Super-família a la grenya

Números 5, 4, 1, 2, 3 i 7

La sèrie «The Umbrella Academy» a Netflix adapta uns còmics de culte de Gerard Way i Gabriel Ba que jo desconeixia. La cosa comença així: l’u d’octubre de 1989, 43 dones arreu del món es posen de part sense haver mostrat abans símptomes d’embaràs. Set d’aquests nens són adoptats pel milionari Sir Reginald Hargreeves (Colm Feore), el qual els educarà ajudat per una peculiar «mare» i un ximpanzé parlant. Amb ells formarà un equip de super-herois que anomenarà «The Umbrella Academy».

En començar la sèrie, Sir Reginald acaba de morir, i els seus fills adoptius, que amb els anys s’havien distanciat (per dir-ho suau), tornen a reunir-se sota el sostre familiar amb la sospita que la mort del seu benefactor potser no ha sigut del tot natural. Tenim doncs un misteri inicial i en un context que recorda poderosament el professor Charles Xavier i el seu institut d’X-men. I efectivament cada germà està dotat de poders especials: Luther/Número U (Tom Hopper) és super-fort; Diego/Número Dos (David Castañeda) és expert llançador de punyals; Allison/Número Tres (Emmy Raver-Lampman) és capaç de forçar el comportament de les persones; Klaus/Número Quatre (Robert Sheehan) pot fer retornar els morts del més enllà; Número Cinc (Aidan Gallagher) disposa de poders per viatjar pel temps i l’espai; i Ben/Número Sis (Justin H. Min) pot invocar monstres d’altres dimensions. Només Vanya/Número Set (Ellen Page) sembla no tenir cap habilitat especial i es conforma en tocar el segon violí en una orquestra simfònica; però com que ella és la intèrpret més coneguda de tot el repartiment, ja podeu imaginar que alguna sorpresa ens tindrà reservada.

Però contemplar «The Umbrella Academy» com una sèrie de super-herois seria penosament reduccionista, ja que els deu capítols que han desenvolupat Steve Blackman i Jeremy Slater són una veritable caixa de sorpreses, amb nivells de producció tan fantasiosos i superbs com els de Lemony Snicket i uns guions que són qualsevol cosa, menys previsibles. Hi trobareu efectes especials, per descomptat, i acció, suspens i ciència ficció (viatges en el temps, androides, universos paral·lels); però també conflictes familiars d’alta intensitat, moments d’humor (la parella d’assassins a sou que formen Mary J. Blige i Cameron Britton en són l’encisador exemple), de tendresa (impagable Sheila McCarthy com a venedora de dònuts enamorada) i fins i tot del que només gosaria qualificar com a clip musical. Afegiu-hi també grans interpretacions per part de tots els implicats, un plus que no sempre és d’obligat compliment.

I, finalment, un super-heroi drogo-addicte i "queer", que ja era hora. Ho dic pel Klaus. Quins temps tan bonics ens han tocat per estar vius.

Amb aquest material de base és evident que predomina el to d’entreteniment pop un xic heterogeni; però encara així deixa un immillorable regust de clàssic modern. Possiblement, del milloret del 2019, i això que només som a febrer.

Supervivents de la mentida

De vegades t’arriben llibres dels que desconeixies l’existència, com caiguts del cel des d’una realitat paral·lela. Com aquest «Heidi, Lenin i altres amics» de Joanjo Garcia, editat per bromera i receptor del Premi València Alfons el Magnànim de Narrativa 2018. Tot i que ja pot ser que aquesta percepció d’una realitat paral·lela només sigui un símptoma de la distància creixent que ens separa dels nostres germans valencians.

Reconec que el títol és desconcertant fins al punt de provocar la sospita que no augura res de bo (i l’atrocitat tipogràfica de la coberta tampoc ajuda); però la novel·la de Joanjo Garcia millora immensament si sumes les seves parts disjuntes. Blanca, la narradora, és una dona de mitjana edat, grassa i malgirbada. Durant tots els seus anys escolars ha patit abusos i assetjament. Va perdre la mare prematurament i conviu amb un pare ple de manies, molt interessat a la Primera Guerra Mundial i molt crític amb el comunisme. També hi ha un germà petit, que entra i surt, i li regala una cadernera.

