Gais del tercer mil·lenni

Ja hem vist a la televisió de casa «Queer as Folk», «Banana» i fins i tot «Looking». Estem acostumats per tant a l’exposició desinhibida de l’homosexualitat masculina en sèries dramàtiques (però de tant en tant també còmiques). L’opció més recomanada de Netflix ara mateix va de gent neuròtica, d’algun veïnat de Los Angeles, i es titula «EastSiders». O sigui que passa a l’est de L. A., a un indret que sembla dir-se Silver Lake. Els personatges —cambrers que volen ser escriptors, fotògrafs que volen ser artistes, fusters que volen ser dissenyadors— són típics de l’escena californiana, superficials, i per tant prescindibles. La primera temporada és claustrofòbica i borratxa. La segona i la tercera eixamplen els horitzons, però també contenen alcohol i tots els personatges acaben relacionant-se de forma endogàmica.

La sèrie —que escriu, dirigeix i protagonitza Kit Williamson— pretén ser bastant profunda, però acaba resultant plúmbia. El seu únic tret redemptor és que la majoria dels actors són molt atractius i sovint apareixen mig nus. La majoria provenen dels serials de sobretaula, amb l’excepció de Constance Wu i els actors porno Traci Lords i Colby Keller.

Més recomanable, tot i que el freqüent to juvenil potser allunyarà alguns espectadors adults és la tragicomèdia australiana «Please Like Me», tot un èxit a les antípodes. Entre 2013 i 2016 es van emetre 32 capítols repartits en quatre temporades. Escrivia i protagonitzava Josh Thomas, un aneguet lleig i passablement encantador, que feia veure que tenia 20 anys, encara que era més a prop dels 26 a l’inici de la sèrie.

En el primer capítol Claire, la xicota que ha tingut els darrers quatre anys trenca amb Josh i l’informa que és gai (que ho és ell, no pas ella). Dos capítols més tard, Josh ja ha sortit de l’armari «urbi et orbi» (perquè som a la segona dècada del segle XXI, no als 90). A partir d’aquí se’n desprèn una «sitcom» atípica, on intervenen familiars —una mare depressiva, un pare separat i amb nova parella secreta (asiàtica)—, amics i amants, tots tocats per l’encantadora excentricitat britànica, que els australians tan bé han heretat.

Els títols de crèdit són sempre una delícia de ballet pop, com ho és l’estètica de la fotografia. La música també molt ben escollida. Cada capítol rep el nom d’una especialitat culinària  («Ruibarbre i natilles» n’és el primer). En els guions s’hi barreja el drama —defuncions, adulteri, malaltia mental, avortament, malalties venèries...— i al mateix temps la rucada post-adolescent que indueix a la rialla poca-solta.

Com passa amb totes les sèries modernes, alguns capítols tenen un format especial: n'hi ha un que relata una excursió de tres dies per Tasmània de Josh i la seva mare, un altre està totalment ocupat per un sopar de degustació de Josh i els seus pares. No cal dir que un altre atractiu del programa és la possibilitat de tafanejar com viuen els veïns de Melbourne ara mateix. Però la virtut més gran de "Please Like Me" és que, malgrat alguna sortida una mica marciana, els personatges tenen prou cor com per fer-se estimar.

L’imperi del control

Benvinguts a la quarta temporada de «Black Mirror», la de 2017, potser la més heterogènia de totes, tot i que diria que m’estimo més la tercera. O alguns capítols de les dues anteriors. I això és el millor que té la sèrie: que n’hi ha molt per triar i remenar, pràcticament per a tots els gustos.

Comença de perles amb «USS Callister», un capítol extrallarg de 76 minuts, on un guru dels videojocs manipula l’ADN dels empleats de la seva companyia per fer-los ballar (metafòricament) al so de la música que més li ve de gust. Potser és l’episodi més divertit de les quatre temporades, amb la seva exagerada paròdia de «Star Trek», incloent-hi les abundants notes racistes i masclistes a propòsit de la sèrie original de Gene Roddenberry. El protagonitza el pujant Jesse Plemons, aquí un demiürg maligne que programa jocs de computadora, i Cristin Milioti (rescatada de «Fargo 2»); però també Jimmi Simpson (enganyós bonàs de «Westworld»). El desenvolupament del capítol és inconsistent i el desenllaç, facilot de nassos, però funciona molt millor que algun dels cinc posteriors.

«Arkangel» va sobre una mare sobreprotectora que confia la vigilància de la seva filla a un sistema incorporat biònicament. Dirigeix Jodie Foster i protagonitza la interessant Rosemarie DeWitt. La idea és interessant, com ho són algunes de les conseqüències explorades; però el capítol m’ha deixat més aviat fred. Potser és que els problemes de la paternitat em queden una mica lluny.

