Segona residència (18): Magda diu la seva.

Magda i els seus petaners de rigor ens donaren la benvinguda des del llindar de casa seva. Els gossos i la seva mestressa formaren en un no res un embolcall de lladrucs que convidaven al canicidi. Se m’acudí de sobte que el meu trio d’acompanyants adolescents podien ser interpretats com una tríada paral·lela a la canina de la Magda. Així de creatiu em sentia aquell matí del final de la primavera. Però va ser la pròpia Magda la que em va extraure d’aquells ensonyaments.

—M’alegro que hagis vingut, perquè tenia moltes ganes d’explicar-te com s’ha tornat de complicada tota la situació.

—Pel que m’ha dit en Mariano, ja no aneu a la grenya…

—Darrerament ens estem enfrontant a un enemic molt més poderós. Res a veure amb el ximple del taxista, que té molt mala llet, però no crec que mai arribés a segons quins extrems. Però no us quedeu a la porta; passeu que us ho explico.

Sense necessitat de més invitació vam passar a dins, gossos i tot. Magda ens conduí fins a la cuina, estança on saltava a la vista que ningú no hi havia fet dissabte des de l’any de la picor.

—Mireu què em va passar fa un parell de dies. Anava a donar el pinso als nens, com ho faig cada matí després de la primera passejada. El tinc aquí al rebost —digué, mentre encenia el llum d’un recambró adjunt i ens mostrava un sac de considerables dimensions—, sembla mentida com endrapa aquesta canalla. Els mesuro les racions amb aquesta tassa: una pel Blanquet, que és el més petit; dues pel Fifí (dos veces fino); i tres per la Lola. No us podeu imaginar l’horror quan vaig descobrir que entre les boles del pinso hi havia tot de vidre esmicolat. Sort que ho vaig veure a temps, una mica més i hauria sigut la mà involuntària, però responsable, d’un triple crim.

—I com t’expliques la presència del vidre entre el pinso. No podia ser accidental? Que se’t trenqués una ampolla a prop, per exemple.

—O que vingués de fàbrica —apuntà Casimir—. Vaig llegir una notícia que en un Big Mac d’un McDonald’s d’Itàlia o d’Irlanda havien trobat una ungla humana. O sigui que aquestes coses passen.

—No em vingueu amb teories estranyes —la dona havia alçat les mans per aturar una possible pluja de conjectures—; prou temps que vaig dedicar jo a l’incident, perquè ara em sortiu amb el primer que us passi pel cap. D’ampolles trencades, ja et dic que no. I en quant a un defecte de manufactura, us asseguro que fins al dia abans no havia detectat cap indici de vidres, com poden testimoniar els meus nens pel sol fet que són encara vius. Els vidres que van aparèixer el matí fatídic, estaven escampats de forma superficial.

—Llavors estàs segura que algun intrús va entrar a casa teva.

—Evidentment, perquè et juro que, apart de Blanquet, Fifí, Lola i servidora, aquí no hi entra ningú. Exceptuant els presents, és clar. Et puc afirmar amb total certesa que, quan vaig tornar del passeig vespertí el dia abans, el pinso estava intacte.

—Llavors podem cenyir el moment de la manipulació en les hores transcorregudes entre el mos del vespre i el del matí següent —així parlava Toni, erigit en Sherlock improvisat—. Algun indici de violència? Vidre trencat o pany espenyat?

—Res de res. Es diria que el criminal disposava d’un joc de claus.

—Igual que a casa seva, mestre —en Toni.

—Un tret comú de tota aquesta col·lecció de misteris —en Casimir.

—No, que a ca’l taxista les rates mortes les deixaven al jardí, on no calen claus—. Ja dic que l’Edi és el més assenyat dels tres.

—Costa una mica de creure —vaig dir, més que res per fer una mica de conversa.

La Magda s’alçà enfurismada i d’un dels prestatges superiors va agafar un paquet embolicat en premsa.

—Té, descregut; sort que em vaig molestar a conservar els trossos de vidre criminals.

Vaig desfer el bolic i em vaig trobar amb un bon recull de vidres d’un color maragda exagerat. No sé perquè havia imaginat que la menja dels gossos havia sigut sembrada amb un polsim cristal·lí imperceptible, quan en realitat els fragments eren més que evidents i contrastaven violentament amb el marró fosc de les boletes.

—El sabotatge és tan escandalós, que potser més que una matança, el que pretenien era ficar-te la por al cos.

Magda, els altres tres, i també els gossos, em miraren com si esperessin una sobtada revelació. No vaig poder esplaiar-me, perquè el mòbil va emetre una d’aquelles notes semimusicals que reclamaven atenció absoluta. Venia de WhatsApp i l’autora era l’Helena.

—Sé on ets —escrivia ella—; i també sé on no seràs a partir d’ara. Te’n foties (molt) del meu funcionariat; però t’asseguro que també a la burocràcia es poden trobar algunes alegries.

Sis parells d’ulls contemplaven la meva cara desmudada. Per dir alguna cosa, vaig preguntar:

—Has sentit a parlar de Víctor Català?

—És aquell paio de Salt que cria Yorkshire Terriers? —respongué Magda.