Un dia en un solar abandonat apareix una maleta amb tretze coloms decapitats; serà el primer d’un seguit de descobriments macabres que evidencien l’existència d’un assassí en sèrie al qual la premsa bateja com el Majordom. Tanmateix «Heidi, Lenin i altres amics» no té cap interès a desentranyar aquest misteri criminal. Atès que el pare és defensor de la mentida com a protecció enfront de la societat, bé podria ser que tot el que ens explica Blanca només existís en la seva imaginació: no seria el primer ni el darrer cas de narrador poc fiable.

Llibre estrany i original sobre persones condemnades a viure en solitari als marges de la societat, es llegeix amb interès i fluïdesa i conté fragments de  gran talent narratiu. Només per la història del gos-perxa, ja ha valgut la pena.

La meua infantesa fou la d’una nena òrfena i pobra. Contràriament al que puga semblar, ser-ho no significava necessàriament llanguir en la tristesa. Tots els personatges de la meu infantesa eren pobres i orfes. Ho eren Heidi i Marco. Ho eren Dumbo i Bambi. Ho eren Pinotxo i Dorothy. Allò dolent, allò veritablement dolorós, resultava que en el meu cas aquestes dues realitats s’expressaven a aquest costat de la pantalla, que persistien quan tancaves el llibre i que no podies accelerar els dies, botar-te’n pàgines, donar-li a la tecla forward per arribar a un final venturós. Existia aquella veritat: una veritat tan senzilla com irreparable. Així que de vegades cloïa els ulls ben fort i m’intentava imaginar al costat de Marco, de Pinotxo, de Dorothy, vivint en aquell país on superaven les penúries respectives i aconseguien resseguir la senda de llambordes grogues de la felicitat on el destí els proveïa d’una nova sort, d’una de distinta, d’una sort qualsevol. Jo ho hauria sacrificat tot per caminar aquella senda, hauria renunciat a tot per ser com ells: per exemple al meu somni d’artista —que no tenia futur—, per exemple a les meues ambicions de ser popular entre els meus iguals —que no tenien present—, per exemple a les meues amigues —que no tenia.

Crims perdonables

Lee Israel era una biògrafa d’èxit, fins que després d’haver publicat tres llibres, la seva inspiració s’estroncà (o els seus editors perderen interès per ella). Reduïda a la més trista misèria, va trobar un inesperat «modus vivendi» en la falsificació de cartes suposadament escrites per llumeneres literàries que venia a lletraferits fetitxistes. Un cop descobert l’engany, fou condemnada a cinc anys de llibertat vigilada. Temps més tard va escriure un llibre autobiogràfic sobre aquesta experiència, el qual ha servit de base per la seva adaptació cinematogràfica a «Can You Ever Forgive Me?» (¿Podrás perdonarme algún día?), escrita per Nicole Holofcener i Jeff Whitty, i dirigida per Marielle Heller.

La pel·lícula descriu tots aquests procediments de forma perfectament agradable, tot i que la part central, dedicada a les falsificacions esdevé una mica reiterativa, i (no ens enganyem) els fraus literaris no són la cosa més interessant de contemplar a nivell visual. A més el desenllaç peca de precipitat: se’ns escatimen tots els moments del procediment judicial i el trencament amb l’amiga llibretera queda per explicar…

Però aquestes pegues menors queden compensades per les interpretacions de la parella protagonista, justament nominades a premis haguts i per haver. A Melissa McCarthy només li coneixíem fins ara la vena pallassa, i aquí aconsegueix una actuació molt matisada en un paper que no busca l’aplaudiment fàcil i que no és precisament simpàtic. Lee Israel va ser probablement una dona problemàtica, alcohòlica i amb dificultats per relacionar-se amb altres persones i el film no busca dulcificar-la. Però l’espectador, malgrat que el personatge és agre i reprovable, no podrà evitar una certa simpatia per aquesta amant dels gats que estafa a esnobs pretensiosos, disposats a dilapidar fortunes per la possessió d’unes escorrialles literàries.

Al seu costat, Richard E. Grant fa del còmplice criminal d’Israel, hedonista dissolut i ànima bessona no confessada. Veure aquest parell de pàries sexuals en acció i gaudint de les conseqüències dels seus crims resulta ser un plaer ben poc culpable. Interessant fragment de realitat destinada a espectadors adults, a anys llums de simplificacions tramposes com les de «Green Book».

Un món de metros: Niça

Des del 2007 Niça gaudeix d'una línia de tramvia, sembla que ungida per l'èxit. Són 21 parades i una xarxa de 8,7 quilòmetres d'extensió. Amb aquest material de partida, no cal matar-se gaire: pintes la línia, tal qual, amb la forma que té en realitat, prescindeixes del context ciutadà (un full en blanc) i sobrecarregues el mapa amb tota la informació que et sembla pertinent. Connexions amb línies de bus, amb ferrocarrils (SNCF), amb autopistes i amb pàrquings municipals.

Ja l'he oblidat! Passem al següent.

Can Papiol

Un dels tresors més evidents de Vilanova i la Geltrú és el palauet urbà anomenat Can Papiol. Fou la casa d'estiueig de l'afluent família Papiol, originària de l'Arboç (a 15 quilòmetres de distància). Actualment alberga el Museu Romàntic, dit així perquè preserva, com dins d'una gota d'ambre, la decoració i el mobiliari originals de finals del XVIII i principis del XIX, els anys d'apogeu del romanticisme.

El museu s'ha de visitar acompanyat d'un guia, que en el nostre cas va resultar amè i molt informatiu sobre el tipus de vida que es feia en una casa de rics il·lustrats dos segles enrere. Per 4€ per cap (2€) amb el carnet de biblioteques, no es pot demanar més. Visita més que recomanable.

Racó de la biblioteca

Saló de ball (de la Viquipèdia)

Sostre del saló de ball (de la Viquipedia)

Capella amb les despulles de Santa Constància (de la Viquipèdia)

Sala de jocs amb billar isabelí (de la Viquipèdia)

Jardí amb estàtua d'Hèrcules

Juan Bautista Maíno

D'entre les cessions del Museo del Prado al Museu Víctor Balaguer de Vilanova destaca aquesta taula de traços contundents i extrema personalitat. Representa Sant Domènec de Guzmán i la firma Juan Bautista Maíno, un nom que em resulta totalment desconegut. Així que vaig a documentar-me a la xarxa (Wikipedia) i m'assabento que és un artista de producció breu i reputació reivindicada en anys recents. Durant molt de temps se l'havia considerat italià, però va néixer el 1581 a Pastrana (Guadalajara), fill d'un comerciant milanès i una noble portuguesa que estaven al servei de la princesa d'Éboli. El 1613, ja grandet, va ingressar a l'ordre dels dominics, per això s'ha volgut veure en el quadre de dalt un autoretrat.

Al museu vilanoví Santo Domingo està acompanyat de Santa Caterina de Siena, una altra potent icona, que res té a veure amb les bledes imatges de les vides de sants tradicionals.

Maíno passa per ser un dels nostres representants ibèrics de l'escola de Caravaggio; però jo no li sé trobar ni la dramatització excessiva, ni el predomini del clarobscur del mestre milanès. S'inclina més aviat pels colors inapel·lables i bàsics, i per composicions inaudites que ningú abans havia intentat.

M'adono ara, tardanament, que aquest "christmas" tradicional, alternativa natural i "clàssica" als d'en Ferrándiz, era obra seva. L'havia contemplat sempre amb un badall d'acompanyament com a perspectiva vital. Ara no n'estaria tan segur. Com a detall anecdòtic, diuen que el mosso de dalt a l'esquerra és un altre autoretrat de Maíno. L'ampliarem, per si ho dubtàveu: ens agraden les mistificacions.

Una altra fotografia bíblica de Maíno que ens agrada correspon a la Pentecosta (d'on m'ha sortit aquest plural majestàtic?) Hi ha un colom que imparteix do de llengües pel mètode de Berlitz o l'Assimil. El conjunt de figurants es comporta força bé, fidels al guió. Taronja, vermell i verd semblen ser els signes d'identitat de Juan Bautista Maíno.

