dimarts, 5 de juny de 2018

Sense sostre

El pitjor que té «Lean on Pete» és que suggereix des del minut u, des del títol, i des del cartell promocional, que la pel·lícula va d’un adolescent i del seu estimat cavall de companyia. No puc imaginar-me res menys atractiu que una pel·lícula sobre la relació especial que un adolescent manté amb el seu cavall. Però d’un autor com Andrew Haigh, tan respectuós amb els seus personatges, com vam descobrir a «Weekend» i confirmar a «45 Years», caldria esperar-ne molt més que purs tòpics, i la veritat és que no defrauda. Només que les relacions íntimes entre dues persones que predominaven a les dues pel·lícules citades, es converteixen aquí en la història de maduració d’un adolescent.

Charley (Charlie Plummer) és un jove de 16 anys que viu una existència precària junt al seu pare a un barri deprimit de Portland. Charley, que passa la jornada sol mentre el seu pare treballa en alguna feina de misèria i ofega les nits en alcohol, s’entreté corrent i mirant la televisió, fins el dia que descobreix un hipòdrom prop de casa seva. Allà coneixerà un vell criador de cavalls (Steve Buscemi) i una «jockey» veterana (Chloë Sevigny). establirà a més una relació especial amb Lean On Pete, un cavall de quatre anys. Quan descobreixi que el cavall està destinat a l’escorxador, fugirà amb ell a la recerca d’un lloc on refugiar-se.

Haigh, malgrat ser britànic, sembla copsar molt bé els ambients de l’Amèrica més desemparada, aquella que malviu al marge de tot. Semblarà una fotesa, però no apareix un «smartphone» fins ben avançada la pel·lícula. En aquest context, l’odissea de Charley, la seva falta de referents ètics i afectius, són devastadores. El noi s’agafa al que troba: un pare inadequat (però que se l’estima), uns companys de viatge aspres però amb el cor ben posat i un equí en el qual projectar totes les ànsies de protecció i felicitat.

«Lean On Pete» explica una història de caire dickensià, sense estalviar cap drama, però sense caure en els efectes lacrimògens. Mesura molt bé les seves emocions i les fa esclatar només quan convé. Tota la pel·lícula se sosté en el prodigiós treball gestual de Plummer, que apareix pràcticament a tots els fotogrames i parla més aviat poc. Si hi hagués justícia, el xicot hauria de fer una gran carrera al cinema. Però no voldria desmerèixer a Buscemi i Sevigny, que estan molt humans en les seves breus intervencions.

Poca gent anirà a veure «Lean On Pete», pels prejudicis que imposen els cavalls. Serà una pena, perquè supera de llarg la mitja i aporta una llagrimeta justificada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada