És sabut que en aquest blog no som gaire amics de la poesia. Potser els estranyarà doncs que recomani vivament «Poeta chileno» d’Alejandro Zambra (Anagrama, març de 2020). Esclar que aquesta novel·la no va tant de poesia (que també), com de poetes, que finalment són persones com vostè i jo, i per tant mereixen respecte i un polsim d’interès.
Comença amb un tal Gonzalo que surt amb la Carla i vol ser poeta. Després d’uns anys de separació, es retroben i reprenen la relació, però ara la Carla té un fill, en Vicente, de pare inútil i absentista. A la llarga resulta que la relació que tindrà més futur és la que ha crescut entre Gonzalo i aquest fill postís que li ha sortit i que, quan sigui gran, també voldrà ser poeta. «Poeta chileno» tracta de les relacions que generen aquestes noves famílies extraoficials, on la masculinitat i la resta de papers de l’auca són qüestionats seriosament, però que també són capaces de contenir tresors d’afecte als que no cal posar nom. Divertida, imaginativa i tendra, la història se segueix amb interès, perquè té molt poc de previsible i sí molt de descobriment feliç. M’ha fet pensar una mica en «La uruguaya» de Pedro Mairal, per l’enginy que comparteixen, encara que allà guanyava l’humor i aquí venç la qualitat humana.
Generalmente Carla olvidaba por completo que Gonzalo no era el padre de Vicente. Y eso le sucedía también, ocasionalmente, al propio Vicente.
Generalmente Carla pensaba que estaría con Gonzalo toda la vida.
Generalmente Gonzalo pensaba que estaría con Carla toda la vida.
Ocasionalmente Carla pensaba que alguna vez, en un futuro impreciso, le gustaría acostarse con otra gente.
Ocasionalmente se dejaba cortejar por compañeros de trabajo que la encontraban rica.
Ocasionalmente Gonzalo fantaseaba con acostarse con sus alumnas o con otras profesoras. Ocasionalmente pensaba que alguna vez, a mediano plazo, lo haría.
Generalmente Carla pensaba que si encontrara a Gonzalo con otra mina se moriría de rabia pero al final lo perdonaría.
Generalmente Gonzalo pensaba que si encontrara a Carla con otro huevón se moriría de rabia pero al final la perdonaría.
Generalmente Carla quería estar donde estaba y quería ser quien era.
Ran de la lectura d’aquesta novel·la es va crear una petita polèmica a Twitter, perquè estava agradant molt a tothom, però llavors arribava la tercera part i alguns lectors es van impacientar, perquè s’abandonava la història de Gonzalo i Vicente per parlar (finalment) de poetes xilens. No és que aquesta part fos dolenta (al contrari), però alguns no acceptaven que s’interrompés la trama que més els interessava. Afortunadament la quarta part redreçava la situació i el llibre concloïa de la forma més feliç possible.
I dels poetes xilens què podem dir? Sembla que el país n’està molt orgullós i com que dos d’ells —Gabriela Mistral i Pablo Neruda— van rebre el Nobel de Literatura, es consideren poc menys que bicampions mundials. Amb l’excusa del reportatge que fa una periodista cultural nord-americana, es fa una repassada a l’àmplia tipologia de poetes (reals o imaginaris) que existeixen al Xile contemporani: poetes consagrats i poetes aspirants, poetes inèdits i poetes eterns aspirants al Nobel, poetes queer i poetes rancis, poetes masclistes i poetes feministes, poetes mesquins i poetes generosos… Pot semblar una temàtica d’interès purament local, però en el fons del que es continua parlant és d’éssers i de literatura, sempre sense perdre de vista el sentit de l’humor.
Pru siente que toda la población de Valparaíso se dedica a la poesía, aunque intuye que los que leen en ese bar pertenecen a otro circuito, el de los poetas —los llama provisoriamente así— aficionados. Uno de ellos, que lleva el pelo liso hasta los muslos, empieza su lectura de esta manera:
—Quiero dedicar mi presentación de esta noche a uno de mis mejores amigos, alguien que cambió mi vida por completo: Julio, Julio Cortázar.
Sus poemas son horribles pero recibe el premio permanente de los aplausos. Además de la dedicatoria general a Julio Cortázar, cada poema está dedicado a a algún otro amigo del poeta: John Lennon, Friedrich Nietzsche (a quien llama Federico), Camilo Sesto, Joaquín Sabina, Jean-Paul Sartre y el futbolista David Pizarro.
Pru piensa que los poetas aficionados le caen mejor que los profesionales.
«Poeta chileno» és fresc, divertit i emocionant. A més té el cor molt ben posat. Jo no li demano res més a una novel·la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada