 |
| Lemony Snicket (Patrick Warburton) té males notícies |
De vegades els camins de Netflix són inescrutables, com quan te trobes enmig de la seva densa oferta una sèrie tan desconcertant com «A Series of Unfortunate Events» («Una serie de catastróficas desdichas»), amb aparença de producte destinat a un públic infantil, però amb un rerefons que esdevé cada vegada més intrigant quan més hi grates. Fins ara qui això escriu associava aquest títol a una pel·lícula de 2004 de títol impossiblement llarg («Una serie de catastróficas desdichas de Lemony Snicket») que protagonitzava l’indigest Jim Carrey, motiu suficient per mantenir-me convenientment allunyat. Ara ja en sé una mica més.
Darrera, tant del film com de la producció de Netflix, hi ha una saga literària juvenil, contemporània a la de Harry Potter, però de signe difícilment comparable. El seu autor, Daniel Handler (San Francisco, 1970) —descobreixo amb alegria—, és còmplice de llarga durada del meu admirat Stephin Merritt. Junts han perpetrat els discos més recents de The Magnetic Fields (Handler toca l’horrífic acordió), i fins i tot han enregistrat sota l’apel·latiu de «The Gothic Archies» un cicle de cançons sinistres entorn de l’univers de Lemony Snicket.
Lemony Snicket és el pseudònim que empra Handler (per persona interposada), quan escriu sobre els orfes Baudelaire i la seva desgraciada història. Com que no he llegit els llibres, tot i que m’he quedat amb les ganes, parlaré només de la sèrie de Netflix, que és el que he vist. Primer les dades tècniques: tres temporades (2017 - 2019), cada llibre dels tretze que formen la saga ocupa dos capítols d’uns 50 minuts, en total 25 episodis (el darrer llibre es resol en un sol episodi, per si algú ha fet els corresponents càlculs aritmètics).
Darrera, tant del film com de la producció de Netflix, hi ha una saga literària juvenil, contemporània a la de Harry Potter, però de signe difícilment comparable. El seu autor, Daniel Handler (San Francisco, 1970) —descobreixo amb alegria—, és còmplice de llarga durada del meu admirat Stephin Merritt. Junts han perpetrat els discos més recents de The Magnetic Fields (Handler toca l’horrífic acordió), i fins i tot han enregistrat sota l’apel·latiu de «The Gothic Archies» un cicle de cançons sinistres entorn de l’univers de Lemony Snicket.
Lemony Snicket és el pseudònim que empra Handler (per persona interposada), quan escriu sobre els orfes Baudelaire i la seva desgraciada història. Com que no he llegit els llibres, tot i que m’he quedat amb les ganes, parlaré només de la sèrie de Netflix, que és el que he vist. Primer les dades tècniques: tres temporades (2017 - 2019), cada llibre dels tretze que formen la saga ocupa dos capítols d’uns 50 minuts, en total 25 episodis (el darrer llibre es resol en un sol episodi, per si algú ha fet els corresponents càlculs aritmètics).
 |
| El banquer Arthur Poe (K. Todd Freeman), Klaus (Louis Hynes), la jutge Strauss (Joan Cusack), Sunny (Presley Smith) i Violet (Malina Weissman) |
Com ja s’anuncia des del títol —«A Series of Unfortunate Events»— ens trobem davant d’un fulletó descarat i potser paròdic, on a la primera escena els tres germans Baudelaire descobreixen que han esdevingut orfes, ran de l’incendi parricida del domicili familiar. Els xiquets aniran passant en adopció temporal per les mans de múltiples familiars tan benintencionats com ineptes, mentre el malèfic Comte Olav intenta apropiar-se de la seva fortuna sense vacil·lar a l’hora de cometre actes criminals de tota mena.
Per ser l’adaptació d’uns llibres adreçats a nens d’entre 9 i 12 anys, el to és sinistre, l’humor és negre (però també absurd), hi ha abundància de morts i els joves protagonistes pateixen d’allò més. Lemony Snicket, el narrador, que apareix a la pantalla sense interferir amb l’acció (un estòlid i cepat Patrick Warburton) no deixa de repetir-nos una i altra vegada que no continuem mirant si no volem presenciar fets horripilants que ens impediran dormir i no ens traurem mai més del cap. És el tipus d’advertència que més pot excitar la curiositat d’un espectador, sigui aquest infant o adult.
Per ser l’adaptació d’uns llibres adreçats a nens d’entre 9 i 12 anys, el to és sinistre, l’humor és negre (però també absurd), hi ha abundància de morts i els joves protagonistes pateixen d’allò més. Lemony Snicket, el narrador, que apareix a la pantalla sense interferir amb l’acció (un estòlid i cepat Patrick Warburton) no deixa de repetir-nos una i altra vegada que no continuem mirant si no volem presenciar fets horripilants que ens impediran dormir i no ens traurem mai més del cap. És el tipus d’advertència que més pot excitar la curiositat d’un espectador, sigui aquest infant o adult.
 |
| L'equip dels dolents: les bessones de la cara blanca, l'home amb les mans de ganxo, l'home calb, el Comte Olav (Neil Patrick Harris) i Esme Squalor (Lucy Punch). Queda ocult el sequaç de gènere indeterminat. |
Al costat d’unes trames de mecànica un xic pueril, de personatges de comportament irresponsable o certament reprovable, i d’adults directament estúpids, trobarem la defensa de valors tan necessaris com la fidelitat als amics, la insistència en aprofundir en les matèries que més ens agraden, l’elogi a la diferència o l’anomalia, i la impossibilitat de convertir la moral en una lluita entre el blanc i el negre.
Apart d’aquest nivell més primari, el que primer captaran els més petits de casa, «A Series of Unfortunate Events» és un festival literari i metaliterari de referents adults. La sèrie és autoconscient de ser una sèrie (de Netflix) i menciona literalment temporades i episodis anteriors. Es comenten amb deteniment proverbis i frases fetes, es juga verbalment amb els diversos nivells del llenguatge, com si ens trobéssim a territori Carroll, i per si hi havia dubtes només cal llegir els títols al·literatius dels llibres originals («The Bad Beginning», «The Reptile Room», «The Wide Window», «The Miserable Mill», «The Ersatz Elevator»…) El nivell de postmodernisme i lletraferidura passa per l’existència d’una bibliotecària màrtir (Olívia Caliban, devorada pels lleons al Caligari Carnival) i per l’Hotel Denouement (Hotel Desenllaç), on les habitacions es classifiquen segons el sistema decimal universal i el seu gerent s’anomena Dewey Denouement.
Apart d’aquest nivell més primari, el que primer captaran els més petits de casa, «A Series of Unfortunate Events» és un festival literari i metaliterari de referents adults. La sèrie és autoconscient de ser una sèrie (de Netflix) i menciona literalment temporades i episodis anteriors. Es comenten amb deteniment proverbis i frases fetes, es juga verbalment amb els diversos nivells del llenguatge, com si ens trobéssim a territori Carroll, i per si hi havia dubtes només cal llegir els títols al·literatius dels llibres originals («The Bad Beginning», «The Reptile Room», «The Wide Window», «The Miserable Mill», «The Ersatz Elevator»…) El nivell de postmodernisme i lletraferidura passa per l’existència d’una bibliotecària màrtir (Olívia Caliban, devorada pels lleons al Caligari Carnival) i per l’Hotel Denouement (Hotel Desenllaç), on les habitacions es classifiquen segons el sistema decimal universal i el seu gerent s’anomena Dewey Denouement.
 |
| Els Baudelaire camuflats com a grums de l'Hotel Denouement. |
Si els teus tres tendres protagonistes duen el cognom Baudelaire, ja saps que t’enfrontes a un escriptor (o guionista) malalt de lletres. La germana gran dels Baudelaire es diu Violet, potser al·lusió directa a «the violet hour» de «The Waste Land» de T. S. Eliot, autor també de «The Love Song of J. Alfred Prufrock». I precisament serà a la Prufrock Preparatory School on els nostres petits personatges aniran a parar al novè i desè episodis d’aquesta saga. Els germans menors es diuen Klaus i Sunny, com aquell parell letal d’aristocràtics von Bülow, que a la gran pantalla interpretaren Jeremy Irons i Glenn Close a «Reversal of Fortune» de Barbet Schroeder.
