dimarts, 12 de gener de 2016

Tornar a casa

Amb «La casa» (Astiberri, 2015) l’autor de còmic Paco Roca prossegueix la seva sèrie d’obres mestres que ja comptava amb títols tan importants com «Arrugas» (2007), «El invierno del dibujante» (2010) o «Los surcos del azar» (2013). La història que explica «La casa» no podria ser ni més habitual, ni més fàcil de compartir. A la mort del seu pare, tres germans (dos nois i una noia), tornen a la caseta al camp, on van passar tantes hores de la infantesa, amb la intenció de deixar-la a punt de revista per a una hipotètica venda. L’edifici, una modesta construcció mig il·legal, pròpia del tot s’hi val urbanístic dels anys 60 i obra d’amor en la qual hi abocà totes les seves energies el progenitor desaparegut, no trigarà a suscitar en tots els membres de la família un fructífer diàleg amb les deixalles del seu passat.

El llibre sembla sostenir, a la manera de Rilke, que la nostra pàtria veritable és la infantesa i també que l’únic argument que importa és el del pas del temps. Que l’amor s’expressa de vegades de formes molt oblíqües i que la família, malgrat tot, és un bon invent. Molt aviat es comprèn que aquí Roca està entomant la mort del seu propi pare de la forma més civilitzada possible. Em temo que massa sovint els pares de la meva generació (o de generacions properes) foren massa púdics, i que els seus sentiments envers la descendència s’hagueren de revelar pòstumament. No, la vida no ho posa fàcil per a ningú.



«La casa» és a nivell tècnic i narratiu una pura meravella, amb seqüències tan brillants i esfereïdores com l’ominós pròleg mut, la successió de visites al CAP amb el pare declinant o la imatge del «container» ple de records que han esdevingut brossa. Estèticament Paco Roca continua amb els seus experiments cromàtics, més atmosfèrics que realistes i el seu traç proper, capaç de connectar amb tothom i amb qualsevol. «La casa» és una estremidora obra mestra que emocionarà tothom que s’hi vulgui acostar: pura experiència vital destil·lada per un humanista que sap molt bé a on va.

10 comentaris:

  1. Ni fet exprés!, he pensat ara per la part que em toca. Trenco la guardiola del porquet i me'l compro i punt

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mati, pren-t'ho amb calma o acabaràs plorant com una magdalena.

      Elimina
    2. Passa pas res, Allau. Sóc molt de les cures de matxo. M'hi va acostumar ell, justament. El pare, vull dir.

      Elimina
    3. Cap problema, res més tònic que una bona plorera.

      Elimina
  2. molt bons els dibuxos i la història, me'l compraré, és un tema que em toca de molt a prop.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, a quasi tothom li toca de molt a prop. Per això és tan universal.

      Elimina
  3. Ostres, cadascú entoma aquests passos de la manera més digne que pot. A vegades el que llences o conserves depèn del moment en que t'agafa. Desfer cases és el pitjor que hi ha...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si seria millor que cadascú es desfés la casa en vida seva, feina i penes que estalviaries als altres.

      Elimina
  4. Com la Mati però no sé pas si, ara mateix, en sóc capaç. Si el llibre em ve a buscar en alguna llibreria no li diré pas que no.

    ResponElimina