Reset

Quan l’any 2000 va estrenar-se “X-men”, firmada pel puixant Bryan Singer, que dues temporades abans ens havia regalat la intrigant “Els sospitosos habituals”, tota la crítica aplaudí la seva visió del món dels super-herois, en la qual els inusuals super-poders, enlloc de presentar-se com quelcom de desitjable, podien implicar la marginació i fins i tot el rebuig per part de la societat “normal”. Els més espavilats van voler veure-hi paral·lelismes amb la sida i els prejudicis que pateixen els seus afectats. Quan d’una pel·lícula d’entreteniment es comencen a construir interpretacions més o menys peregrines és senyal immillorable que ha sabut tocar la nota justa. A més a l’irresistible còctel hi contribuïen dues primeres espases de les taules com són Ian McKellan i Patrick Stewart. Si vols assegurar-te l’èxit, posa a la teva “space opera” un parell d’actors shakespearians. Per no parlar de Hugh Jackman, aquest homenàs australià, que en aquest film esdevingué finalment una estrella.
Dues seqüeles més tard, la franquícia dels X-men havia esdevingut un altre tediós subproducte de Hollywood: elefantiasi d’efectes especials, aglomeració de super-herois a penes presentats. Molt de soroll i fúria per no res. Vaig prometre’m que no tornaria a freqüentar aquesta colla.

El gènere super-heroic és complicat. En principi s’adreça als adolescents que, bàsicament, desitgen ser els reis del mambo i tota la resta (pares inclosos) facin un gran pet. Ningú amb dos dits de front (o sigui, un adult) l’hauria de contemplar sense alçar la cella i per això alguns creadors intenten afegir-hi una pàtina de respectabilitat. És el que està fent el pretensiós Christopher Nolan amb la saga de Batman, que sembla que la vulgui convertir en una tragèdia portentosa, o el que va fer el mateix Singer amb Superman, un mite essencialment lluminós, esdevingut turmentat i gris.

És difícil trobar l’equilibri perquè el mer entreteniment no derivi en un encefalograma pla. “X-men: first class” dirigida per Mathew Vaughn, però encara produïda per Singer, se’n surt prou bé. La pel·lícula explica els orígens dels personatges de la saga, tràmit que fins ara ens havien estalviat. O sigui que, després d’un breu pròleg als anys 40, saltem a l’any 62 per assabentar-nos de com es gestaren el professor Xavier, Magneto i tota la resta de la colla. Les narracions dels mites d’origen tenen el handicap que pels  coneixedors dels personatges ja saben cap a on es dirigeix el relat. Aquest camí predeterminat podria resultar tediós (i ho és una mica a la zona central del film), però succeeixen tantes coses a la vegada, els canvis d’escenari són constants i l’ambientació és tan pop, que passa molt bé fins l’espectacular desenllaç, ambientat a la crisi dels míssils cubans: una alteració dels fets històrics amb gairebé tanta barra com la de Tarantino a “Inglorious bestards”.

James McAvoy és un bon actor, però massa tou, i a qui el personatge de Xavier no li escau. Rose Byrne fa l’efecte que en una altra mena de pel·lícula pot arribar a resultar interessant, la molt lloada Jennifer Lawrence no m’ha impressionat i la filla de Lene Kravitz és un bombonet. Kevin Bacon i January Jones fan de dolents amb l’alegria kitsch d’un film de James Bond i la veritat és que Sean Connery vestit d’esmoquing no desentonaria entre decorats tan escandalosament “sixties”. En el terreny actoral qui s’en du el gat a l’aigua és Michael Fassbender, un Magneto que fa honor al seu sobrenom i que no et cansaries de contemplar.

Al final de “X-men: first class” trobem cada cosa al seu lloc: Magneto i Xavier enfrontats, Mística desertora al camp dels dolents, Magneto amb casc i Xavier en cadira de rodes… Tots disposats per començar les aventures de debò, el que pot ser una bona notícia o potser no tant. En tot cas, una bona tarda de crispetes sense massa colesterol.