A «Crocodile» un crim del passat persegueix una arquitecta d’èxit, quan una asseguradora investiga un accident de tràfic que s’acaba de produir davant de l’hotel on s’allotja. El desenvolupament és intrigant, la conclusió satisfactòria, però l’evolució de la protagonista cap al deliri homicida és de difícil justificació i frega el sadisme gratuït. Filmada a Islàndia que, com és costum, representa un enorme valor afegit als escenaris.

«Hang the DJ» («Penja el DJ») presenta una aplicació per trobar parella que t’assigna un candidat i t’informa del temps que durarà la vostra relació. A través de diversos aparellaments temptatius, l’aplicació troba finalment la teva mitja taronja ideal amb una taxa d’èxit del 98%. Un capítol d’estètica molt marcada, una mica a l’estil de Wes Anderson, i amb un to proper a la comèdia. Un dels meus preferits. I una bona reflexió sobre la natura volàtil i condicionada de l’enamorament.

 

«Metalhead» («Cap de metall»), en rigorós blanc i negre i música de Penderecki, és potser l’episodi més fora de lloc de les quatre temporades de «Black Mirror» i també el més curt. El seu giny tecnològic central és una mena de gos robot assassí, que (en el context) propicia poques reflexions. L’episodi esdevé així una faula de supervivència en temps post-apocalíptics; impròpia de la sèrie, però igualment excitant. I el seu final és d’aquells que trenquen el cor.

«Black Museum» («Museu negre») dura 69 minuts, o sigui que és més aviat llarg, i amalgama tres històries, com passava a l’excel·lent episodi nadalenc. L’argument m’ha semblat retorçat i amb un excés d’elements «mad doctor», impropis del segle XXI. Però suggereix tantes idees i presenta tants girs sorprenents, que li perdono la seva manca d’elegància per concloure aquesta quarta temporada.

Suposo que no seré l’únic que estigui sospirant ja per la cinquena sèrie.

Sense sostre

El pitjor que té «Lean on Pete» és que suggereix des del minut u, des del títol, i des del cartell promocional, que la pel·lícula va d’un adolescent i del seu estimat cavall de companyia. No puc imaginar-me res menys atractiu que una pel·lícula sobre la relació especial que un adolescent manté amb el seu cavall. Però d’un autor com Andrew Haigh, tan respectuós amb els seus personatges, com vam descobrir a «Weekend» i confirmar a «45 Years», caldria esperar-ne molt més que purs tòpics, i la veritat és que no defrauda. Només que les relacions íntimes entre dues persones que predominaven a les dues pel·lícules citades, es converteixen aquí en la història de maduració d’un adolescent.

Charley (Charlie Plummer) és un jove de 16 anys que viu una existència precària junt al seu pare a un barri deprimit de Portland. Charley, que passa la jornada sol mentre el seu pare treballa en alguna feina de misèria i ofega les nits en alcohol, s’entreté corrent i mirant la televisió, fins el dia que descobreix un hipòdrom prop de casa seva. Allà coneixerà un vell criador de cavalls (Steve Buscemi) i una «jockey» veterana (Chloë Sevigny). establirà a més una relació especial amb Lean On Pete, un cavall de quatre anys. Quan descobreixi que el cavall està destinat a l’escorxador, fugirà amb ell a la recerca d’un lloc on refugiar-se.

Haigh, malgrat ser britànic, sembla copsar molt bé els ambients de l’Amèrica més desemparada, aquella que malviu al marge de tot. Semblarà una fotesa, però no apareix un «smartphone» fins ben avançada la pel·lícula. En aquest context, l’odissea de Charley, la seva falta de referents ètics i afectius, són devastadores. El noi s’agafa al que troba: un pare inadequat (però que se l’estima), uns companys de viatge aspres però amb el cor ben posat i un equí en el qual projectar totes les ànsies de protecció i felicitat.

«Lean On Pete» explica una història de caire dickensià, sense estalviar cap drama, però sense caure en els efectes lacrimògens. Mesura molt bé les seves emocions i les fa esclatar només quan convé. Tota la pel·lícula se sosté en el prodigiós treball gestual de Plummer, que apareix pràcticament a tots els fotogrames i parla més aviat poc. Si hi hagués justícia, el xicot hauria de fer una gran carrera al cinema. Però no voldria desmerèixer a Buscemi i Sevigny, que estan molt humans en les seves breus intervencions.

Poca gent anirà a veure «Lean On Pete», pels prejudicis que imposen els cavalls. Serà una pena, perquè supera de llarg la mitja i aporta una llagrimeta justificada.