Escriuen els experts que l'artista que protagonitza aquesta entrada presenta característiques úniques entre els pintors del seu temps. Com a mínim, tret de Patinir, ningú no pintava paisatges tan suculents com el següent. O San Joan Evangelista a l'illa de Patmos i abraçat a una àliga; de propina.

Però la peça que més ràbia em fa i més m'entusiasma és una Nativitat amb Pastors. El quadre és ple de postures teatrals i de buits interessats, recorda Dalí i de Chirico al mateix temps. Em provoca un mareig conceptual que abaix a la dreta hi figurin un anyell de Zurbarán i un amable gosset d'Instagram. Tenim el que ens mereixem.

Biblioteca Museu Víctor Balaguer

El diumenge passat vaig saldar finalment un deute vital, en visitar per primera vegada la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. L'edifici de Jeroni Granell —pioner a Catalunya com edifici cultural públic— s'inaugurà el 1884 gràcies a la iniciativa del polifacètic Balaguer i presenta unes formes delicioses d'innocència il·lustrada.

Bust de Víctor Balaguer sota la cúpula del vestíbul

Apart de la biblioteca, preservada en la seva forma original i avui dia d'aparença encantadorament periclitada, el museu conté unes col·leccions vocacionalment heterogènies: peces etnològiques de casa i de fora, una secció egiptològica mínima, alguns articles representatius de les arts decoratives locals i pintures i escultures des del barroc fins el present.

Precisament enguany el Museo del Prado celebra els 200 anys de la primera cessió de fons a altres museus d'Espanya i el Víctor Balaguer dedica una exposició especial a mostrar la totalitat de peces manllevades al museu madrileny. Curiosament, el seu quadre més famós "La Sagrada Família amb Santa Anna i Sant Joan" d'El Greco no està exposat perquè ha viatjat a Madrid per a commemorar aquesta mateixa efemèride. Per contra sí que tenen un "Sant Francesc d'Asís també del mateix pintor. Em temo que és de menor qualitat i peca de monocolor.

Entre els préstecs del Prado hi ha altres quadres també molt interessants com un Sant Felip de Josep de Ribera d'un realisme cru que defuig l'hagiografia, o una parella de monarques espanyols retratats per Goya d'una forma no se sap si tendra o implacable.

I un bodegó meravellós de Luis Eugenio Meléndez amb els grans de raïm perfectament representats en la seva lluïssor i les seves transparències, una mica de pirotècnia després de les austeritats de Zurbarán.

Però el descobriment més important de la jornada és un tal Maíno (Juan Bautista) del qual, amb tota seguretat, continuaré parlant demà.

Sèries bones i poc serioses de Netflix

Russian Doll: la primera sèrie del 2019 que sembla haver agradat a tothom; a més, vuit capítols de màxim una mitja hora es poden mirar en qualsevol moment. La creació de Leslye Headland i les actrius Natasha Lyonne i Amy Poehler proposa una història cíclica de mort i resurrecció que recorda aquell entretingut film de ciència-ficció amb Tom Cruise que es deia "Edge of Tomorrow".

Nadia (Natasha Lyonne), una dona bohèmia i desencisada de Nova York, celebra la festa del seu trenta-sisè aniversari i poc després mor atropellada. Però no patiu, que ressuscitarà de seguida a la mateixa festa... per morir a continuació d'una manera diferent. No sé perquè (potser reminiscències del coiot i el correcamins?), però un fet tan dramàtic, quan es repeteix en bucle, acaba resultant còmic.

La premissa pot semblar que no donarà gaire de si, però evoluciona amb inventiva i combina prou bé el gènere fantàstic amb el retrat de personatges. Natasha Lyonne, una habitual a "Orange is the New Black", està perfecta en un paper antipàtic i dissolut. Al seu voltant, drogues i desordre sexual a la Nova York contemporània.

Molt bona. Hi haurà temporada 2.

Derry Girls: aquesta la va emetre Channel 4 fa un any, però ara es pot veure a Netflix. Quatre alumnes d'una escola de monges (i el cosí anglès d'una d'elles) a Derry (Irlanda del Nord) durant "The Troubles" entre catòlics i protestants dels anys 90 del segle passat. Aquest ambient de guerra civil de baixa intensitat, amb un exèrcit en funcions d'ocupant i una activitat terrorista de presència intermitent no sembla l'entorn més propici per a una comèdia trinxeraire i populista com aquesta.

