dijous, 2 de juny de 2016

La dona amb atributs

Si aquest passat Sant Jordi algun llibre concità la unanimitat de la crítica menys mercenària i dels lectors més ben informats, aquest llibre fou «Manual per a dones de fer feines» de Lucia Berlin (l’altra editorial, 2016; però també en castellà a Alfaguara). Un cop llegit el voluminós volum de contes (480 pàgines), el primer que se t’acut és que no està malament; però que no arriba a matar, i que en el fons aquestes històries de realisme brut americà feia temps que les coneixies, encara que, fins ara, gairebé sempre te les expliquessin plomes masculines (oxímoron al canto!)

Diria que juga a favor de la Berlin (si cal creure el retrat de la solapa), que va ser una dona preciosa, que gaudí (o patí) d’una biografia tan accidentada com pintoresca i que l’èxit literari sempre l’eludí. Tot plegat, material ideal per a un rescat pòstum en tota la regla, amb condescendència inclosa. L’original títol del volum també compta amb un irresistible atractiu comercial, encara que representa un dels seus relats més atípics; aquell que fa recordar un altre de Truman Capote en el qual l’autor acompanya la seva dona de fer feines i comparteix el secret de diversos domicilis privats.

Els relats de Lucia Berlin aviat es revelen com successius fragments de la vida de la pròpia escriptora (amb l’afegitó de totes les estratègies de maquillatge que vulgueu), explicats sense cap intenció ni cronològica ni lliure de contradiccions. Reapareixen una vegada i una altra els abusos perpetrats per l’avi, l’adolescència burgesa a Xile, els marits successius (algun d’ells, músic de jazz), la relació amb Mèxic i els mexicans, la germana malalta de càncer… No hi ha dubte que Berlin escriu sobre experiències de primera mà, que coneix a la perfecció. Quan parla, amb sinceritat i sense sensacionalisme, de les lluites diàries d’una mare de família alcohòlica, ens està descobrint un terreny poc explorat de la literatura moderna.

L’estil salta del pur documental enumeratiu a un cert impressionisme extret del natural, que sempre sonarà millor en la concisa llengua anglesa que el desplegament de l’origami català. Albert Torrescasana tradueix amb una correcció massa pulcra i de vegades li descarrila el registre («fel·lació»?, «estepicursors»???, WTF!!!) Cap llibre de relats hauria de durar gairebé 500 pàgines; encara menys quan cada conte repeteix l’univers de l’anterior. Si llegiu «Manual per a dones de fer feines», combineu-lo amb algun best-seller de consum ràpid, i no esmerceu més d’un relat per vetllada. Us en cansaríeu.

4 comentaris:

  1. Es nota que aquest llibre no va per mi, no hi ha cap avís explicitat per mi del què em podria trobar com a Grace and Frankie

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si no hi ha cap al·lusió velada a en Pons, vol dir que millor que no t'hi acostis.

      Elimina
  2. N'he llegit molts elogis, però a mi em semblava que m'enduria la mateixa impressió que tu, i tot i que normalment no coincidim, aquest cop et faré cas i no el llegiré. Començant pel que dius, què és això d'un llibre de relats de 500 pàgines? Antinatural. Ja ho vaig dir de l'últim llibre (traduït) de Murakami, massa llarg. I bé, en general em molesta la gent que cola la seva vida com literatura, per més que la transcrigui bé, si no està sota l'etiqueta de 'biografies'.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, no te'l recomanaria. Acabaràs descobrint que coincidim més del que et penses.

      Elimina