Al blog «Un puntal d’Hèrcules» vaig assabentar-me que «fàtima» és el nom genèric que donen les senyores franceses i espanyoles en el Marroc a les seves empleades domèstiques. Al film «Fatima» del francès nascut a Algèria Phillippe Faucon, la protagonista també treballa com a dona de fer feines, però ho fa en algun lloc poc determinat de la França urbana; a més, «Fàtima» ja no representa un apelatiu genèric, sinó que és el seu nom veritable.
El que narra la pel·lícula, inspirada en el llibre «Prière à la lune» de Fatima Elayoubi, és una realitat tan freqüent com poc representada al cinema: la de totes aquestes dones immigrants que netegen les nostres cases, les nostres escoles i els nostres hospitals, les que cuiden dels nostres malalts i els nostres ancians, i a les quals rarament dediquem un pensament tot i que en certa manera siguin les que fan rutllar el país. La protagonista, una dona magribina d’uns quaranta anys, separada i amb dues filles ja mig criades —una d’adolescent i una altra cursant el primer any de medicina—, fa mans i mànigues per aconseguir per a la seva descendència un futur millor que el que ella ha tingut, tot trobant-se pel camí la incomprensió i la indiferència.
Que no s’esperi l’espectador hipotètic cap gran gir dramàtic: ens els 77 concisos minuts de «Fatima» el que es mostra és un fragment de pura vida, amb entrebancs i alguna alegria, i amb altes dosis de veracitat. Molt hi contribueix la participació en els papers més compromesos d’actors no professionals o senzillament de no actors. És el cas de la protagonista, Soria Zeroual, que amb la seva actuació tan poc subratllada concorda molt bé amb la façana anodina del personatge (però que deixa entreveure esclats de la seva força interior de mare coratge).
En el film té un paper molt important el llenguatge, ja que Fàtima va emigrar de gran i no sap expressar-se bé en francès (a casa parla en àrab i les seves filles responen en francès). Per aquest motiu les seves mestresses la consideren intel·lectualment inferior, mentre que la filla petita la menysprea obertament. Fàtima s’adona aviat que, mentre no controli la llengua del país que l’acull, serà sempre una ciutadana de segona categoria. Aviat hi posarà remei, sense deixar d’explorar al mateix temps la seva pròpia identitat.
«Fatima» és una petita pel·lícula pràcticament perfecta on no li falta ni li sobra res. Una denúncia del racisme inconscient, una mostra de la dificultat per sortir-se del marc que t’han assignat i un cant a l’abnegat desig de superació. Molt recomanable.
El que narra la pel·lícula, inspirada en el llibre «Prière à la lune» de Fatima Elayoubi, és una realitat tan freqüent com poc representada al cinema: la de totes aquestes dones immigrants que netegen les nostres cases, les nostres escoles i els nostres hospitals, les que cuiden dels nostres malalts i els nostres ancians, i a les quals rarament dediquem un pensament tot i que en certa manera siguin les que fan rutllar el país. La protagonista, una dona magribina d’uns quaranta anys, separada i amb dues filles ja mig criades —una d’adolescent i una altra cursant el primer any de medicina—, fa mans i mànigues per aconseguir per a la seva descendència un futur millor que el que ella ha tingut, tot trobant-se pel camí la incomprensió i la indiferència.
Que no s’esperi l’espectador hipotètic cap gran gir dramàtic: ens els 77 concisos minuts de «Fatima» el que es mostra és un fragment de pura vida, amb entrebancs i alguna alegria, i amb altes dosis de veracitat. Molt hi contribueix la participació en els papers més compromesos d’actors no professionals o senzillament de no actors. És el cas de la protagonista, Soria Zeroual, que amb la seva actuació tan poc subratllada concorda molt bé amb la façana anodina del personatge (però que deixa entreveure esclats de la seva força interior de mare coratge).
En el film té un paper molt important el llenguatge, ja que Fàtima va emigrar de gran i no sap expressar-se bé en francès (a casa parla en àrab i les seves filles responen en francès). Per aquest motiu les seves mestresses la consideren intel·lectualment inferior, mentre que la filla petita la menysprea obertament. Fàtima s’adona aviat que, mentre no controli la llengua del país que l’acull, serà sempre una ciutadana de segona categoria. Aviat hi posarà remei, sense deixar d’explorar al mateix temps la seva pròpia identitat.
«Fatima» és una petita pel·lícula pràcticament perfecta on no li falta ni li sobra res. Una denúncia del racisme inconscient, una mostra de la dificultat per sortir-se del marc que t’han assignat i un cant a l’abnegat desig de superació. Molt recomanable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada