Catàleg de distopies (1 de 2)

Reviso una altra sèrie de culte que només coneixia parcialment. Es tracta de «Black Mirror», una «anthology series» (o sèrie formada per capítols totalment independents, a la manera d’un recull de contes) on cada emissió compta amb diferents actors i una durada variable que va des dels 43 fins els 75 minuts. Els trets unificadors són el guionista Charlie Brooker, responsable de quasi tots els capítols, i una temàtica que intenta predir un futur proper, dominat per la tecnologia, i de diagnòstic devastador. Brooker associa el mirall negre del títol amb l’omnipresència de les pantalles (de mòbils, tauletes i portàtils), que apareixen com a rectangles foscos quan estan apagades. I que, quan les encenem (afegeixo jo), reflecteixen amb tots els colors possibles el pitjor de tots nosaltres.

«Black Mirror» es compon (de moment) de dues temporades de tres episodis cadascuna, més un solitari especial nadalenc. Va ser emesa entre desembre de 2011 i desembre de 2014 a Channel Four, una cadena de la televisió pública britànica. I, paradoxalment, malgrat el seu finançament d’origen col·lectiu i la seva denúncia de la manipulació dels mitjans de comunicació social, acaba de ser adquirida per la pujant Netflix per començar a fer negoci aquest 2016 mateix amb dotze nous episodis. No es podria trobar exemplificació més perversa de cap a on ens porta el progrés tecnològic.

No cal dir que, si hem sentit parlar de «Black Mirror», és sobretot per culpa del seu escandalós (i estupend) primer episodi, The National Anthem, en el qual un primer ministre britànic era comminat a copular amb una truja per salvar la vida d’una segrestada princesa del poble, d’aquelles que tant fan pujar l’índex d’audiència de les revistes del cor i els comptes de Twitter. El guió és impecable, amb una tensió perfectament sostinguda durant els 44 minuts de durada de la funció. La negra sàtira incideix amb encert en un munt de crucials qüestions contemporànies: la submissió dels polítics a la popularitat mediàtica, els límits de l’ètica periodística, les noves vies de circulació de la informació, la mal·leabilitat de l’opinió pública o la tendència de les multituds tant a la sana indignació com al linxament col·lectiu. Afegiu a la fórmula una colla de sòlids actors (pauta que es repeteix en tots els capítols), encapçalats aquí per Rory Kinnear i la fenomenal Lindsay Duncan, i convindreu que la sèrie no podia haver començat de millor manera.

Inevitablement el següent episodi, «Fifteen Million Merits», no podia assolir similar potència, però també té els seus encants. Aquí es presenta un futur on les classes menys privilegiades de la societat viuen en una mena de virtual Farmville en la qual han de guanyar-se el crèdit monetari tot pedalant unes bicicletes que aporten l’energia que fa funcionar el seu entorn. L’única via d’ascensió social és participar en un «talent show» infernal de propensions fàustiques que supera la pitjor edició de «Operación Triunfo» que pugueu imaginar. Rupert Everett interpreta una versió de Risto Mejide infinitament més atractiva que la que coneixem.

Acaba la temporada amb «The Entire History of You» o què podria passar si duguéssim incorporada una andròmina digital que enregistrés tot el que veiem i poguéssim reproduir la nostra vida a la manera d’una moviola. Segurament desapareixerien els conceptes de «records» i de «memòria», tal com els entenem ara; i seria difícil no caure en un continu escrutini per discernir què és el que havíem fet malament. Si això ja obre àmplies possibilitats per l’especulació, imagineu que aquestes gravacions les pugui manipular algú altre i apliqueu-ho a un escenari de crisi de parella. Devastador. A més surt Tom Cullen, de qui tots ens vam enamorar a «Weekend» i, si no, a «Downton Abbey».

El domini de la llengua

Al blog «Un puntal d’Hèrcules» vaig assabentar-me que «fàtima» és el nom genèric que donen les senyores franceses i espanyoles en el Marroc a les seves empleades domèstiques. Al film «Fatima» del francès nascut a Algèria Phillippe Faucon, la protagonista també treballa com a dona de fer feines, però ho fa en algun lloc poc determinat de la França urbana; a més, «Fàtima» ja no representa un apelatiu genèric, sinó que és el seu nom veritable.

El que narra la pel·lícula, inspirada en el llibre «Prière à la lune» de Fatima Elayoubi, és una realitat tan freqüent com poc representada al cinema: la de totes aquestes dones immigrants que netegen les nostres cases, les nostres escoles i els nostres hospitals, les que cuiden dels nostres malalts i els nostres ancians, i a les quals rarament dediquem un pensament tot i que en certa manera siguin les que fan rutllar el país. La protagonista, una dona magribina d’uns quaranta anys, separada i amb dues filles ja mig criades —una d’adolescent i una altra cursant el primer any de medicina—, fa mans i mànigues per aconseguir per a la seva descendència un futur millor que el que ella ha tingut, tot trobant-se pel camí la incomprensió i la indiferència.

Que no s’esperi l’espectador hipotètic cap gran gir dramàtic: ens els 77 concisos minuts de «Fatima» el que es mostra és un fragment de pura vida, amb entrebancs i alguna alegria, i amb altes dosis de veracitat. Molt hi contribueix la participació en els papers més compromesos d’actors no professionals o senzillament de no actors. És el cas de la protagonista, Soria Zeroual, que amb la seva actuació tan poc subratllada concorda molt bé amb la façana anodina del personatge (però que deixa entreveure esclats de la seva força interior de mare coratge).

En el film té un paper molt important el llenguatge, ja que Fàtima va emigrar de gran i no sap expressar-se bé en francès (a casa parla en àrab i les seves filles responen en francès). Per aquest motiu les seves mestresses la consideren intel·lectualment inferior, mentre que la filla petita la menysprea obertament. Fàtima s’adona aviat que, mentre no controli la llengua del país que l’acull, serà sempre una ciutadana de segona categoria. Aviat hi posarà remei, sense deixar d’explorar al mateix temps la seva pròpia identitat.

«Fatima» és una petita pel·lícula pràcticament perfecta on no li falta ni li sobra res. Una denúncia del racisme inconscient, una mostra de la dificultat per sortir-se del marc que t’han assignat i un cant a l’abnegat desig de superació. Molt recomanable.

A la cua del cinema

A aquestes altures, ja ho he dit una pila de vegades: disposo de tot el temps del món i he esdevingut tanmateix un humà impacient per definició. Enlloc es revela més la meva impaciència que a la cua del cinema. Especialment a les quatre de la tarda, quan els espectadors som quatre gats, i penses que poc més d’un minut et separa de l’accés a la sala.

Davant meu a la cua hi ha només quatre persones. Els quatre gats que deia.

El primer és un jove escardalenc i amb pinta de boig, que mira d’informar-se sobre un carnet suposadament avantatjós, que li abaratirà la seva dèria cinèfila sempre que la plastifiqui. Després de fer una pila de preguntes raonables sobre el funcionament de la targeta, té prou vergonya per apartar-se de la cua, en veure que darrera meu s’hi han col·locat ja una dotzena (o més) d’aspirants a espectador.

El segon és un pare de família amb un parell de plançons semi-panotxes i adorables. El pare presenta un passi del ClubSuper3, que equival a dues entrades gratuïtes per a «Angry Birds» (la pel·lícula). El manso de la taquilla es veu obligat, amb severitat indigna de Schengen, a exigir la presentació dels respectius carnets del club i a anotar manualment en una llarga llista analògica els noms dels dos convidats. Després ha de cobrar encara l’entrada del pare, abonable en metàl·lic o amb targeta. El pagament en metàl·lic sempre suposa allò tan complicat de calcular el canvi a retornar; mentre que les targetes solen requerir un codi personal que ni déu recorda. De totes maneres l’home primer ha de recuperar la cartera que roman perduda dins del sarró, perquè no se li havia acudit que alguna cosa hauria de pagar.

La tercera de la cua és una velleta tan entendridora, que la podries adoptar com a àvia teva ara mateix. Sembla despistada fins a extrems una mica enervants, però ningú no gosaria escridassar-la per no trencar el seu fràgil ecosistema.

—Vegem, jove, què em recomana?

El de la taquilla queda una mica desconcertat davant d’una pregunta tan directa.

—Depèn del que li agradi veure. Hi ha una que passa a l’Iraq i…

—No, no, si passa a l’estranger segur que és un drama violent. Prefereixo que sigui americana o que surti aquella noia tan fina, la Catherine Deneuve, encara que sigui francesa.
 

—És que d’americanes només tenim una de dibuixos animats, d’ocells, una mica violenta; i un documental de Michael Moore que no crec que l’interessi. I la francesa és amb actors desconeguts i sense la Deneuve… Tenim però l’últim Almodóvar.

—Ai, no, res d’espanyolades! I aquesta de «Noche Real»?

—Va de la reina Isabel d’Anglaterra fent una mica el pendó quan encara era princesa.

