Qui té por de Pitàgores?

És un fenomen usual, quan escric algun apunt que té a veure amb les matemàtiques, que alguns dels comentaris contingui l’expressió “jo és que sóc de lletres”, com si això eximís de qualsevol mena de coneixements científics. Sembla que a les persones ens costa més reconèixer que no hem llegit el Quixot que no pas declarar-nos uns ignorants numèrics. El matemàtic John Allen Paulos ha fet tota una carrera escrivint interessants assajos per alertar sobre els perills que corren els analfabets numèrics per enfrontar-se a la vida quotidiana.

Jo de tant en tant, per no rovellar-me, miro de llegir algun llibre de divulgació matemàtica com aquest “Alex en el país de los números” d’Alex Bellos que ha publicat Grijalbo enguany. Sembla que a Anglaterra, amb el carrollià títol de “Alex in numberland” va gaudir d’un èxit considerable, sobretot tractant-se d’un llibre d’aquest tipus. I la veritat és que és un text molt planer, gairebé massa, ideal per a tothom que senti pànic per les matemàtiques.

Els capítols toquen tots els temes habituals en aquest tipus de llibres: els numerals, l’aritmètica, la geometria, la topologia, la probabilitat, l’estadística, el número pi, els jocs matemàtics, la raó àuria, la combinatòria, l’infinit… A més, junt amb l’exposició d’aplicacions pràctiques, d’anècdotes i curiositats sobre les diverses matèries, s’inclou també la visita a personatges contemporanis que tenen alguna relació amb el tema.

M’ha semblat una mica perillós el tractament que fa de la numerologia on no deixa prou clar que no estem parlant de ciència. Perquè la mística pitagòrica o els cabalistes poden tenir el seu interès històric, però un senyor que et cobra per dir-te el teu número de la sort no deixa de ser un ensarronador. Tot i això he trobat dades curioses que desconeixia, o sigui que no serà estrany que em despengi properament amb algun apunt matemàtic. Procuraré que no sigui gaire espès.

Reset

Quan l’any 2000 va estrenar-se “X-men”, firmada pel puixant Bryan Singer, que dues temporades abans ens havia regalat la intrigant “Els sospitosos habituals”, tota la crítica aplaudí la seva visió del món dels super-herois, en la qual els inusuals super-poders, enlloc de presentar-se com quelcom de desitjable, podien implicar la marginació i fins i tot el rebuig per part de la societat “normal”. Els més espavilats van voler veure-hi paral·lelismes amb la sida i els prejudicis que pateixen els seus afectats. Quan d’una pel·lícula d’entreteniment es comencen a construir interpretacions més o menys peregrines és senyal immillorable que ha sabut tocar la nota justa. A més a l’irresistible còctel hi contribuïen dues primeres espases de les taules com són Ian McKellan i Patrick Stewart. Si vols assegurar-te l’èxit, posa a la teva “space opera” un parell d’actors shakespearians. Per no parlar de Hugh Jackman, aquest homenàs australià, que en aquest film esdevingué finalment una estrella.
Dues seqüeles més tard, la franquícia dels X-men havia esdevingut un altre tediós subproducte de Hollywood: elefantiasi d’efectes especials, aglomeració de super-herois a penes presentats. Molt de soroll i fúria per no res. Vaig prometre’m que no tornaria a freqüentar aquesta colla.

El gènere super-heroic és complicat. En principi s’adreça als adolescents que, bàsicament, desitgen ser els reis del mambo i tota la resta (pares inclosos) facin un gran pet. Ningú amb dos dits de front (o sigui, un adult) l’hauria de contemplar sense alçar la cella i per això alguns creadors intenten afegir-hi una pàtina de respectabilitat. És el que està fent el pretensiós Christopher Nolan amb la saga de Batman, que sembla que la vulgui convertir en una tragèdia portentosa, o el que va fer el mateix Singer amb Superman, un mite essencialment lluminós, esdevingut turmentat i gris.

És difícil trobar l’equilibri perquè el mer entreteniment no derivi en un encefalograma pla. “X-men: first class” dirigida per Mathew Vaughn, però encara produïda per Singer, se’n surt prou bé. La pel·lícula explica els orígens dels personatges de la saga, tràmit que fins ara ens havien estalviat. O sigui que, després d’un breu pròleg als anys 40, saltem a l’any 62 per assabentar-nos de com es gestaren el professor Xavier, Magneto i tota la resta de la colla. Les narracions dels mites d’origen tenen el handicap que pels  coneixedors dels personatges ja saben cap a on es dirigeix el relat. Aquest camí predeterminat podria resultar tediós (i ho és una mica a la zona central del film), però succeeixen tantes coses a la vegada, els canvis d’escenari són constants i l’ambientació és tan pop, que passa molt bé fins l’espectacular desenllaç, ambientat a la crisi dels míssils cubans: una alteració dels fets històrics amb gairebé tanta barra com la de Tarantino a “Inglorious bestards”.

James McAvoy és un bon actor, però massa tou, i a qui el personatge de Xavier no li escau. Rose Byrne fa l’efecte que en una altra mena de pel·lícula pot arribar a resultar interessant, la molt lloada Jennifer Lawrence no m’ha impressionat i la filla de Lene Kravitz és un bombonet. Kevin Bacon i January Jones fan de dolents amb l’alegria kitsch d’un film de James Bond i la veritat és que Sean Connery vestit d’esmoquing no desentonaria entre decorats tan escandalosament “sixties”. En el terreny actoral qui s’en du el gat a l’aigua és Michael Fassbender, un Magneto que fa honor al seu sobrenom i que no et cansaries de contemplar.

Al final de “X-men: first class” trobem cada cosa al seu lloc: Magneto i Xavier enfrontats, Mística desertora al camp dels dolents, Magneto amb casc i Xavier en cadira de rodes… Tots disposats per començar les aventures de debò, el que pot ser una bona notícia o potser no tant. En tot cas, una bona tarda de crispetes sense massa colesterol.

Cadàvers exquisits

D'entre els difunts que moriren joves i deixaren darrera un fiambre atractiu, no sé si escollir Tim Buckley, el seu fill Jeff, o Nick Drake. Mentre em decideixo, deixem que soni "Song to the siren". Tim la cantava de forma impecable.

Entretant, Hal & Oates, Robert Plant, David Gray o George Michael han intentat suplantar-lo, però només la inenarrable Liz Fraser pot superar-los.

Me'n recordo (XLI)

Foto vista aqui

Recordo que la primera excursió que vam fer amb el parvulari vam anar a Can Feliuet. Des de llavors les imatges del Sagrat Cor em fan basarda.

Un món de metros: Oslo

Inaugurat l'any 1966.

101 estacions per 80 quilòmetres de vies, el 20% sota terra. Atén unes 900.000 persones.

Model asèptic i fràgil, molt escandinau. Tot i que evoca els tentacles d'un pop, no hi ha rastres del perfil de la costa.

Víctor Pàmies, oculista

Suposo que la majoria dels lectors coneixen en Víctor Pàmies i la seva immensa tasca paremiològica dins de la xarxa. Aquests dies en Víctor és notícia per la publicació del seu “Amb cara i ulls, diccionari de dites i refranys sobre l’ull”, llibre que té la particularitat i el mèrit de ser el primer en català editat amb la modalitat de “crowdfunding” o micromecenatge.

Aquest procediment de nom tan lleig consisteix en presentar un projecte educatiu o cultural, en aquest cas a través del portal Verkami, i buscar patrocinadors que mitjançant petites aportacions reuneixin els diners suficients per dur-lo a terme. Podria ser una mica similar a les antigues edicions per subscripció, però traient profit de les noves tecnologies. Així és important a l’hora d’exposar el projecte, fer-ho de la forma més atractiva possible, documentant-lo bé i (molt important!) posant-hi un vídeo pels que els fa mandra llegir. Hi ha un temps limitat de 40 dies per aconseguir la inversió i, si no s’assoleix aquesta xifra, el projecte no es realitza.

La idea és bona i, en hores baixes per les subvencions culturals, pot ser un bon camí alternatiu. És clar que no tots els tipus de projectes tenen el mateix atractiu i cal disposar d’una massa crítica de seguidors per assolir l’èxit de l’empresa. Amb en Víctor no hi va haver cap problema (fins i tot va superar la xifra que s’havia proposat), ja que la seva dinàmica tasca l’ha fet conegut de tothom i a més té credencials immillorables en la seva especialitat. Per no parlar que fa una certa gràcia això d’actuar com a mecenes de les arts i les lletres, com una baronessa qualsevol.

Algú potser dirà que té ben poca gràcia un diccionari d’expressions sobre l’ull i que la matèria no dóna per a tant. Bé, en Víctor n’ha trobat 705 i estic segur que ja deu disposar d’unes quantes més per incorporar a la segona edició. I pel que fa a l’interès que pugui tenir l’obra, jo que sóc un malalt de diccionaris, m’ho estic passant molt bé llegint-lo. Sí, llegint-lo. Mireu, si no, una mostra:

• Més val Pasqua dolenta i l’ull a la cara que Pasqua bona i l’ull a fora.
• Bell és fill en ull de pare.
• Hi ha ulls que s’enamoren de lleganyes.
• Els ulls s’han de fregar amb els colzes.
• Més val tenir una brossa a l’ull que l’ull a la brossa.

I cada entrada acompanyada del seu significat, sinònims, traducció a altres idiomes i notes sobre els seus orígens i àmbit geogràfic en el qual s’usa.

Ahir dimecres en Víctor va congregar una vuitantena passada de seguidors en la presentació barcelonina del seu llibre. L’acte tingué lloc a la seu d’Òmnium Cultural amb Vinyet Panyella exercint d’amfitriona. Intervingueren també: Galderich que, com no és filòleg ni entén de tecnologia, es limità a presentar els altres, Puigmalet, que ha escrit el prefaci del diccionari i que bastí el seu parlament a partir de textos sobre Pàmies que alguns hem escrit als blocs i Joan Sala per part de Verkami. El protagonista de l’esdeveniment explicà alguns detalls sobre la gestació del llibre. També declarà la seva poca fe en el llibre electrònic, que troba massa car i amb serioses limitacions. Ell és més partidari de l’edició en paper i la posterior publicació en obert a la xarxa. Per no fer tan àrida la presentació els dos fills d’en Víctor van llegir un text creat a partir d’expressions del diccionari i en Víctor va cantar-nos una cançó de John Denver acompanyat per altres membres de la seva família.

Després passàrem a la part mundana i social. Hi hagué cava capicua i pastes diverses. En Galderich, fent honor al nom del seu bloc, aportà les seves infames olives assassines i unes tapes de llibre que em veig incapaç de descriure: crec que es mereixen una entrada a la Galeria d’Imatges. Vaig poder saludar també en Xavier Caballé, vaig conèixer la Júlia Costa, em presentaren la Nora Vela i per poc no vaig desvirtualitzar L’espiell. Per acabar-ho d’arrodonir el president del Col·legi Oficial d’Òptics Optometristes de Catalunya em va diagnosticar hipermetropia i astigmatisme. Una vetllada tan rodona com un ull.

El plaer és en els detalls

Denton Welch fou una d’aquelles estranyes excentricitats que només els britànics es poden permetre. Nasqué a Shangai l’any 1915, passà la infantesa a Xina, perdé la mare massa jove, protagonitzà una fuga de l’internat on estudiava, volgué dedicar-se a la pintura i devia de tenir aptituds, si fem cas a l'autoretrat que encara avui es pot veure a la National Portrait Gallery londinenca. Als vint anys un cotxe l’atropellà mentre anava en bicicleta, va patir una fractura de columna que no l’immobilitzà, però que li va deixar seqüeles permanents que d’alguna forma precipitaren la seva prematura mort l’any 1948, als 33 anys.

Tot i que Welch insistí en les arts plàstiques, després de l’accident, gradualment s’inclinà cap a l’escriptura autobiogràfica, amb un èxit subterrani però notable, que finalment el convertí en allò que s’anomena un autor de culte. La seva producció és inevitablement breu, però compta amb defensors tan notables i diversos com William Burroughs, Allan Bennet, Richard Hell, Edmund White o César Aira.

Segurament per la meva reconeguda anglofília El Llibreter me’l va recomanar de forma personalitzada per la darrera diada de Sant Jordi. Com que sóc un noi obedient, m’he llegit “En la juventud está el placer”, que Alpha Decay ha editat enguany amb el propòsit de traduir posteriorment al castellà l’obra completa i breu de Welch.

És un llibre estrany, que difícilment es pot classificar com a novel·la, on un adolescent de classe alta i de nom Orvil Pym passa un estiu a un hotel, en companyia del seu pare vidu i dels seus germans més grans. No hi ha un argument pròpiament dit en aquest relat de formació, en el qual se succeeixen episodis inconnexos, contemplats des de la mirada microscòpica i precisa d’un observador en plena crisi hormonal. El sentiment de no pertànyer enlloc, l’estranyesa davant del món dels adults, l’anotació de capteniments ridículs que aviat no ho seran configuren un punt de vista típicament adolescent.

L’amor pels objectes oblidats del passat, l’esteticisme malaltís i l’originalitat d’alguns ensonyaments i símils (els llavis vermells d’Aphra vistos com una bústia sota la pluja) ja no ho són tant. Sense que s’expliciti mai amb paraules, Orvil mostra tots els indicis d’una sensibilitat gai, començant pels seus estranys rituals tancat a la seva cambra d’hotel, on juga amb el maquillatge i l’autopunició corporal. En aquest sentit, les escenes compartides amb el monitor de colònies, que té una casa enmig del bosc, són d’una morbositat sadomasoquista, abassegadora per tot el que arriba a implicar.

Sovint s’ha comparat Welch amb Proust, potser per ser tots dos homosexuals, malaltissos i per aixecar acta d’un món i una societat que la darrera guerra mundial esborraria. Però Welch no gasta les entortolligades sintaxis proustianes i opta per una precisió preciosista que em temo que fa de mal traduir. No vull dir que la traducció d’Albert Fuentes sigui dolenta; però sí una mica encarcarada. Quan t’encares a un estilista del llenguatge, com fou Welch, el combat entre la concisa i eufònica llengua anglesa i el més retòric castellà, hi ha un perdedor evident. Compareu original i còpia:

He took in at a glance the square ones covered with jam, sprinkled with coconut and topped with glistening cherries; the round shortbread ones with portholes to show the bright lemon curd inside; the small tarts of criss-cross lattice-work; the phallic chocolate and coffee éclairs, oozing fat worms of cream; the squares of sponge, enclosed in four hard slabs of chocolate and dressed with wicked green beauty-spots of pistachio nut.

Eligió de un vistazo unos cuadrados que estaban recubiertos de confitura, espolvoreados con virutas de coco y coronados con unas cerezas relucientes; también las galletitas de mantequilla con agujeros en el centro que permitían apreciar el relleno de requesón de limón; los pastelillos decorados con un diseño entrecruzado de celosía; los fálicos pepitos de chocolate y café que rezumaban calientes gusanos de crema; y los cuadraditos de bizcocho confinados entre cuatro duras tabletas de chocolate y aderezados con pepitas de pistacho de un desagradable color verde.

D’entrada ja es pot comprovar que la traducció és molt més llarga que l’original i no tota la responsabilitat es deu a la brevetat dels mots anglesos. Les “virutas” i les “pepitas” se les podien haver estalviat, ja que “espolvoreados de coco” i “aderezados con pistachos” és perfectament entenedor. A més es perd la idea dels “beauty-spots”, que són pigues, i els “portholes”, que són ulls de bou. Per què no usar “éclair”, enlloc d’aquest horrorós “pepito” (de lomo)? Els “pastelillos” serien més aviat “tartaletas”, i els cucs no són calents, sinó grassos.

Apart d’aquestes pegues menors, “En la juventud está el placer” és una exquisida raresa que barreja de forma impassible la banalitat i la subversió sota una capa terriblement “british”. Possiblement repetiré, especialment si publiquen els seus reputats Diaris.