La vida manual d’ús: restriccions

Parlar de Perec i de la seva La vida manual d’ús obliga a mencionar l’Oulipo o Ouvroir de Littérature Potentielle (és a dir «Taller de Literatura Potencial») el grup d’investigació literària fundat l’any 1960 pel matemàtic François Le Lionnais i l’escriptor Raymond Queneau amb el propòsit de crear noves obres de ficció a través del joc, la matemàtica i l’atzar, i al qual Perec fou convidat a incorporar-se l’any 1967. Fonamental en el procedir del grup és la noció de «contrainte» (trava, restricció, constrenyiment), normes arbitràries autoimposades que cal obeir en el moment d’escriure. Sabut és que, davant d’una situació de censura, l’artista es veu obligat a aguditzar el seu enginy i les restriccions oulipianes funcionen en certa manera d’una forma similar com a catalitzadores de la inspiració.

Entre les obres adscrites a l’Oulipo trobem creacions ben conegudes com Cent mille milliards de poèmes de Raymond Queneau —una mostra de poesia combinatòria a partir de 10 sonets—, Il castello dei destini incrociati d’Italo Calvino —una novel·la curta l’argument de la qual ve marcat per successives tirades de les cartes del tarot— o La disparition de Georges Perec —una novel·la de més de 300 pàgines on no es fa servir la lletra «e», malgrat ser la lletra més freqüent en francès.

Per descomptat La vie mode d’emploi també és una obra plenament oulipiana i, com a tal, escrita sota un nodrit conjunt de regles. Si recordem el plànol de l’edifici del carrer Simon-Crubellier número 11, observarem que es pot simplificar com una quadrícula de 10x10 caselles. El primer capítol del llibre té lloc a l’escala de l’immoble a l’altura del tercer pis i a partir d’aquí ens anirem desplaçant per la quadrícula amb moviments idèntics als del cavall dels escacs. Així visitarem tot l’edifici sense repetir mai cap casella (i cada vegada que haguem fregat els quatre límits exteriors de l’edifici començarà una altra de les sis parts del llibre).

Si ens hi fixem, però, la novel·la consta només de 99 capítols, mentre que la quadrícula conté 100 cel·les: la cambra dels mals endreços de la cantonada inferior esquerra —a la qual li correspondria el capítol 66— és deliberadament omesa. Això té a veure amb el concepte filosòfic de «clinamen», tan car als oulipians, segons el qual cal evitar la rigidesa absoluta de qualsevol sistema de restriccions, perquè segons la teoria atòmica d’Epicur «el món funciona perquè, en els seus inicis, hi ha un desequilibri». Dit de forma un xic més vulgar, és allò de «l’excepció que confirma la regla». O sigui que l’autor té la prerrogativa de saltar-se una de les restriccions que s’ha marcat, però només a condició —Harry Mathews dixit— que no faci servir el recurs com a solució desesperada, sinó només de forma voluntària i puntual. Aquesta voluntarietat és pot veure clarament a l’esquema següent on es demostra que era perfectament factible, mitjançant salts de cavall, visitar la cantonada inferior esquerra, però que Perec va optar per emprar el comodí del clinamen prescindint per una vegada del desplaçament correcte de la peça d’escacs.

La vie mode d’emploi conté moltes més restriccions. Un bon nombre d’elles tenen a veure amb 42 conceptes, cadascun amb 10 valors possibles (per exemple el concepte «sentiments»: indiferència, alegria, dolor, avorriment, còlera…; o el concepte «pintura»: paret nua, dibuix, gravat, aquarel·la, fotos, cartells…) Mitjançant complexes operacions de combinatòria cada capítol té assignat un valor determinat per cadascun d’aquests conceptes, tot i que no sempre hi apareixeran de forma literal. De fet, a cada capítol hi manca la presència d’un dels 42 conceptes (el clinamen de nou!)

L’any 1993 es va publicar Le Cahier des charges (El Quadern de càrrega), on Perec exposava la complicada maquinària que hi ha darrera de la seva novel·la. Crec que en l’actualitat aquest títol es cotitza a preu d’or en el mercat de segona mà. No em sorprèn, ja que l’obra perequiana, farcida d’estructures enganyosament invisibles, és plat favorit de filòlegs, enigmistes, i altres gents de malviure. La bona notícia és que el coneixement de tota aquesta tramoia no és imprescindible a l’hora de llegir i gaudir La vida manual d’ús, tot i que una mica de curiositat sempre serà premiada.