Però ningú com els britànics per combinar els vents (i les ventositats) de la Història, amb el costumisme vulgar de "Gent del barri" i les bretolades d'"Els joves". Es tracta d'un entreteniment lleuger, que mai no arriba a la píndola de mitja hora, de manera que els sis capítols passen com un no res. Recomanada per assistents al concert de "Yo fui a EGB"; els catòlics integristes l'hauríeu d'evitar.

Al Regne Unit va fer furor i a Irlanda del Nord va gaudir d'un extraordinari 64,2 % d'audiència. No cal dir que, des de l'emissió del pilot, està aparaulada la segona temporada.

Sex Education: una altra sèrie original de Netflix, en aquest cas obra firmada per Laurie Nunn. Els nostres adolescents, gràcies a l'ajuda inestimable del buscador Google, són els més ben informats de tota la història de la humanitat sobre les possibilitats hipotètiques de la seva vida sexual. Però, a l'hora de la veritat, van tan despistats com ho hem anat tots des de que els temps són temps.

A "Sex Education" s'aborden sense prejudicis qüestions tan candents com l'anorgàsmia, la fel·lació consentida, el porno masculí gai adreçat a dones heterosexuals, i la manipulació descarada de les nostres pulsions en general. Segurament no n'hi havia per tant. 

Gillian Anderson, la rossa oxigenada Dana Scully d'"Expedient X", funciona com a esquer popular, però és Asa Butterfield —el nen del pijama de ratlles, l'Hugo de Martin Scorsese— el veritable encert a nivell interpretatiu. "Sex Education" arrossega un aire d'institut americà en el seu decorat, però és britànica fins el moll de l'os.

Em fot una mica el clixé aquest del personatge homòfob que és, al cap i a la fi, un homosexual reprimit. Ja toca denunciar els homòfobs pel que són i no perdonar-los-hi ni una sola excusa. Dit això, "Sex Education" funciona de conya i té trempera més que de sobres.

Un món de metros: Nàpols (2)

Des de l'apunt del 2009 la xarxa del metro de Nàpols no ha experimentat cap canvi important (23 estacions i 28 quilòmetres de vies); però, com que l'exemplar que vaig mostrar llavors era un dels més abominables de la col·lecció, presento aquesta versió actualitzada, molt més agradable a la vista.

Cal aclarir que el metro pròpiament dit correspon només a la línia groga i la breu línia blau clar que hi ha a baix a l'esquerra. La resta són trens de rodalies urbanes. Dit això, la separació entre estacions no podria ser més variable, ni el traçat de les línies, més delirant. Premi a la línia groga que fa un bucle sobre ella mateixa i després dibuixa un angle agudíssim. El desordre napolità.

Sobre espatlles de gegants

Tota literatura, almenys la que té voluntat de transcendir, es basa sempre en la tradició que la precedeix, en part com a diàleg però també com palimpsest. Víctor García Tur, que amb «El país dels cecs» va guanyar el premi Mercè Rodoreda 2018, ho deixa molt clar a la seva nota final, on fins i tot es permet citar el clàssic escolàstic «nos esse quasi nanos, gigantium humeris insidentes» (som com nans enfilats a les espatlles de gegants) per explicitar a continuació els autors clàssics dels que s’ha servit per retroalimentar, inspirar, reescriure, apropiar-se i/o corregir els contes que formen aquest recull.

Són convocats al banquet noms tan indiscutibles i diversos com els de Gustave Flaubert, Ursula K. Le Guin, Tísner o Rudyard Kipling que aporten les llavors sobre les quals l’autor hi introdueix un altre pas de rosca des del punt de vista del present, però sense perdre mai l’esperit juganer. «El país dels cecs» pot ser en part una diversió per a filòlegs, però no per això els que desconeguin els originals quedaran exclosos del gaudi, ja que les sis peces que el conformen (o almenys cinc d’elles) funcionen també perfectament com obres autònomes.