Por i fàstic a la societat del «like»

Dos anys més tard torno a «Black Mirror» per comentar les seves temporades 3 i 4, precisament ara que qualsevol ficció distòpica (o simplement qualsevol realitat que ocupa els titulars dels diaris) és comparada frívolament amb «un episodi de Black Mirror». Per a qui no atengués al principi del curs acadèmic, li recordaré que «Black Mirror» fou una sèrie filla de la imaginació de Charlie Brooker, que va estrenar-se el desembre de 2011 a Channel 4 com apòleg dissuasori de les tecnologies modernes i que, després de dues temporades triomfals, es traslladà a Netflix.

No estic segur que la uniformitat de la durada dels nous capítols (de prop d’una hora), ni la comoditat dels seus pressupostos justifiquin la mudança, però en general no he apreciat minva en la qualitat, tot i que de vegades el desenvolupament dels arguments esdevenia previsible davant d’un minutatge tan generós.

La tercera temporada comença molt bé amb «Nosedive» («Caiguda en picat») que dirigeix el fi cal·lígraf Joe Wright. El conte imagina una societat on la moneda de canvi són els «likes» que et fan els teus conciutadans quan us interrelacioneu a la vida quotidiana. La faula va més enllà del que seria previsible, compta amb una direcció artística sensacional en la que predominen els tons pastel i la «juràssica» Bryce Dallas Howard ofereix una de les interpretacions més convincents de la seva vida. Punts afegits per la presència del guapo James Norton i la «camionera» Cherry Jones, vista recentment a «The Party». I encara més per la banda sonora de Max Richter, incapaç de posar una nota en fals.

«Playtest», l’episodi 3.2, pertany a la categoria «percepció alterada». El protagonitza un d’aquests bordegassos immadurs que Amèrica exporta al món amb preocupant regularitat i que estan assedegats d’absorbir totes les experiències que «Lonely Planet» els hi descriu. El poc conegut Wyatt Russell és el protagonista. El seu missatge final —un cop superats el malson i la paranoia— es que «si beus, no condueixis, ni cedeixis a videojocs de desconeguts».

Més interessant m’ha semblat «Shut Up and Dance» («Calla i balla», en una traducció rimada que ni pintada). Presenta les possibilitats per al xantatge que ofereixen els nostres telèfons i ordinadors. No disposa d’actors coneguts, tret de Jerome Flynn (el Bronn de «Joc de Trons») i tota la tecnologia que mostra la tenim al nostre abast des de fa anys. Però resulta excitant i difícil de preveure, quelcom que no es pot dir sempre d’aquesta tercera temporada de «Black Mirror».

«San Junipero» torna a ser una història de percepció alterada de la realitat, però també una de les rares ficcions romàntiques de la sèrie. Homosexual, per a més INRI. També té molt a veure amb la mort i les maneres de transcendir-la. L’estrella és Gugu Mbatha-Raw, que tant em va agradar a «Belle». L’època són els 80, o sigui que el meu «juke-box» personal està més que servit. Sentireu «Heaven is a Place on Earth» de Belinda Carlisle, «Girlfriend in a Coma» de The Smiths i «C’est La Vie» de Robbie Nevil. Més una partitura original de Clint Mansell.

«Men Against Fire» (o «La ciencia de matar») presenta la tercera percepció enganyosa de la temporada. Ara es tracta de manipular l’actuació de la milícia en una guerra hipotètica. El protagonista és Malachi Kirby, però el focus se l’enduen la seductora Ariane Labed i el sinistre Michael Kelly (Doug Stamper a «House of Cards»). Moral del conte: llegeix sempre el contracte abans de firmar-lo, sobretot si t’allistes a l’exèrcit.

«Hated in the Nation» («Odi nacional») és el revers (encara) més pervers de l’inicial «Nosedive». Si allà eren els «likes» els que propulsaven la història, ara ho són els comentaris carregats d’odi de les xarxes socials. Excepcionalment el capítol dura una hora i mitja i constitueix un dels cims de la temporada. Amalgama tecnologia punta, crítica política, misteri policial i comentari antropològic, o sigui que entreté i provoca la reflexió, que és el gran atractiu de la sèrie. Una forma immillorable de concloure «Black Mirror 3.0».

El capital inhumà

No deixa de ser curiós que una activitat que ocupa tantes hores de la nostra vida adulta com és el treball remunerat estigui tan poc representat al cinema. Sol ser la cinematografia francesa la que (quan no s’ocupa de comèdies populistes) incideix més en el tema, com passa amb aquesta «Corporate» del debutant Nicolas Silhol.