—Doncs miri, doni’m una entrada per aquesta de la reina que, coneixent com és ella, no crec que sigui gaire picant.

—Seran nou euros.

—És numerada?

—No.

La quarta és una harpia que pregunta el preu del tiquet i que quan li diuen «nou euros» el discuteix a mort.

—I el descompte per pensionistes?

—Els dissabtes no funciona.

—Però l’altre dia em vau cobrar cinc euros.

—Perquè devia ser dimecres, que és el dia de l’espectador.

—No, no, estic segura que era dimarts i ensenyant la targeta rosa només vaig haver de pagar cinc euros.

—La targeta rosa és pel transport públic; devia de ser dimecres.

—Llavors, m’estàs dient que no em penses fer cap rebaixa? Que hauré de pagar vuit euros?

—Nou, nou euros.

—Després no us queixeu dient que la gent no va al cinema —conclou la dona tot allunyant-se indignada.

Tot plegat han transcorregut deu minuts. La cua que s’ha format al meu darrere encén les atxes i empunya les llances disposada al linxament en un bonic homenatge a «Frankenstein», la pel·lícula.

Potser no trucarem Saul

«Breaking Bad» ens va presentar el personatge i «Better Call Saul» ens detallà els seus antecedents sis anys abans de Walter White, quan Saul Goodman encara es deia James Morgan «Jimmy» McGill. Aquella primera temporada de BCS jugà amb la bona predisposició de l’espectador, amb uns protagonistes —tant Saul com Mike Ehrmantraut— situats en un punt diferent del tauler i amb una colla de personatges nous que, com a mínim intrigaven. La sèrie potser patia d’una certa falta de nord; però la seva indefinició genèrica era també un dels seus grans al·licients. I ningú no podria negar que tenia personalitat per donar i per vendre.

Amb la seva segona temporada, tot i haver perdut el factor novetat, BCS utilitza els mateixos vímets i no mostra cap evolució aparent, com si Vince Gilligan i Peter Gould, encantats d’haver-se conegut, estiguessin disposats a allargar el relat del naixement de Saul Goodman tot el que l’espectador pugui aguantar. S’aprofundeix, sí, en la natura de la relació entre els dos germans McGill, així com en el personatge de Kim Wexler (Rhea Seehorn). S’apunten també altres línies a expandir en el futur, com és l’existència de Rebecca, l’esposa de Chuck McGill; tot tan calculat com certament àton. Segurament la psicologia dels personatges en surt molt enriquida, però l’espectador pot acabar amb la impressió que als episodis no hi passa res i que tot representa un gran període d’espera d’esdeveniments a venir.

Per fortuna les trames paral·leles que afecten a Mike Ehrmantraut, sense arribar a ser electritzants, respiren una mica més de perill; encara que només sigui perquè hi figuren ferotges traficants mexicans, un element que connecta directament amb l’univers de «Breaking Bad». També remeten a «Breaking Bad» personatges que coincideixen a les dues sèries; tot i que, llevat de Tuco i Héctor Salamanca, tota la resta són carn exclusiva de fans obsessius i no em podrien importar menys.

No diria jo que el repartiment de BCS sigui per tirar coets. Per descomptat Bob Odenkirk té maneres de comediant consumat i és capaç de suportar sobre les seves espatlles tot el pes del show, mentre que Jonathan Banks gaudeix de carisma i autoritat que li permeten exercir de coprotagonista sense gairebé haver d’obrir la boca. Però la resta de l’elenc, potser amb l’excepció del Chuck McGill de Michael McKean, sembla correcta però bastant mancada d’ànima.

BCS continua exhibint molt d’estil i uns fosos en negre que descol·loquen. És un bon simulacre de qualitat, o millor dit de "qualité", però encara no tinc gens clar si els aguantaré la tercera temporada. Potser mereixen un càstig per anar tan sobrats.

Segona residència (18): Magda diu la seva.

Magda i els seus petaners de rigor ens donaren la benvinguda des del llindar de casa seva. Els gossos i la seva mestressa formaren en un no res un embolcall de lladrucs que convidaven al canicidi. Se m’acudí de sobte que el meu trio d’acompanyants adolescents podien ser interpretats com una tríada paral·lela a la canina de la Magda. Així de creatiu em sentia aquell matí del final de la primavera. Però va ser la pròpia Magda la que em va extraure d’aquells ensonyaments.

—M’alegro que hagis vingut, perquè tenia moltes ganes d’explicar-te com s’ha tornat de complicada tota la situació.

