dimecres, 4 de novembre de 2020

Gens normal


És una novel·la que està de moda, o que ja ho estava des de l’octubre de l’any passat, quan Periscopi va editar la primera de les set edicions de «Gent normal» de Sally Rooney (traducció d’Ernest Riera). Fins i tot a la BBC n’han fet una sèrie que ha sigut molt ben rebuda, o sigui que en qüestions d’èxit no es pot demanar més.


La Marianne i en Connell viuen en un poblet del nord d’Irlanda. Ella és intel·ligent, no gaire atractiva i rarota; ell és intel·ligent, atractiu i popular. Al principi del llibre mantenen una relació sexual en secret, possiblement per raons classistes, ja que ell és el fill de la minyona que neteja a casa d’ella. Un cop acabat l’afer, la resta de la novel·la descriurà com en els propers mesos Marianne i Connell tenen altres parelles, inicien la vida universitària, viatgen una mica per Europa i continuen sent boníssims amics cada cop que es troben. És un cas d’aquells de tensió sexual no resolta que basteixen tantes comèdies amoroses, amb la particularitat que aquí la tensió sexual ja estava resolta a les primeres pàgines i tot el que passa després és un compàs d’espera per un previsible final feliç. Perquè francament no s’entén com aquest parell pot conviure amb persones que els fan palesament infeliços i en canvi no vulguin posar en pràctica el seu flagrant enteniment mutu.


Com ja he dit, potser les diferències de classe els representen un obstacle que en la societat contemporània no hauria de ser tal. Els joves irlandesos que descriu Rooney semblen particularment sensibles a l’opinió grupal i al vistiplau del les xarxes; afegiu-ho doncs als motius que allunyen els possibles amants. La Marianne sembla que té unes tendències masoquistes mal assumides, potser causades per una mare i un germà que la tracten de manera quasi criminal. Connell per la seva banda pateix depressió. Res, les dificultats pròpies que la vida inventa perquè les solucions no siguin mai planeres.


Com es veu, l’argument de «Gent normal», si el reduïm al seu esquema bàsic, podria ser perfectament una novel·leta per a adolescents o «joves adults» no gaire exigents. El mèrit de Rooney és doncs aconseguir que, apart de lliurar un text de lectura atraient i propulsiva, el to literari adquireixi una certa complexitat. Això s’assoleix a través d’una astuta gestió dels temps i les el·lipsis, d’una bona capacitat analítica a l’hora de descriure els conflictes, a un instint dramàtic molt perspicaç i una al·lèrgia a emprar els clixés més masegats.  

    Quan tornen a entrar la casa està a les fosques. A l’habitació d’en Connell es desvesteixen i es queden en roba interior. La Marianne porta uns sostenidors blancs de cotó que fan que els pits se li vegin petits i triangulars. Jauen de costat sota el cobrellit. En Connell és conscient que ara, si volgués, podria follar amb ella. Ella no ho explicaria a ningú. En Connell ho troba estranyament reconfortant, i es permet de pensar com aniria. Ei, li diria en veu baixa. Estira’t d’esquena, d’acord? I ella s’estiraria d’esquena, obedient. Hi ha tants secrets entre les persones. Quina mena de persona seria ell, si passés això? Algú molt diferent? O exactament la mateixa persona, ell mateix, sense cap diferència en absolut?

    Al cap d’una estona, sent que ella diu alguna cosa que no entén. No ho he sentit, diu ell.

    No sé què em passa, diu la Marianne. No sé per què no puc ser com la gent normal.

    La seva veu sona estranya, freda i distant, com si fos una gravació reproduïda quan ella no hi és o se n’ha anat a un altre lloc.

Amb tot, un text que el lector «normal» em consta que es cruspeix en un tres i no res, a mi m’ha costat déu i ajuda acabar-lo. Serà que no tinc l’edat ni la paciència perquè la felicitat última d’aquest parell m’inspiri cap mena de curiositat.

4 comentaris:

  1. Oh, quina sorpresa que una de les novel·les més aclamades dels darrers temps no t'hagi fet el pes! Ho dic irònicament, ja ho saps. Ja sols donar visions molt crítiques dels èxits. Aquest a mi sí que em va agradar prou. Moltes ganes de fotre un calbot a cada protagonista, però això ho interpreto com a bo. Temps després, he pensat que el llibre té certes similituds amb 'La solitud dels llibres primers' de Paolo Giordano, una obra que també va tenir força anomenada fa uns anys i que a mi em va avorrir sobiranament. El vague record que en tinc em fa pensar que és, si fa no fa, la mateixa cosa que 'Gent normal', que sí que vaig gaudir. L'edat? Maduresa lectora? O al contrari, tolerància? Condicionament? Què et sembla la comparació si has llegit l'altre?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No, no he llegit la d'en Giordano. Amb aquesta vaig picar per la solvència de l'editorial i el munt d'edicions que duia a l'esquena. I no dic que estigui malament, però no fa per a mi.

      Suprimeix
  2. No entenc l'èxit, sobretot, tot s'ha de dir, en determinada franja d'edat, quaranta i uns quants, més o menys. Tot son gustos i valoracions, cada dia em sembla tot més relatiu.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Potser són les ganes d'allargar la joventut més enllà de la data de caducitat.

      Suprimeix