divendres, 6 de novembre de 2020

Menys esperances

De les versions modernes de «Grans esperances» me’n falten moltes —la de 1989 amb Anthony Hopkins (Magwitch) i Jean Simmons (Miss Havisham), la de 1999 amb Bernard Hill (Magwitch) i Charlotte Rampling (Miss Havisham) o la de 2011 amb Ray Winstone (Magwitch) i Gillian Anderson (Miss Havisham)— i la de Cuarón de 1998 no l’he tornada a veure en vint anys. Recordo que estava ambientada als Estats Units, en època contemporània i entorn del món artístic. Ja es veu que Gwyneth Paltrow devia ser una Stella impossible i Robert De Niro havia entrat en la fase dels tics interpretatius. Crec que només Ann Bancroft se salvava, portant Miss Havisham al terreny de les dives bohèmies i extravagants.


La que sí que he vist recentment és la del tot terreny Mike Newell de 2012, una mostra molt representativa del cinema comercial present, amb bona fotografia de paisatges, localitzacions reals, vestuari acurat i un puntual excés de figurants. Els protagonistes (Jeremy Irvine i Holliday Grainger) són tan guapets com mancats de personalitat, o sigui que fan de bon mirar i poca cosa més. Però quan, com aquí, s’enfoca erròniament «Grans esperances» com la història d’un gran amor, la fotogènia és un plus. 


Alguns actors han estat escollits contraintuïtivament, Robbie Coltrane com a home ple de misteris, Sally Hawkins com a dona amargada, i tanmateix no acaben d’estar malament. D’altres, com Helena Bonham Carter, fan amb escasses variacions, el mateix paper que han fet al llarg de la seva carrera. Ralph Fiennes és potser el més salvable amb un Magwitch sòlid que probablement haurà interpretat adormit.



L’adaptació de David Nicholls és prolixa en detalls engavanyadors (totes les improbables casualitats del desenllaç), però també comet el·lipsis inexplicables (la mort de Mrs Joe). Els «flash-back» se solucionen amb imatges deformades d’una qualitat lisèrgica fora de to i, en general, tota la pel·lícula té una fotografia de qualitat blavosa. Dins de l’excessiva oferta, no és una versió dolenta, però tampoc té res d’especial que la faci recomanable. Ideal per a un dissabte a la tarda.

Cap comentari:

Publica un comentari