Les sis es poden emparellar fàcilment segons la seva llargària. De les més breus, «L’àlef» és una broma tipogràfica que només comprendran els lectors de l’obra homònima de Borges, mentre que «El recaptador Jing» és (literalment) un tradicional conte xinès amb reverberacions morals. De les de talla mitjana «Cabells» és un relat obsessiu sobre una mata de cabell fosc, molt a la manera surrealista. Hi figura una minyona que noma Félicité, invocació clara a Flaubert. «Els mons» (sota l’advocació d’Ursula K. Le Guin) és un exercici d’antropologia-ficció, on l’estudi d’una tribu remota comença com a mirall cultural fins que deriva en terrenys metafísics.

«El país dels cecs» comença i acaba amb els dos contes més llargs i substanciosos del recull. «L’iceberg de la teoria» cita a la inversa la teoria de l’iceberg d’Ernest Hemingway, segons la qual el text narratiu ha de fer com els icebergs i mostrar només el deu per cent del seu contingut, per deixar implícita però invisible tota la resta. Però el conte no va ben bé d’això, sinó que és una fantasia de viatges en el temps capaços de transformar la història de la literatura. No puc imaginar escriptors més allunyats en tots els sentits que Herman Melville i Charles Dickens; però que fos el segon qui acabés escrivint «Mobby Dick» em sembla una broma estupenda.

Finalment, a el conte «El país dels cecs», un periodista barceloní viatja a l’Argentina de 1975 per entrevistar l’exiliat català Jordi (Lluís) Borges —responsable de «Ficcions», «Història Universal de la Infàmia» i el conte «L’Àlef»— mesos abans que el dictador Francisco Franco mori plàcidament al seu llit de Madrid. Sembla que es faci broma-ficció sobre l’exili republicà, però el relat acaba embocant cap a la literatura fantàstica (o tipogràfico-fantàstica). O sia que tant Jordi Lluís com Jorge Luis estarien contents.

Víctor García Tur prossegueix la seva senda particular, rara, imaginativa, informada i divertida, tan anòmala dins de la literatura catalana actual. Malgrat tot, no para d’encadenar premis haguts i per haver. Em fa una mica de cosa dir que és amic de la casa i que em sembla admirable tot el que està fent. No és nan, és enxaneta.

El club de la comèdia

Una de les sèries del moment, "The Marvelous Mrs. Meisel", creació d'Amy Sherman-Palladino per a Amazon. Dues temporades (amb pròrroga) i 18 capítols de prop d'una hora. Comèdia dramàtica sobre les vicissituds d'una mare de família, jueva i benestant, decidida a fer carrera en el món dels monòlegs humorístics a la Nova York de finals dels anys 50.

El primer que es percep, perquè entra pels ulls inevitablement, és l'alt nivell de producció: una reconstrucció minuciosa d'escenaris, decorats i vestuaris de tota una època. La segona temporada frega l'excés de mitjans amb capítols sencers ubicats a una colònia de vacances dels Catskills o al París dels existencialistes. Sovinteja un to efervescent, irreal i luxós, propi dels musicals de l'època que firmaven Minnelli o Donen. De fet, més d'un cop i de dos "The Marvelous Mrs. Maisel" flirteja amb les formes del gènere musical.

Però també té un toc de comèdia realista, amb l'ànima dividida entre el costumisme i la crònica històrica. Pel meu gust, els seus millors moments corresponen a les instantànies sobre la vida familiar d'alguns jueus amb possibles (siguin intel·lectuals o no), i les seves idiosincràsies. L'àcid comentari cultural sembla ben fonamentat. Paradoxalment, el pitjor que té la sèrie són les escenes dels monòlegs còmics de la protagonista, en els que es fonamenta. Potser és un problema de traducció; però puc assegurar que no funcionen mai.

Els que sí que funcionen prou bé són els actors. Rachel Brosnahan patí una fi indigna a "House of Cards"; però aquí brilla amb frescor, desimboltura i "desparpajo", i es converteix en la reina de la funció. Alex Borstein fa de la xicotot Susie Myerson, l'agent de la Midge Maisel, i crea un personatge de sexualitat francament ignota. Tony Shalhoub, és Abe Weissman, professor de matemàtiques i pare de la senyora Meisel. Confesso que adoro tot el que fa en pantalla.

