La vie mode d’emploi de Georges Perec deu ser un dels llibres de la meva vida: una obra amb la que connecto plenament, que m’entreté i em fascina, i que sento la necessitat de rellegir de tant en tant, perquè sempre hi descobreixo coses noves. Atès que els fets que descriu tenen lloc en gran part durant la vesprada del 23 de juny de 1975, d’aquí molts pocs dies es celebraran diversos actes per marcar el cinquantenari del que s’anomena el Bartlebooth’s Day —rèplica perequiana del Bloomsday joycià—, entre els quals una lectura en veu alta de la totalitat de la novel·la a la Llibreria Calders el diumenge 22 i el dilluns 23 sota la direcció de dos perequians tan consolidats com Kim Nguyen Baraldi i Enric Parellada.
No sóc gaire amic d’aquest tipus de recitals multitudinaris que, deixant de banda la desigual dicció dels participants, deuen acabar fatigant per la seva durada fins i tot a l’auditori més entregat. En el meu cas el particular homenatge passarà per la lectura íntima i silenciosa de La vida manual d’ús en la traducció que Annie Bats i Ramon Lladó van realitzar a finals del segle passat i que Proa acaba de reeditar revisada per Pere Farré.
Com deia, La vida manual d’ús és el tipus de llibre on cada lectura t’aporta un gavadal de nous descobriments. ¿Voleu creure que, fins fa una setmana no m’havia adonat de la particularitat del títol, on després de «La vie» no hi ha cap signe gràfic —coma o dos punts—, ni tan sols canvi de línia, com semblaria exigir el sentit de la frase? No sé a què obeeix aquesta decisió, ni si això afegeix algun nou significat, però Perec la va escriure així, per tant cal respectar-ho. I, si bé «manual d’ús» no funciona com aposició de «la vida», sí que apareix a la pàgina de portada el subtítol «Romans» (Novel·les) [bé, a la coberta de la meva edició de Le Livre de Poche hi posa «Roman» en singular]. Certament el llibre conté un munt d’històries, resums biogràfics i anècdotes; però dir-ne novel·les potser és exagerat, a menys que considerem un lector aventurat capaç de projectar la ficció més enllà de l’argument explícit de l’obra, el lector que amb tota seguretat Perec desitjaria.
Seguint amb els paratextos previs, trobarem la dedicatòria a la memòria de Raymond Queneau (1903 - 1976), poeta, novel·lista, dramaturg, fundador de l’Oulipo i gran amic de Perec. Malauradament, quan «La vie mode d’emploi» es va publicar, Queneau ja feia dos anys que reposava al cementiri vell de Juvisy-sur-Orge.
A continuació hi ha un advertiment que, en una primera lectura, és similar al que hem llegit en tants altres llibres: «L’amistat, la història i la literatura m’han proporcionat alguns personatges d’aquest llibre. Qualsevol altra semblança amb individus vivents o que hagin existit en la realitat o en la ficció seria només una coincidència.» Si s’hi pensa una mica, aquesta declaració tan sols es limita a informar que hi ha part del llibre que són inventades i altres que no, cosa que es podria dir gairebé de qualsevol obra literària.
La citació que ve després pertany al Michel Strogoff de Jules Verne i diu: «Mira amb els ulls ben oberts, mira.» Un consell aplicable al lector, que no s’hauria de quedar amb la superfície del text, sinó que hauria d’imaginar més enllà (tan vàlid aquí com en qualsevol altra circumstància de la vida). Irònicament el missatger del tsar de Verne perd la vista durant les seves múltiples peripècies.
Per acabar els prolegòmens hi ha un Preàmbul que versa sobre l’art del puzle. No tant sobre els models industrials cisallats a màquina i fets de cartró, sinó més aviat sobre els puzles de fusta que no disposen del model de la imatge que cal reconstruir i han estat retallats manualment amb la intenció de donar falses pistes al reconstructor del trencaclosques. El text pot semblar lleugerament metafòric, però aviat es farà evident que els puzles artesanals tenen un paper crucial a la novel·la.
Un cop superats els preliminars,ja podem atacar el text principal de La vida manual d’ús. Som-hi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada