Un món de metros: Newcastle

També conegut com a Tyne and Wear Metro, funciona des de 1980.

Compta amb 58 estacions i 76 quilòmetres de vies, el 12% de les quals són subterrànies.

Serveix a 1,1 milions de persones.

És un mapa tan rectangular i assenyat que no sembla que correspongui a una xarxa de metros. Atípic.

Junt amb Vancouver és l'únic metro que té una línia que passa dues vegades per la mateixa estació (Monument).

Eleccions tipogràfiques

Lentament la tipografia em va abduint i, mentre circulo pels carrers, els ulls se m’en van darrera de logos i cartells. Serà allò d’allà una Frutiger, una Myriad, una Trajan? Aquests dies, inevitablement, m’he d’empassar també molta propaganda electoral. No sé si serà pel sobre-excés de consultes a que ens sotmet la democràcia o per l’àmbit més restringit de les eleccions municipals, però els eslògans són cada temporada menys imaginatius i més tronats. Em miro la propaganda del 22 de maig dels tres partits principals a través de les ulleres tipogràfiques i procuro extreure’n alguna conclusió.

El suposat partit guanyador a Barcelona, o sigui C i U, utilitza alguna cos similar a l’Helvetica, però ha modificat les seves “t” minúscules perquè imitin coets de Sant Joan. Però la resta busca assimilar-se a un país imaginat que mai no ha existit (estic citant Sisa sense adonar-me?). La vocació suïssa compta amb una llarga tradició en aquest petit país i potser són els convergents els que més l’han festejat. Per tant, l’elecció tipogràfica sembla conseqüent. Al senyor Trias l’hem vist, com qui diu, envellir en públic. Ja toca doncs que ocupi la trona municipal durant una temporada i que després s’afanyi a jubilar-se. S’ho mereix. No puc evitar el rebuig, però, davant d’un eslògan que juga amb la falta ortogràfica com és aquest “Tu & Trias” (amb una còpula molt remenuda).

 

Confesso que les lletres de l’Hereu són les que més m’agraden: geomètriques, fresques, decidides, em recorden l’estimada Gill Sans o la Nobel. Llàstima que la figura de l’actual alcalde s’adigui tant poc amb aquests adjectius. I, cada cop que llegeixo això de “QUE NO ME LA RETALLIN”, sento una esgarrifança a l’entrecuix.

Els del PP són depriments de mena. Empren una tipografia ben professional (una Mittelschrift potser?), però el resultat és ensopidor. El seu color blau-com-fuig tampoc és en absolut excitant. Alberto Fernández Diaz sembla ullerós i trist, jo diria que és víctima de la violència de gènere.

Puc ser un boig de la tipografia, però encara no he perdut el món de vista, i cap d’aquests tres ganàpies em convencerà per votar-lo. Caldrà començar a llegir la lletra petita...

Vacances forçades

Des de l'inici d'aquest bloc havia pres com a lema tàcit allò tan antic de "Nulla dies sine linea", ni un dia sense escriure encara que només fos una línia.

Vist el que ha passat avui a Blogger, "ni un dia sense línia" revela també el desig que no es talli aquest cordó umbilical que ens connecta amb una part del món. Valguin aquestes línies en línia.

Estudi en escarlata

Ran de l’èxit de “A dos metres sota terra” a Michael C. Hall li van “posar” sèrie pròpia l’any 2006. Es diu “Dexter” i deu funcionar prou bé, perquè porta cinc temporades i no sembla tenir intenció de concloure en un futur proper. “Dexter” parteix d’una premissa tan original com arriscada, ja que el seu protagonista, Dexter Morgan, és un assassí en sèrie de personalitat completament sociopàtica, activitat que combina amb la seva feina com forense especialitzat en delictes de sang a la policia de Miami.

El fet que una sèrie de ja llarga durada es basi en un personatge tan atroç no deixa de tenir el seu mèrit, però els motius pels quals l’espectador pot arribar a simpatitzar amb ell són èticament dubtosos. Dexter se’ns presenta com a víctima de traumes infantils que l’han abocat a esdevenir un adult mancat de sentiments, però amb una notòria pulsió assassina. Els intents del seu pare adoptiu, policia per cert, per reconduir aquest instint letal, converteixen Dexter en una mena de justicier que remata la feina que la llei ha estat incapaç d’executar. Segons el codi inculcat pel seu pare, Dexter només acaba amb la vida d’aquells assassins comprovats que la justícia ha estat incapaç de condemnar. O sigui que Dexter és un assassí “bo”. Ens trobem doncs en aquell territori moralment relliscós, propi de les pel·lícules de Charles Bronson o del primer Eastwood americà, on es denuncia les mancances del sistema i s'exalcen les bondats executores de la iniciativa privada. Em costa contemplar aquesta justificació de l’homicidi amb la consciència tranquil·la, tot i que això és el que semblen pretendre els guionistes de la sèrie.

Al voltant del protagonista es desenvolupa una típica trama policial, similar a la que haurem vist a tantes altres sèries. Les investigacions impliquen sovint altres assassins en sèrie que semblen voler fer la competència a Dexter. Hi ha una forta presència de sang, amputacions diverses i altres excessos morbosos que exploten el filó encetat per les aventures d’Hannibal Lecter. És un espectacle que em resulta físicament desagradable. Per no parlar dels personatges que poblen la comissaria, amb els quals per res del món m’agradaria treballar. He observat que a les sèries americanes l’ambient laboral es retrata sovint com un correlat de la llei de la jungla. Em pregunto si es deu a la competitivitat innata d’aquesta societat o bé aquesta imatge tan agressiva obeeix a exigències del guió. Sigui com sigui, els personatges que habiten la sèrie en general no m’han resultat atractius.

Els millors moments que presenta “Dexter” els trobarem en els intents del titular d’aparèixer com a un ésser normal. Hi ha una indubtable incomoditat còmica en els seus desorientats esforços per esdevenir “amic”, “germà”, “enamorat” i finalment “pare de família”. I certament hi ha quelcom de molt inquietant en descobrir fins a quin punt l’eficàcia dels nostres rols socials consisteix en saber fer teatre més que no pas en sentir emocions genuïnes.

Però ni aquesta idea atractiva, ni la vibrant música cubana, ni les panoràmiques aèries sobre una enlluernadora Miami, ni els malèvols títols de crèdit han estat suficients per fer-me oblidar el sangonós mal rotllo inherent a la sèrie, la potència erràtica dels seus guions, la indiferència dels seus personatges, el seu psicologisme barat amb veu en off incorporada i la irritant noció de prendre’t la justícia pel teu compte.

Amb penes i treballs ens hem empassat les tres primeres temporades (per allò que a casa no es llença res). El plural no és majestàtic, parlo també en boca de Josep per confirmar que no mirarem ni una temporada més d’aquest “Dexter” dels dimonis. No tot en aquesta vida ha de ser “Six feet under”, “The Sopranos” o (fins i tot) “Nurse Jackie”. Tot apunta que amb “The Wire” la tornarem a encertar.

Diari de lectures: nit i dia

Em van regalar “Las cajas de luz” de Shane Jones (Mondadori, 2011) un d’aquests llibrets que neixen a una petita editora independent amb una tirada de 500 exemplars i que gràcies al boca orella van esdevenint populars fins a saltar a primera divisió. A hores d’ara ja se’l considera un títol de culte i el molt “cool” Spike Jonze n’ha adquirit els drets cinematogràfics. Mentrestant, el molt menys “cool” Allau no n’havia sabut res de la seva existència (i ben feliç hauria estat persistint en la seva ignorància).

La cosa va així. Hi ha un poblet feliç on els seus habitants es dediquen a aixecar globus aerostàtics (o a fer volar coloms (el llibre no destaca per la seva precisió)), fins que un mal dia arriba Febrer i tot es glaça. S’acaben els vols, fins i tot pels ocells, i la tristor s’instal·la al cor de la comunitat. La resta del llibre s’ocuparà d’explicar com els habitants del poble lluitaran per eradicar Febrer, el qual en contra dels seus costums coneguts està disposat a durar molt més de 28 dies.