La pel·lícula aborda la problemàtica de l’assetjament laboral que porten a terme els departaments de recursos humans de les grans empreses sobre els membres del personal que volen eliminar sense necessitat d’acomiadar-los. Es tracta de mètodes de capitalisme caníbal, sovint disfressats sota la xerrameca de les suposades tècniques de potenciació del creixement personal. En el film es parla d’una gran multinacional agro-alimentària on acaba de suïcidar-se un empleat del departament financer. Émilie Tesson-Hansen (Céline Sallette) és una gestora de recursos humans responsable de tirar endavant una agressiva campanya per retallar la plantilla. La seva freda eficiència inicial s’anirà esquerdant a mesura que prengui consciència de les conseqüències que aquesta política d’empresa té sobre la vida dels treballadors.

«Corporate» és una pel·lícula freda i eficient que explica de forma molt didàctica com bé podrien funcionar aquestes coses a la vida real (amb un paper gairebé heroic reservat a la Inspecció del Treball). Ja un rètol inicial ens adverteix que els personatges són ficticis, però les pràctiques exposades són ben reals. És inevitable recordar llavors el cas de France Télécom, companyia on es van produir 58 suïcidis entre gener de 2008 i març de 2010.

Sallette, que ja fou una presència magnètica a «Les revenants», carrega tot el pes del film amb carisma i credibilitat. La recolza molt bé el sempre sòlid Lambert Wilson. Per a qualsevol que hagi treballat en una gran companyia del sector privat (com és el meu cas), «Corporate» li produirà un calfred a l’espinada i li plantejarà diverses preguntes sense resposta. Recomanable per fer pensar.

Un món de metros: Dublín

Sabut és que la ciutat de Dublín no compta amb xarxa de metro, però les seves dues línies de tram, la vermella i la verda, envaeixen els estrets carrers del centre des de l'any 2004. Són 54 estacions i 38 quilòmetres de recorregut. El seu mapa és decent, però no engrescador. La zonificació de les tarifes sembla dissenyada per Mondriaan. Algú seria capaç d'endevinar per on discorre el riu Liffey?

Veïns de Nova York

Una de les sèries més estimulants que he descobert recentment és diu «High Maintenance» i no crec que n’hagués sentit parlar abans, tot i que als Estats Units compta amb una gran reputació crítica. Va començar com a web-sèrie, amb episodis breus d’una durada que podia anar dels cinc als dotze minuts, sempre amb arguments independents i autoconclusius. Entre novembre de 2012 i febrer de 2015 es van emetre 19 capítols. Atès l’èxit que va assolir, la HBO va patrocinar les dues temporades següents (2016 i 2018), ara amb un total de 16 capítols de prop de mitja hora. Afortunadament aquesta millora en els valors de producció no van comprometre ni gota la integritat creativa del producte.

Amb totes aquestes dades més aviat tècniques, encara no he dit de què va «High Maintenance», creació del matrimoni de guionistes i actors Ben Sinclair i Katja Blichfeld. Tot simplificant, es podria dir que va de retrats en miniatura d’alguns novaiorquesos pescats en un moment concret de les seves vides. El nexe d’unió entre cadascuna d’aquestes històries és el personatge de The Guy (de nou Ben Sinclair), un camell que reparteix marihuana muntat en la seva bicicleta al llarg dels barris de Manhattan, Queens i sobretot Brooklyn.

El fet que la sèrie estigui íntimament vinculada a un traficant (menor) d’estupefaents no us hauria de fer pensar que trepitgem territori sòrdid (o només en part, si vull ser exacte). Per començar l’anomenat The Guy, apart de proporcionar imprescindible consol químic a tots els necessitats que l’hi reclamen via smartphone, és un bon jan absolut i encara millor samarità, autèntica reencarnació «sexy» i «cool» de la Mare Teresa de Calcuta sobre dues rodes. Però per altra banda, els seus clients habituals poc tenen a veure amb la imatge estereotípica del drogoaddicte que funciona com advertència moral als mitjans de comunicació.

Enmig de la imprevisibilitat dels personatges hi trobarem feministes radicals, burgesos orgiàstics de mitjana edat, una ornitòloga cancerosa, un agorafòbic fan de Helen Hunt, nudistes, drag queens, jueus hassídics, marietes viperines, sense sostres, o una musulmana amb doble vida, cadascun ficat en una història de girs inesperats. Perquè una de les grans virtuts de «High Maintenance», potser la millor (i mira que en té moltes, començant per uns actors i actrius desconeguts, però de gran nivell, perquè el talent interpretatiu a Nova York els hi sobra) és la seva capacitat de transcendir els clixés que inicialment semblava que estava abonant.

Els episodis, impecablement escrits, funcionen com relats breus, de vegades còmics, d’altres dramàtics, sempre sorprenents i plens d’humanitat (una humanitat bastant relaxada això sí, que estem parlant de marihuana). De retruc serveixen també com a retrat antropològic d’un cert Nova York d’ara mateix. Em sembla una sèrie ideal per a lletraferits propensos als contes.

Hi haurà tercera temporada a HBO, gràcies siguin donades al cel o al ministeri que correspongui.