Quartet (III)

 

Tot i que el nom de Darley, el narrador principal de tot el Quartet, no es menciona fins la segona novel·la, és inevitable identificar-lo amb el mateix Durrell, com a cronista de les experiències que va viure durant la seva estada a Alexandria. Per si hi havia dubte, en algun moment és anomenat L. G. Darley, les sigles del qual coincideixen amb les de Lawrence George Durrell. El to condescendent amb el que el tracten la majoria dels personatges, sembla una broma privada de l’autor (o un exercici de falsa humilitat). No obstant, el personatge que representa la literatura professional (i d’èxit) dins del Quartet és el suïcida Pursewarden qui a la seva mort té publicada una trilogia de novel·les, amb una quarta en preparació. ¿És Pursewarden un segon sòsia de Durrell? La descripció d’un fragment d’una novel·la seva que coincideix exactament amb el final de Justine, sembla confirmar-ho. Per afegir-hi llenya a la metaficció encara podríem pensar en el diplomàtic Mountolive i la novel·la que li és dedicada com un abocador de les vivències de Durrell com a funcionari del Foreign Office. Però tornant a Pursewarden —l’obra del qual tothom sembla venerar—, val a dir que les poques mostres de les que disposem solen oscil·lar entre l’epigrama i la pedanteria. Potser Durrell hagués fet bé en deixar a la imaginació del lector l’evidència d’aquesta suposada genialitat.

Aturem-nos ara un moment en el personatge de Justine, el qual sense cap mena de dubte és el que deixa una petja més duradora de tots els que poblen el Quartet. Seductora, enigmàtica, conspiradora, esotèrica, considerada nimfòmana per alguns i arribista per alguns altres pels seus orígens humils i el seu matrimoni amb el poderós Nessim. Durrell no es refrena de carregar el seu personatge amb tota mena de traumes: violada quan era una nena, li roben la filla i no la torna a veure mai més, esdevé protagonista de la novel·la del seu primer marit i, gens sorprenentment, acaba com a carn de psicoanalista [sí, a finals dels anys cinquanta la psicoanàlisi encara pertanyia a «l’air du temps»]. Amb tot aquest equipatge Justine roman a la memòria sobretot per saturació, tot i que no se m’acut personatge més forçadament literari en el pitjor sentit de la paraula.

Crec que en algun punt de la seva obra Durrell confessa que aquesta tetralogia vol ser un tractat sobre l’amor modern, però la casuística que ens presenta voreja la patologia, amb Justine com a element més conspicu. A la seva figura tòpica de femme fatale s’hi contraposa la igualment tòpica Melissa, és a dir la prostituta amb el cor d’or que ha vingut a aquest món a patir. Igualment atractiva, però bastant més problemàtica és Clea, presència sempre positiva —creativa, resolta, de bona família. dipositària de les confidències de tothom…—, que no adquireix protagonisme fins a l’últim llibre. La seva relació amorosa amb Darley arriba amb l’arbitrarietat d’un deus ex machina, precedida a més per un lesbianisme un xic postís. Durrell, en una maniobra bastant freqüent en els creadors de ficció, s’inventa un model de dona ideal i l’acaba regalant al personatge que representa el seu alter ego.