Són també dignes de menció les referències a Herman Melville, des del submarí de nom Queequeg (on la tripulació du l’efígie de l’autor barbut a l’uniforme), fins al «Call Me Ishmael» que pronuncia un taxista i el «Call Me Ish» que pronuncia un gurú alternatiu. El «preferiria no fer-ho» el diu algun personatge menor en record del bo de Bartleby.
L’estètica de la sèrie, tot i que deriva clarament del Wes Anderson (simètric i bufó) de tota la vida, resulta espectacular. I si els decorats són bons, el vestuari és una filigrana de formes i colors extravagants. Neil Patrick Harris, que fa de comte Olav, mai no m’ha fet el pes, i encara que l’histrionisme sigui requerit pel rol, m’ha arribat a impacientar per moments. Llàstima que ell sigui virtualment el protagonista. Els germans Baudelaire, en canvi, estan molt ben interpretats per Malina Weissman, Louis Hynes i Presley Smith [la bebè Sunny Baudelaire és un dels meus personatges preferits: els seus balbuceigs es tradueixen en subtítols de concisa agudesa, mentre que els seus poderosos incisius dignes d’un castor salven més d’una situació compromesa].
Són també dignes de menció les referències a Herman Melville, des del submarí de nom Queequeg (on la tripulació du l’efígie de l’autor barbut a l’uniforme), fins al «Call Me Ishmael» que pronuncia un taxista i el «Call Me Ish» que pronuncia un gurú alternatiu. El «preferiria no fer-ho» el diu algun personatge menor en record del bo de Bartleby.
L’estètica de la sèrie, tot i que deriva clarament del Wes Anderson (simètric i bufó) de tota la vida, resulta espectacular. I si els decorats són bons, el vestuari és una filigrana de formes i colors extravagants. Neil Patrick Harris, que fa de comte Olav, mai no m’ha fet el pes, i encara que l’histrionisme sigui requerit pel rol, m’ha arribat a impacientar per moments. Llàstima que ell sigui virtualment el protagonista. Els germans Baudelaire, en canvi, estan molt ben interpretats per Malina Weissman, Louis Hynes i Presley Smith [la bebè Sunny Baudelaire és un dels meus personatges preferits: els seus balbuceigs es tradueixen en subtítols de concisa agudesa, mentre que els seus poderosos incisius dignes d’un castor salven més d’una situació compromesa].
 |
| Un Olav molt Karl Lagerfeld i una Esme Squalor totalment "socialite". |
L’amplíssim repartiment inclou gent tan coneguda com Alfre Woodard, Joan Cusack, Nathan Filion («Castle»), Tony Hale («Veep», «Arrested Development»), Morena Bacarin («Homeland»), Allison Williams («Girls»), Will Arnett («Arrested Development», «BoJack Horseman»), Don Johnson («Miami Vice») o Peter MacNicol («Veep»). Em fan gràcia, per pura frivolitat, les interpretacions tan petardes de Lucy Punch (que fa d’Esmé Squalor) i Kitana Turnbull (que fa de Carmelita Spats, el revers maligne de Shirley Temple).
Em declaro admirador incondicional d’una sèrie on es parla literalment del conte «The Lottery» de Shirley Jackson, on apareix el mocador més gran d’Espanya (sic) (veure-ho per creure-ho), on es dina al Café Salmonella, i on en una casa de subhastes es licita el lot 49 (pur Thomas Pynchon).
Em declaro admirador incondicional d’una sèrie on es parla literalment del conte «The Lottery» de Shirley Jackson, on apareix el mocador més gran d’Espanya (sic) (veure-ho per creure-ho), on es dina al Café Salmonella, i on en una casa de subhastes es licita el lot 49 (pur Thomas Pynchon).
 |
| Carmelita Spats (Kitana Turnbull) té males notícies |
Si mirés aquesta sèrie, cosa que no faré, em perdria el festival literari, llàstima.
ResponEliminaLa trobaries infantil.
Elimina