A la cua del cinema

A aquestes altures, ja ho he dit una pila de vegades: disposo de tot el temps del món i he esdevingut tanmateix un humà impacient per definició. Enlloc es revela més la meva impaciència que a la cua del cinema. Especialment a les quatre de la tarda, quan els espectadors som quatre gats, i penses que poc més d’un minut et separa de l’accés a la sala.

Davant meu a la cua hi ha només quatre persones. Els quatre gats que deia.

El primer és un jove escardalenc i amb pinta de boig, que mira d’informar-se sobre un carnet suposadament avantatjós, que li abaratirà la seva dèria cinèfila sempre que la plastifiqui. Després de fer una pila de preguntes raonables sobre el funcionament de la targeta, té prou vergonya per apartar-se de la cua, en veure que darrera meu s’hi han col·locat ja una dotzena (o més) d’aspirants a espectador.

El segon és un pare de família amb un parell de plançons semi-panotxes i adorables. El pare presenta un passi del ClubSuper3, que equival a dues entrades gratuïtes per a «Angry Birds» (la pel·lícula). El manso de la taquilla es veu obligat, amb severitat indigna de Schengen, a exigir la presentació dels respectius carnets del club i a anotar manualment en una llarga llista analògica els noms dels dos convidats. Després ha de cobrar encara l’entrada del pare, abonable en metàl·lic o amb targeta. El pagament en metàl·lic sempre suposa allò tan complicat de calcular el canvi a retornar; mentre que les targetes solen requerir un codi personal que ni déu recorda. De totes maneres l’home primer ha de recuperar la cartera que roman perduda dins del sarró, perquè no se li havia acudit que alguna cosa hauria de pagar.

La tercera de la cua és una velleta tan entendridora, que la podries adoptar com a àvia teva ara mateix. Sembla despistada fins a extrems una mica enervants, però ningú no gosaria escridassar-la per no trencar el seu fràgil ecosistema.

—Vegem, jove, què em recomana?

El de la taquilla queda una mica desconcertat davant d’una pregunta tan directa.

—Depèn del que li agradi veure. Hi ha una que passa a l’Iraq i…

—No, no, si passa a l’estranger segur que és un drama violent. Prefereixo que sigui americana o que surti aquella noia tan fina, la Catherine Deneuve, encara que sigui francesa.
 

—És que d’americanes només tenim una de dibuixos animats, d’ocells, una mica violenta; i un documental de Michael Moore que no crec que l’interessi. I la francesa és amb actors desconeguts i sense la Deneuve… Tenim però l’últim Almodóvar.

—Ai, no, res d’espanyolades! I aquesta de «Noche Real»?

—Va de la reina Isabel d’Anglaterra fent una mica el pendó quan encara era princesa.

—Doncs miri, doni’m una entrada per aquesta de la reina que, coneixent com és ella, no crec que sigui gaire picant.

—Seran nou euros.

—És numerada?

—No.

La quarta és una harpia que pregunta el preu del tiquet i que quan li diuen «nou euros» el discuteix a mort.

—I el descompte per pensionistes?

—Els dissabtes no funciona.

—Però l’altre dia em vau cobrar cinc euros.

—Perquè devia ser dimecres, que és el dia de l’espectador.

—No, no, estic segura que era dimarts i ensenyant la targeta rosa només vaig haver de pagar cinc euros.

—La targeta rosa és pel transport públic; devia de ser dimecres.

—Llavors, m’estàs dient que no em penses fer cap rebaixa? Que hauré de pagar vuit euros?

—Nou, nou euros.

—Després no us queixeu dient que la gent no va al cinema —conclou la dona tot allunyant-se indignada.

Tot plegat han transcorregut deu minuts. La cua que s’ha format al meu darrere encén les atxes i empunya les llances disposada al linxament en un bonic homenatge a «Frankenstein», la pel·lícula.