—Pel que m’ha dit en Mariano, ja no aneu a la grenya…

—Darrerament ens estem enfrontant a un enemic molt més poderós. Res a veure amb el ximple del taxista, que té molt mala llet, però no crec que mai arribés a segons quins extrems. Però no us quedeu a la porta; passeu que us ho explico.

Sense necessitat de més invitació vam passar a dins, gossos i tot. Magda ens conduí fins a la cuina, estança on saltava a la vista que ningú no hi havia fet dissabte des de l’any de la picor.

—Mireu què em va passar fa un parell de dies. Anava a donar el pinso als nens, com ho faig cada matí després de la primera passejada. El tinc aquí al rebost —digué, mentre encenia el llum d’un recambró adjunt i ens mostrava un sac de considerables dimensions—, sembla mentida com endrapa aquesta canalla. Els mesuro les racions amb aquesta tassa: una pel Blanquet, que és el més petit; dues pel Fifí (dos veces fino); i tres per la Lola. No us podeu imaginar l’horror quan vaig descobrir que entre les boles del pinso hi havia tot de vidre esmicolat. Sort que ho vaig veure a temps, una mica més i hauria sigut la mà involuntària, però responsable, d’un triple crim.

—I com t’expliques la presència del vidre entre el pinso. No podia ser accidental? Que se’t trenqués una ampolla a prop, per exemple.

—O que vingués de fàbrica —apuntà Casimir—. Vaig llegir una notícia que en un Big Mac d’un McDonald’s d’Itàlia o d’Irlanda havien trobat una ungla humana. O sigui que aquestes coses passen.

—No em vingueu amb teories estranyes —la dona havia alçat les mans per aturar una possible pluja de conjectures—; prou temps que vaig dedicar jo a l’incident, perquè ara em sortiu amb el primer que us passi pel cap. D’ampolles trencades, ja et dic que no. I en quant a un defecte de manufactura, us asseguro que fins al dia abans no havia detectat cap indici de vidres, com poden testimoniar els meus nens pel sol fet que són encara vius. Els vidres que van aparèixer el matí fatídic, estaven escampats de forma superficial.

—Llavors estàs segura que algun intrús va entrar a casa teva.

—Evidentment, perquè et juro que, apart de Blanquet, Fifí, Lola i servidora, aquí no hi entra ningú. Exceptuant els presents, és clar. Et puc afirmar amb total certesa que, quan vaig tornar del passeig vespertí el dia abans, el pinso estava intacte.

—Llavors podem cenyir el moment de la manipulació en les hores transcorregudes entre el mos del vespre i el del matí següent —així parlava Toni, erigit en Sherlock improvisat—. Algun indici de violència? Vidre trencat o pany espenyat?

—Res de res. Es diria que el criminal disposava d’un joc de claus.

—Igual que a casa seva, mestre —en Toni.

—Un tret comú de tota aquesta col·lecció de misteris —en Casimir.

—No, que a ca’l taxista les rates mortes les deixaven al jardí, on no calen claus—. Ja dic que l’Edi és el més assenyat dels tres.

—Costa una mica de creure —vaig dir, més que res per fer una mica de conversa.

La Magda s’alçà enfurismada i d’un dels prestatges superiors va agafar un paquet embolicat en premsa.

—Té, descregut; sort que em vaig molestar a conservar els trossos de vidre criminals.

Vaig desfer el bolic i em vaig trobar amb un bon recull de vidres d’un color maragda exagerat. No sé perquè havia imaginat que la menja dels gossos havia sigut sembrada amb un polsim cristal·lí imperceptible, quan en realitat els fragments eren més que evidents i contrastaven violentament amb el marró fosc de les boletes.

—El sabotatge és tan escandalós, que potser més que una matança, el que pretenien era ficar-te la por al cos.

Magda, els altres tres, i també els gossos, em miraren com si esperessin una sobtada revelació. No vaig poder esplaiar-me, perquè el mòbil va emetre una d’aquelles notes semimusicals que reclamaven atenció absoluta. Venia de WhatsApp i l’autora era l’Helena.

—Sé on ets —escrivia ella—; i també sé on no seràs a partir d’ara. Te’n foties (molt) del meu funcionariat; però t’asseguro que també a la burocràcia es poden trobar algunes alegries.

Sis parells d’ulls contemplaven la meva cara desmudada. Per dir alguna cosa, vaig preguntar:

—Has sentit a parlar de Víctor Català?

—És aquell paio de Salt que cria Yorkshire Terriers? —respongué Magda.