"The Marvelous Mrs. Meisel" és un plaer culpable; però no em quedo amb la culpa, només amb el plaer.

Tres ciutats llombardes: Cremona (i 3)

Cremona és una ciutat marcada per la música i sobretot pels violins. Ja en el passat la feren cèlebre noms com els de Stradivari, Guarnieri del Gesú o Amati i en l'actualitat hi ha més de 200 tallers de "luthiers" dedicats a fabricar aquest instrument. No hi falta per tant un museu farcit de col·leccions d'instruments històrics d'arc, museu que per cert no vam visitar. A la façana principal hi ha l'escultura "L'ànima de la música" del "nostre" Jaume Plensa.

Més música. Cremona va ser el bressol de Claudio Monteverdi, considerat com a pare del gènere operístic amb "L'Orfeo", i també del més recent Amilcare Ponchielli, conegut sobretot per l'òpera "La Gioconda". La sala de concerts més important de la ciutat du el seu nom.

Però la filla més coneguda de la ciutat (encara que no hi nasqués) és la cantant Mina, anomenada popularment "la tigressa de Cremona". Aquesta llegenda de la música popular italiana ha cantat de tot (i bé) durant una carrera que ja supera els 60 anys de durada.

Havíem llegit que a una de les sales de l'ajuntament hi havia una petita exposició sobre la seva figura; però va resultar ser una modesta col·lecció de "memorabilia" d'un fan local: un parell de vestits i tres discos autografiats.

L'altre dia vaig oblidar-me de mencionar que al costat de la catedral hi ha un baptisteri octogonal ben formós completat al segle XIV. L'interior acull algunes peces escultòriques interessants; però la seva vàlua principal és la possibilitat de fer bones fotografies com la que ve a continuació.

Acabaré la visita a Cremona (i a les tres ciutats llombardes) amb una panoràmica nocturna del Duomo poques hores abans que un sopar amb "mostarda" em regalés la nit del lloro.

Tomi Ungerer (1931 - 2019)

Ahir moria a Cork (Irlanda) l'alsacià Tomi Ungerer, príncep coronat a la cort dels il·lustradors, versàtil, satíric, dolç i pertorbador. Fa gairebé una dècada li vaig dedicar part d'un apunt entusiàstic, ran de la visita que vam fer a l'exposició sobre la seva obra que tingué lloc al museu de Schwäbisch Hall. Facin el favor de seguir-me l'enllaç; però, per si un cas els fa mandra, aquí tenen una col·lecció variada d'altres mostres del seu geni. Erotisme, crítica, ironia i tendresa: n'hi ha per a tots els gustos. Descansi en pau, bé que s'ho mereix.

Un món de metros: Nantes

Amb 600.000 habitants, la bretona Nantes és la sisena ciutat més populosa de França. També és la pionera europea en recuperar els tramvies, després de la dèria anti-tram que va eliminar aquest mitjà de transport durant les dècades dels 60 i els 70. Va ser l'any 1985.

En l'actualitat Nantes compta amb tres línies, 83 estacions i 43 quilòmetres de xarxa. El mapa, de colors parxís, fa un mínim esforç per simplificar la realitat, però encara conté un excés de línies trencades. El miro i no puc evitar pensar en el metro de Paris. 

La línia groga correspon a una cosa que es diu "busway", el que no deixa de ser un autobús de gamma alta. Els francesos amb els seus anglicismes no tenen parió, només els superen els italians acomplexats.

Tres ciutats llombardes: Cremona (2)

Palazzo Trecchi

Continuem passejant per Cremona que, com gairebé totes les ciutats italianes, té bells edificis històrics per donar i per vendre. Com podeu comprovar, s'estila el color vermell en la pell de palaus i esglésies.

Palazzo Cittanova

Chiesa di San Luca

A Cremona entrarem en contacte per primer cop amb una especialitat culinària de la Itàlia septentrional: la "mostarda". La nostra mostassa, la salsa cremosa que posem a les salsitxes de Frankfurt, en italià es diu "senape". La "mostarda" també conté llavors de la planta de la mostassa, però les combina amb fruita confitada o codonyat. El resultat, lleugerament emparentat amb el "chutney", és ideal per combinar-lo amb carns fredes o formatges. Tot un descobriment.