Sexe i mort a Schwäbisch Hall

(Oi que el títol promet?)

Schwäbisch Hall, al nord-est de Baden-Württemberg, gairebé a tocar de Baviera, és una petita ciutat de 36.000 habitants, potser una de les poques d’Alemanya on Goethe no hi va dormir mai. No, Schwäbisch Hall no té res d’extraordinari que sigui imprescindible visitar, ni la catedral més alta, ni el carrer més estret, i malgrat tot, per a un turista amb poc de temps és un destí ideal, perquè t’ofereix la imatge de l’Alemanya que sempre havies somiat i que ja desesperaves de trobar. Una Alemanya de conte dels germans Grimm, per entendre’ns.

Situada a les ribes del riu Kocher i astutament disposada en suau pendent davant d’uns turonets graciosos, compta amb tot el que es pot exigir d’aquesta mena de llocs de postal: un ajuntament barroc, una església del segle XII, una font medieval, uns carrers de planificació anàrquica, torres de bigues vistes, un fragment de muralla, cases de colors harmoniosos, com acabades de pintar, flors a tots els balcons i ponts coberts de fusta, que riu-te’n dels de Madison.

 
Tota aquesta acumulació de tòpics podria resultar embafadora; però miraculosament no ho és. De fet, s’hi veuen relativament pocs turistes i tots són del país; tampoc abunden les temibles botigues de records i rampoines similars. El centre urbà, exclusiu pels vianants, fa de bon passejar i, com que avui fa sol, res més agradable que dinar sota una umbrel·la a una terrassa de la plaça de l’ajuntament.

 
En contrast amb aquest idil·li, a l’altra banda del riu i bastant ben integrat en un barri d’arquitectura tradicional, es troba el cub de vidre de la Kunsthalle Würth. Aquesta sala d’exposicions que pertany a la fundació privada d’un industrial i mecenes ofereix, de forma completament gratuïta, mostres d’art contemporani de primera categoria en un edifici molt agradable i amb belles vistes de la ciutat com a teló de fons.

 
Per a sort nostra en aquest moment s’exhibeixen més de 600 obres de l’il·lustrador, escriptor i dissenyador Tomi Ungerer (Estrasburg, 1931). Coneixia la seva obra molt de passada i més aviat en la seva faceta d’il·lustrador de contes infantils i aquesta immersió en el seu ric i versàtil món em resulta fascinant. Ungerer sembla que ho hagi tocat tot, des del cartell publicitari fins la vinyeta humorística, però aquí s’ha volgut fer ressaltar la seva vena més satírica i eròtica. De fet, una part de l’exposició s’amaga darrera d’unes cortines vermelles i un cartell adverteix del seu contingut “adult”. Perquè Ungerer, quan s’hi posa, és capaç d’abordar qualsevol transgressió, digueu-li sadomasoquisme, necrofília, priapisme o bestialisme.

Una exposició, en resum, en la qual vaig passar-hi hores embadalit mentre pensava que segurament a en Galderich i en Leblansky (i potser al Lluís Bosch més gamberro) també els encantaria.