dijous, 12 de novembre de 2020

El joc dins del seu cap

El californià Water Tevis (1928 - 1984) va ser autor de sis novel·les, tres de les quals —«El buscavides», «El color dels diners» i «L’home que va caure a la Terra»— van ser adaptades a la gran pantalla amb èxit considerable. Una quarta, «Gambit de dama», ha estat adaptada en una mini-sèrie de Netflix que actualment encapçala totes les llistes dels prescriptors que volen estar més «à la page».


Com el títol ja anuncia, la història va d’escacs, que no crec que sigui ni el joc més popular del món, ni el que ofereixi més oportunitats per l’espectacularitat ni el dramatisme; per això el fet que «The Queen’s Gambit» passi tan bé és doblement meritori. I ja us asseguro que a mi els escacs em deixen tan fred com a la majoria i, malgrat tot, m’he empassat els set capítols amb apassionada fruïció.


La Beth Harmon és una nena òrfena que té problemes per relacionar-se. De ben petita descobreix que està molt dotada per jugar a escacs i aviat fa d’aquest joc el motiu de la seva vida. Aliada amb la seva mare adoptiva comença a participar en torneigs d’importància creixent i fa d’això el seu «modus vivendi». Pel camí es relacionarà amb penes i treballs amb altres professionals, tindrà una vida sentimental tirant a nul·la, i es barallarà amb diverses addiccions que amenacen fer descarrilar la seva carrera.


«Gambit de dama» és una sèrie plena de virtuts, des d’un guió molt ben propulsat i allunyat dels clixés fins a una ambientació dels anys 60 que cobra inusual protagonisme. Les partides d’escacs (i el que no són partides, també) estan solucionades amb una inventiva visual —animacions, pantalles dividides…— que fa esdevenir trepidant una pràctica que podria pecar d’ensopida. I sobre tot té una protagonista, l’Anya Taylor-Joy, que és pur magnetisme. Sentirem parlar d’aquesta noia que ara té 24 anys i que està a punt d’estrenar-se com l’Emma de Jane Austen, un paper que promet molt.


El meu vessant més criticaire es podria queixar de l’omnipresència de la música de Carlos Rafael Rivera, o de que aquesta sèrie, després d’una arrencada tan prometedora, tendeix a un final més convencional de l’esperat. De totes maneres, ja firmaria perquè totes les novetats de Netflix fossin tan sucoses com aquesta. Bravo! 




2 comentaris:

  1. M'estic plantejant molt seriosament mirar-la quan acabem les que tenim en dansa. Si fins i tot tu en parles bé, deurà ser que està molt ben feta. Em sembla que ha pujat uns enters més.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A mi m'ha entusiasmat; al meu home li ha agradat, però no tant. En general, la recepció ha sigut molt positiva.

      Suprimeix