divendres, 8 de juny de 2018

Gais del tercer mil·lenni

Ja hem vist a la televisió de casa «Queer as Folk», «Banana» i fins i tot «Looking». Estem acostumats per tant a l’exposició desinhibida de l’homosexualitat masculina en sèries dramàtiques (però de tant en tant també còmiques). L’opció més recomanada de Netflix ara mateix va de gent neuròtica, d’algun veïnat de Los Angeles, i es titula «EastSiders». O sigui que passa a l’est de L. A., a un indret que sembla dir-se Silver Lake. Els personatges —cambrers que volen ser escriptors, fotògrafs que volen ser artistes, fusters que volen ser dissenyadors— són típics de l’escena californiana, superficials, i per tant prescindibles. La primera temporada és claustrofòbica i borratxa. La segona i la tercera eixamplen els horitzons, però també contenen alcohol i tots els personatges acaben relacionant-se de forma endogàmica.

La sèrie —que escriu, dirigeix i protagonitza Kit Williamson— pretén ser bastant profunda, però acaba resultant plúmbia. El seu únic tret redemptor és que la majoria dels actors són molt atractius i sovint apareixen mig nus. La majoria provenen dels serials de sobretaula, amb l’excepció de Constance Wu i els actors porno Traci Lords i Colby Keller.

Més recomanable, tot i que el freqüent to juvenil potser allunyarà alguns espectadors adults és la tragicomèdia australiana «Please Like Me», tot un èxit a les antípodes. Entre 2013 i 2016 es van emetre 32 capítols repartits en quatre temporades. Escrivia i protagonitzava Josh Thomas, un aneguet lleig i passablement encantador, que feia veure que tenia 20 anys, encara que era més a prop dels 26 a l’inici de la sèrie.

En el primer capítol Claire, la xicota que ha tingut els darrers quatre anys trenca amb Josh i l’informa que és gai (que ho és ell, no pas ella). Dos capítols més tard, Josh ja ha sortit de l’armari «urbi et orbi» (perquè som a la segona dècada del segle XXI, no als 90). A partir d’aquí se’n desprèn una «sitcom» atípica, on intervenen familiars —una mare depressiva, un pare separat i amb nova parella secreta (asiàtica)—, amics i amants, tots tocats per l’encantadora excentricitat britànica, que els australians tan bé han heretat.

Els títols de crèdit són sempre una delícia de ballet pop, com ho és l’estètica de la fotografia. La música també molt ben escollida. Cada capítol rep el nom d’una especialitat culinària  («Ruibarbre i natilles» n’és el primer). En els guions s’hi barreja el drama —defuncions, adulteri, malaltia mental, avortament, malalties venèries...— i al mateix temps la rucada post-adolescent que indueix a la rialla poca-solta.

Com passa amb totes les sèries modernes, alguns capítols tenen un format especial: n'hi ha un que relata una excursió de tres dies per Tasmània de Josh i la seva mare, un altre està totalment ocupat per un sopar de degustació de Josh i els seus pares. No cal dir que un altre atractiu del programa és la possibilitat de tafanejar com viuen els veïns de Melbourne ara mateix. Però la virtut més gran de "Please Like Me" és que, malgrat alguna sortida una mica marciana, els personatges tenen prou cor com per fer-se estimar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada