ser cruspida pels vents de la Història. El progrés econòmic i les temptacions de la societat de consum a penes s’apunten i només es podran dur a terme lluny del barri, amb una mudança al centre de la ciutat, o encara millor a Barcelona.

«Quina lenta agonia, la dels ametllers perduts» em sembla un llibre perfectament excel·lent, tot i que pertanyi a un gènere, el de l’apunt fragmentari i costumista, que no és el més capaç d’atrapar la meva atenció, però això és al cap i a la fi una qüestió de gust i no l’invalida en absolut. El que és indiscutible és el seu valor antropològic i molt especialment lingüístic, en recollir amb fidelitat del tot creïble el geni de la parla valenciana i preservar-lo en una càpsula que espero que continuï tenint un correlat real pels segles dels segles.
Quan mon pare va morir, començava a fer uns pocs dinerets en la seua faena. Treballava portant un camió per a una fàbrica de rajoles. Acabaven de comprar la casa d’ací, i mon pare ja n’havia ataüllat una de millor al carrer de Grau, prop de l’ajuntament. Va ser morir-se ell i anar-se’n tot en orri, clar… Per això ma mare veu este barri com una sentència, i l’odia i somia de fer una arreplega i enviar-lo a pastar fang, este barri de merda, i deixar de vore tots eixos ametlers perduts que moren a poquet a poquet, cada dia més perduts i més secs i més morts… Per això treballa tantes hores. Per això s’ha posat en amo matí, vesprada i nit. I jo em crie a la dula i moltes voltes faig fugina d’escola, perquè a escola només ensenyen badomies que no servixen per a enfrontar-se amb la vida i guanyar-li la partida a la misèria que mos trau a ballar, i que ni ballar-la podem, que mos du a bacs i a redolons, ací caic, allà m’alce, i quan t’alces, llenya entre cap i coll…
La prosa més gustosa al nord de l’Alqueria d’Asnar.

4 comentaris:

  1. Quin llenguatge!
    Afortunadament tinc tantes lectures previstes que em pregunto si hi podré incloure la d'aquest llibre. I és que el teu ritme, Allau, és envejable.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ni jo, Glòria, llegeixo tant com voldria. Tot és qüestió de prioritzar.

      Elimina