Els dies de la mare

La trama és prou coneguda: una dona, vídua recent, encara amb ganes de viure, mentre gestiona el seu dol i, a falta de res millor a fer, es posa a arreglar-li els problemes a la filla. Això és bàsicament «The Meddler» de la directora, guionista i música Lorene Scafaria, una premissa que fa preveure el pitjor i a la qual el títol «Una madre imperfecta» no ajuda gens. Com es pot imaginar, es tracta de problemes típics del Primer Món, ja que a més la senyora no té problemes monetaris i dispensa la seva generositat de forma arbitrària i una mica ofensiva.

El millor que se m’acut dir sobre «The Meddler» és que es deixa veure sense ofendre i que podria haver sigut infinitament pitjor (puc imaginar-me’n una versió particularment tòxica, interpretada per Diane Keaton i Cameron Diaz). Evita caure tant en la pallassada, com en l’excés melodramàtic, a risc de resultar una mica pobre en matèria de conflicte i els seus 100 minuts de durada es podrien escurçar sense causar cap daltabaix.

El motiu principal d’anar a veure aquesta pel·lícula es diu Susan Sarandon. Feia temps que a aquesta esplèndida actriu no se li oferia l’oportunitat de desplegar un paper tan complet, i encara que la seva Marnie Minervini no l’obliga a res de particularment complicat, sempre és un plaer veure-la un grapat de minuts en pantalla gran. I que guapa està la punyetera a la vora dels setanta! Al seu costat, Rose Byrne, sempre excel·lent com a actriu de comèdia, sap quedar en un segon pla per no interferir amb la diva. Mentrestant, el roba-escenes J.K. Simmons aporta la seva veu de baix profund per afegir una mica d’interès eròtic a la fotografia.

Tot plegat, una més de les cintes vagament geriàtriques a les quals em sento atret darrerament. Curiosament també pot funcionar com un espot dels productes de la casa Apple, dedicat a la tercera edat. Ara, quan vas al cinema, més que espectador, et sents públic objectiu. Objectiu en el sentit de trobar-te al centre de la diana.

La dona amb atributs

Si aquest passat Sant Jordi algun llibre concità la unanimitat de la crítica menys mercenària i dels lectors més ben informats, aquest llibre fou «Manual per a dones de fer feines» de Lucia Berlin (l’altra editorial, 2016; però també en castellà a Alfaguara). Un cop llegit el voluminós volum de contes (480 pàgines), el primer que se t’acut és que no està malament; però que no arriba a matar, i que en el fons aquestes històries de realisme brut americà feia temps que les coneixies, encara que, fins ara, gairebé sempre te les expliquessin plomes masculines (oxímoron al canto!)

Diria que juga a favor de la Berlin (si cal creure el retrat de la solapa), que va ser una dona preciosa, que gaudí (o patí) d’una biografia tan accidentada com pintoresca i que l’èxit literari sempre l’eludí. Tot plegat, material ideal per a un rescat pòstum en tota la regla, amb condescendència inclosa. L’original títol del volum també compta amb un irresistible atractiu comercial, encara que representa un dels seus relats més atípics; aquell que fa recordar un altre de Truman Capote en el qual l’autor acompanya la seva dona de fer feines i comparteix el secret de diversos domicilis privats.

Els relats de Lucia Berlin aviat es revelen com successius fragments de la vida de la pròpia escriptora (amb l’afegitó de totes les estratègies de maquillatge que vulgueu), explicats sense cap intenció ni cronològica ni lliure de contradiccions. Reapareixen una vegada i una altra els abusos perpetrats per l’avi, l’adolescència burgesa a Xile, els marits successius (algun d’ells, músic de jazz), la relació amb Mèxic i els mexicans, la germana malalta de càncer… No hi ha dubte que Berlin escriu sobre experiències de primera mà, que coneix a la perfecció. Quan parla, amb sinceritat i sense sensacionalisme, de les lluites diàries d’una mare de família alcohòlica, ens està descobrint un terreny poc explorat de la literatura moderna.

L’estil salta del pur documental enumeratiu a un cert impressionisme extret del natural, que sempre sonarà millor en la concisa llengua anglesa que el desplegament de l’origami català. Albert Torrescasana tradueix amb una correcció massa pulcra i de vegades li descarrila el registre («fel·lació»?, «estepicursors»???, WTF!!!) Cap llibre de relats hauria de durar gairebé 500 pàgines; encara menys quan cada conte repeteix l’univers de l’anterior. Si llegiu «Manual per a dones de fer feines», combineu-lo amb algun best-seller de consum ràpid, i no esmerceu més d’un relat per vetllada. Us en cansaríeu.