dilluns, 4 de juny de 2018

Por i fàstic a la societat del «like»

Dos anys més tard torno a «Black Mirror» per comentar les seves temporades 3 i 4, precisament ara que qualsevol ficció distòpica (o simplement qualsevol realitat que ocupa els titulars dels diaris) és comparada frívolament amb «un episodi de Black Mirror». Per a qui no atengués al principi del curs acadèmic, li recordaré que «Black Mirror» fou una sèrie filla de la imaginació de Charlie Brooker, que va estrenar-se el desembre de 2011 a Channel 4 com apòleg dissuasori de les tecnologies modernes i que, després de dues temporades triomfals, es traslladà a Netflix.

No estic segur que la uniformitat de la durada dels nous capítols (de prop d’una hora), ni la comoditat dels seus pressupostos justifiquin la mudança, però en general no he apreciat minva en la qualitat, tot i que de vegades el desenvolupament dels arguments esdevenia previsible davant d’un minutatge tan generós.

La tercera temporada comença molt bé amb «Nosedive» («Caiguda en picat») que dirigeix el fi cal·lígraf Joe Wright. El conte imagina una societat on la moneda de canvi són els «likes» que et fan els teus conciutadans quan us interrelacioneu a la vida quotidiana. La faula va més enllà del que seria previsible, compta amb una direcció artística sensacional en la que predominen els tons pastel i la «juràssica» Bryce Dallas Howard ofereix una de les interpretacions més convincents de la seva vida. Punts afegits per la presència del guapo James Norton i la «camionera» Cherry Jones, vista recentment a «The Party». I encara més per la banda sonora de Max Richter, incapaç de posar una nota en fals.

«Playtest», l’episodi 3.2, pertany a la categoria «percepció alterada». El protagonitza un d’aquests bordegassos immadurs que Amèrica exporta al món amb preocupant regularitat i que estan assedegats d’absorbir totes les experiències que «Lonely Planet» els hi descriu. El poc conegut Wyatt Russell és el protagonista. El seu missatge final —un cop superats el malson i la paranoia— es que «si beus, no condueixis, ni cedeixis a videojocs de desconeguts».

Més interessant m’ha semblat «Shut Up and Dance» («Calla i balla», en una traducció rimada que ni pintada). Presenta les possibilitats per al xantatge que ofereixen els nostres telèfons i ordinadors. No disposa d’actors coneguts, tret de Jerome Flynn (el Bronn de «Joc de Trons») i tota la tecnologia que mostra la tenim al nostre abast des de fa anys. Però resulta excitant i difícil de preveure, quelcom que no es pot dir sempre d’aquesta tercera temporada de «Black Mirror».

«San Junipero» torna a ser una història de percepció alterada de la realitat, però també una de les rares ficcions romàntiques de la sèrie. Homosexual, per a més INRI. També té molt a veure amb la mort i les maneres de transcendir-la. L’estrella és Gugu Mbatha-Raw, que tant em va agradar a «Belle». L’època són els 80, o sigui que el meu «juke-box» personal està més que servit. Sentireu «Heaven is a Place on Earth» de Belinda Carlisle, «Girlfriend in a Coma» de The Smiths i «C’est La Vie» de Robbie Nevil. Més una partitura original de Clint Mansell.

«Men Against Fire» (o «La ciencia de matar») presenta la tercera percepció enganyosa de la temporada. Ara es tracta de manipular l’actuació de la milícia en una guerra hipotètica. El protagonista és Malachi Kirby, però el focus se l’enduen la seductora Ariane Labed i el sinistre Michael Kelly (Doug Stamper a «House of Cards»). Moral del conte: llegeix sempre el contracte abans de firmar-lo, sobretot si t’allistes a l’exèrcit.

«Hated in the Nation» («Odi nacional») és el revers (encara) més pervers de l’inicial «Nosedive». Si allà eren els «likes» els que propulsaven la història, ara ho són els comentaris carregats d’odi de les xarxes socials. Excepcionalment el capítol dura una hora i mitja i constitueix un dels cims de la temporada. Amalgama tecnologia punta, crítica política, misteri policial i comentari antropològic, o sigui que entreté i provoca la reflexió, que és el gran atractiu de la sèrie. Una forma immillorable de concloure «Black Mirror 3.0».


8 comentaris:

  1. Esperaré amb moltes ganes el teu comentari sobre la temporada 4, que per mi és superior a aquesta tercera. D'aquí destacaria 'Nosedive' que és fantàstic, si ets d'aquests que estàs enganxat a les xarxes o a internet en general, com és el meu cas. També 'San Junipero', que és el capítol del que tothom parla i un que encapçala tots els rànquings, que a mi em va semblar molt correcte, però no dels millors en global. La idea és bona, jo l'englobaria en la categoria de 'transmissió de consciència', que és un subgènere sencer dintre de la sèrie. En canvi, els altres em van semblar més aviat fluixos. 'Hated in the Nation' el recordo poc, i 'Shut Up and Dance' precisament no em va agradar massa, mal rotllo suposo. Que per cert, a banda d'en Bronn, el noi protagonista, que m'era desconegut quan vaig mirar el capítol, després va protagonitzar l'estranyíssima sèrie 'The end of the Fucking World'.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Diria que em va agradar més la tercera temporada que la quarta. Hated in the Nation (la de les abelles biòniques) em va agradar perquè un sol argument agrupava molts temes de forma consistent.

      No sé si miraré "The end of the fucking world".

      Elimina
    2. I Xexu, tant com et resisties a "Black Mirror", trobo que t'has posat al dia molt aviat.

      Elimina
    3. Gràcies pel recordatori, si em dius 'el de les abelles' sí que me'n recordo! Mira que els tinc tots presents, però aquest no em venia.

      Jo em resistia a Black Mirror? Vaig estar molt temps que no mirava sèries, no els trobava l'encaix a la meva vida. De Black Mirror me n'havia parlat una amiga fa molt temps, però es va quedar allà la cosa. Però des que la vaig començar a mirar va ser un no parar. Joc de Trons a banda, penso que Black Mirror és la millor sèrie actual, amb diferència. El que passa és que no és una sèrie típica, pels seus condicionants, però és una passada. Tot i que em va sembla que amb el pas a Netflix fluixejava una mica, quan va arribar la quarta temporada me la vaig empassar ràpidament. I per mi és millor. Però ara vaig a llegir el teu post, a veure què en penses.

      Elimina
    4. Recordo haver-te llegit comentar que et feia por que no fos massa violenta. Segurament al bloc d'en Pons.

      Elimina
    5. Doncs potser sí, ni idea. La veritat és que no ho recordo, però en tot cas, la sèrie m'agrada molt.

      Elimina
  2. Tornem a estar d'acord la tercera temporada de Black Mirror, en aquest cas en parlava en el CT2514. Em quedo especialment amb els capítols 1, 3 i 6. Si em fas triar entre aquesta temporada i l'altre es complicat, ja que cada temporada té els seus bons capítols, em puc quedar amb tres capítols de cada temporada?

    ResponElimina
    Respostes
    1. De fet no cal triar, les dues estan a un gran nivell.

      Elimina