divendres, 20 de novembre de 2020

Dues històries de dues ciutats


He aprofitat que Club Editor publica la traducció de Núria Sales de «Història de dues ciutats» de Charles Dickens per revisar-ne les dues versions cinematogràfiques que es poden trobar a Filmin. És aquesta una de les novel·les més populars de l’autor, encara que sigui de les més atípiques. Potser el seu atractiu rau en un argument d’amor i redempció que es pot resumir en un parell de frases, molt lluny de les novel·les-riu-desbordat que li són més característiques. De totes maneres, tant pel context històric com per la relativa absència d’humor (trets que comparteix amb la també històrica «Barnaby Rudge») costa associar-la amb l’univers dickensià arquetípic.


Encara que sigui americana, la versió de 1935 és la que està més ben considerada de totes les existents. La firma el molt professional Jack Conway i es tracta d’una super-producció amb totes les de la llei. El paper del cràpula redimit Sidney Carton l’encarna el galant Ronald Colman i se sol considerar la millor interpretació de la seva carrera. Colman, que sentia veritable obsessió per fer de Carton, fins i tot va accedir a prescindir del seu característic bigoti. Elizabeth Allan i Donald Woods fan dels enamorats Lucie Manette i Charles Darnay sense especial rellevància. Per trobar altres actuacions destacades cal acudir a Edna May Oliver, en un dels seus habituals papers de fadrina arrauixada, o Basil Rathbone fent (oh, sorpresa!) de noble pervers. Malgrat tot, les que dominen la funció cada cop que apareixen són Blanche Yurka i Lucille La Verne, les dues harpies que feien mitja al peu de la guillotina

.

La pel·lícula és entretinguda i té molt d’encant, al qual hi contribueix en gran mesura la fotografia plena de clarobscurs. Diria que l’estètica d’aquestes produccions dels anys 30 ha aguantat molt bé el pas del temps i fins i tot les ha revaloritzat. Cal destacar també les populoses escenes de masses —tremendes i demagògiques, com caldria esperar— eficientment dirigides per Val Lewton i Jacques Tourneur. I una curiositat menor: aquest «A Tale of Two Cities» és el primer film que veig que conté bibliografia dins dels títols de crèdit. 



En comparació a l’anterior, la britànica «Història de dues ciutats» de 1957, sense ser realment dolenta, és inferior en pràcticament tots els seus apartats. La dirigí el poc distingit Ralph Thomas i té com a principal atractiu descobrir un jove i convincent Dirk Bogarde en la seva època de «teen idol». La resta d’intèrprets presenten l’habitual solidesa dels actors britànics, però ben pocs moments d’inspiració. Les escenes de masses són francament gasives i se solucionen amb primers plans interposats de manera poc convincent. El guió es pren algunes llibertats, no sempre en benefici del film i s’hi troben molt a faltar les teixidores al peu de la guillotina. 

Cap comentari:

Publica un comentari