divendres, 30 de setembre de 2016

Camí d’acceptació

En 1977, a los quince años de edad, cuando tuve la certeza definitiva de que era homosexual, me juré a mí mismo, aterrado, que nadie lo sabría nunca. Como la de Scarlett O’Hara en «Lo que el viento se llevó», fue una promesa solemne. En 2006, sin embargo, me casé con un hombre en una ceremonia civil ante ciento cincuenta invitados, entre los que estaban mis amigos de la infancia, mis compañeros de estudios, mis colegas de trabajo y toda mi familia. En esos veintinueve años que habían transcurrido entre una fecha y otra, yo había sufrido una metamorfosis inversa a la de Gregorio Samsa: había dejado de ser una cucaracha y me había ido convirtiendo poco a poco en un ser humano.
Qui això escriu és el reputat novel·lista Luisgé Martín (Madrid, 1962) en el seu llibre memorialístic «El amor del revés» (Anagrama, setembre de 2016), on descriu admirablement aquest procés que el paràgraf anterior resumeix a la perfecció. El punt de partida el reconeixeran fàcilment tots aquells que a l’adolescència (si no abans) ens adonàrem que les nostres inclinacions sexuals no es cenyien a la norma i eren percebudes amb hostilitat per la resta de la societat. El primer impuls passava sempre per l’ocultació absoluta, seguida de prop per la recerca d’una estratègia per reingressar de ple dret a la «normalitat». A partir d’aquí els itineraris podien ser diversos i no sempre amb un final feliç, maniobres de supervivència que ben observades podrien revelar tant les agressions repressives del sistema com els recursos que l’individu desplega per defensar-se’n. La qüestió és molt suggestiva,  i no només pels propis homosexuals, ja que un dels grans atractius de la literatura és la seva capacitat de fer-nos viure experiències alienes fins a l’extrem de fer-nos adonar que haurien pogut ser les nostres.

No abunden a casa nostra gaire llibres que descriguin aquest tipus de processos, encara que els dos exemples que se m’acudeixen —la trilogia «El cine de los sábados» de Terenci Moix i «El mal francès» de Lluís Maria Todó— són tan ambiciosos ens els seus propòsits com notables en els seus resultats. Benvingut sigui doncs el testimoni de Luisgé Martín, pertanyent a una generació més jove que els escriptors citats i amb una geografia que substitueix Barcelona per Madrid (un detall important al qual tornaré més tard). I benvinguda sigui també la seva claredat i lucidesa, la seva sinceritat sense morbo i el seu envejable nivell literari.

L’únic problema que em suposa «El amor del revés» és el de situar el seu exacte marc sociològic. L’autor afirma que la seva família practicava un catolicisme «light» per informar a continuació que el seu pare havia adquirit el volum titulat «Teología moral para seglares» amb la intenció de fer diàriament una lectura en veu alta. Encara que el propòsit no sobrevisqués més enllà d’unes quantes jornades, no puc evitar interpretar-lo com a signe d’un cert fanatisme cristià (almenys segons els paràmetres d’aquí). Tampoc s’entén gaire que Luisgé Martín s’emmarqui ell mateix a la classe obrera, però que els seus pares estiguin disposats a pagar-li (sense fer més preguntes) unes costoses sessions de teràpia conductiva o que li comprin pis quan decideix independitzar-se.

Deixant de banda aquestes objeccions, el periple des de l’auto-càstig fins a l’acceptació de la seva sexualitat per part del memorialista és apassionant i il·lumina tant alguns dels nostres típics mecanismes de defensa com les misèries pròpies d’un temps i d’un país. Resulta impossible no llegir «El amor del revés» com una crònica dels canvis en els costums a l’Espanya de finals del segle XX.

L’autor presenta un cas de maduració bastant tardana, ja que dedicà els primers anys de la seva joventut a renegar de la seva sexualitat i a buscar el «guariment» a través d’inútils teràpies de reflexos condicionats. Els seus pares observen la seva evident angoixa, però són incapaços d’endevinar la causa: poden pensar que el seu fill és un lladre o fins i tot un assassí, però en cap cas un marieta. Martín assenyala l’educació religiosa com a origen de l’odi que sent per ell mateix, ja que no hi ha pitjor homòfob que un gai que no s’assumeix, i reconeix molt encertadament que aquestes repressions primerenques deixen cicatrius que tenen conseqüències la resta de la teva vida.

Agombolat per les coartades intel·lectuals del cinema i la literatura, el novel·lista comença a experimentar prudentment mitjançant els anuncis de la secció de contactes, un fenomen de l’era pre-Grindr que actualment tothom ha oblidat. Encara trigarà un parell de temporades a gosar trepitjar un local d’ambient, on suposa que s’hi amaguen les pitjors depravacions en les que pot caure un ésser humà. Les seves gran històries d’amor, mai consumades, se semblen com dues gotes d’aigua a un cas d’assetjament sexual: la repressió és la mare de tots els monstres.

Per a mi, que sóc set anys més gran que Luisgé Martín, totes aquestes experiències seves fan pudor a ranci, a un temps ja superat (fins i tot abans de la defunció del dictador); però potser la diferència essencial rau en una dependència menor de l’església catòlica, sobretot en qüestions no escatològiques, i un respecte més gran per la vida privada, més notable a Barcelona que a Madrid. De tota manera, des de la distància que marca la idiosincràsia local, «El amor del revés» és un gran llibre, un d’aquells que cartografia les excentricitats del cor que tots guardem a un racó del pit. Analític i punyent, elegant i perspicaç, un clàssic a punt d’eclosió.

5 comentaris:

  1. M'ha entusiasmat però si és un retrat social d'una Espanya és una Espanya molt diferent a la que veiem en els llibres que tu esmentes de Terenci Moix i de Todó. No puc saber si va a persones i cadascú viu la seva sexualitat d'una manera estrictament personal però el que sí és cert és que Martín centra tota l'obra en el seu sofriment i no en culpa la societat que surt molt poc reflectida.
    De martín havia llegit "Los amores confíados" en la que vaig copsar el seu talent tot i no semblar-me reeixida i, últimament, "Las manos cortadas" molt brillant, excel·lent, vaja.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És el que intento dir, Glòria, que a Catalunya aquestes qüestions es vivien d'una manera força diferent, fins i tot en generacions anteriors.

      Elimina
  2. En aquest cas com en qualsevol altre el context social marca molt la distància que prenem respecte al text. Quan el tema ens és proper el text adquireix una versemblança que la nostra experiència s'encarrega de mesurar. Tot i així, estic convençut (i potser és un tòpic) que aquell Madrid i aquella Barcelona estaven tan lluny una de l'altra com ho estan en el mapa de carreteres. Tan de bo hi haguessin més experiències literàries com aquesta, però em fa l'efecte que hi ha uns autors que s'han fet amb el poder de representació de l'homosexualitat a Barcelona, fins a convertir-se en icones que frenen relats potser menys festius. Penso en 'El víbora' i gent com Nazario o Ocaña.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquell Madrid i aquella Barcelona eren molt lluny. Jo en Nazario i l'Ocaña els trobo força festius.

      Elimina
  3. Recordo una bona novel·la no autobiogràfica, Un amor for ciutat on Manuel de Pedrolo va abordar amb realisme el tema que ens ocupa. L'editor va ser molt valent perquè, si la memòria no m'enganya, la novel·la -parlem dels temps d'en Franco- va ser retirada amb urgència. Jo vaig tenir la sort de que un amic meu l'havia aconseguit fresca d'impremta. Calia assumir que històries com aquella passaven a més d'una casa.

    ResponElimina