Pot semblar una al·legoria, i possiblement ho és. “Febrer” pot ser interpretat com el Pare Hivern, com una depressió estacional o com el pitjor dels vostres malsons. No m’agraden les al·legories, però puc suportar-les. Què més hi ha? Hi són Thaddeus, Selah i la seva filla Bianca. I uns personatges amb barret alt i màscares d’ocell que havien estat pilots en una vida anterior. I llavors els nens del poble comencen a morir i els vilatans cerquen estratègies per lluitar contra el fred i Bianca mor i Selah mor i Febrer, que viu al cel amb la dona que fa olor a fum i mel, es pregunta perquè tothom l’odia.

Però Febrer (o un altre Febrer) viu als límits del poble i diu que el seu nom no és Febrer, que ell és el Constructor i que la culpa és d’un altre Febrer. Mentrestant els morts ressusciten segons mercat i el llibre conclou quan li dóna la gana, amb un desglaç, això sí.

Em sap greu, la tasca em depassa i em veig incapaç de reproduir la trama, original i poètica, segons alguns lectors. (Hi ha també jocs tipogràfics que posen a prova la paciència dels estetes puristes). Com que el llibre compta amb un bon munt d’acòlits, deixo aquí una mostra del que hi podeu trobar. Si us ve de gust, que us aprofiti!

“Caldor Clemens estaba colgado del cuello en el interior de un roble hueco. Le habían desgarrado la carne, y los pájaros habían anidado dentro de su cuerpo, en el estómago, el pecho y la garganta. Además de él había animales ahorcados, entre ellos osos, ciervos y un zorro, los cuales pendían de las ramas de los árboles por medio de una cuerda de neón azul que llevaban atada al cuello”.

L'eslògan amb el qual volen vendre’ns “Las cajas de luz” el presenten com “un Petit Príncep pel segle XXI”. Me n’hauria d’haver malfiat.

Conclosa aquesta lectura, vaig passar a administrar-me un contraverí: “El camp del terrissaire” (Edicions 62) (o “El campo del alfarero” a Salamandra), darrera reencarnació de Montalbano. A aquestes altures, Andrea Camilleri ja no ens pot sorprendre i, tot i que la trama es pot comptar entre les millors de la sèrie, alguns dels seus tics poden sonar una mica fatigats.  Tant se val, acudim a les aventures de Montalbano com aquell que es pren un tassó de caldo per entonar-se. No els passa als infants que sentirien una vegada i una altra la mateixa història? Doncs això.

Esdevingui profeta en 15 dies (2 de 2)

El procés de la traducció fou ben curiós. Joseph Smith es posava darrera d’una cortina, introduïa les dues “pedres vidents” (Urim i Thummim, eren els seus noms) dins del seu barret, s’abocava a mirar al seu interior (sí, sí, el del barret) i començava a recitar el que els rocs li dictaven. El més miraculós del cas era que les planxes a traduir no calia ni que fossin a la mateixa estança, podien estar amagades a les golfes o sota el llit que el text li fluïa igualment. A l’altre costat de la cortina, primer fou Emma la que exercí d’escriba; després el mecenes Martin Harris, que volia ser prop de la seva inversió, la substituí.

A mitjans de 1828 ja disposaven de 116 pàgines de manuscrit on es narraven portentoses aventures que començaven a Jerusalem i es prolongaven fins a Zaharemia (una regió fins llavors desconeguda de Meso-Amèrica) on el Rei Benjamí profetitzava un segle abans de l’esdeveniment l’arribada del Messies (juro que no m’estic inventant res). Fou en aquest moment quan l’esposa de Harris es va posar molt pesadeta exigint veure els escrits traduïts. Després de moltes reticències, Smith va permetre que Harris dugués les pàgines a la seva llar de Palmyra, però li va fer jurar que només les mostraria a cinc persones de la seva família. Harris, va incomplir la promesa i les va ensenyar a tothom que passava per casa. No fou estrany que les pàgines acabessin desapareixent per vergonya de Harris i desesperació de Smith.

L’àngel Moroni, comprensiblement emprenyat per la lleugeresa del seu torsimany, li va prendre pedres i planxes i no les hi va tornar fins que no va percebre els signes de penediment de Smith. La traducció es va reprendre el febrer de 1829 en el punt on havia quedat interrompuda. Smith es negà a tornar a traduir les 116 pàgines perdudes; segons ell, el que les havia robat estava esperant que les retraduís, per alterar els originals i acusar-lo de ser incapaç de repetir la traducció. Enlloc d’això, va recuperar el fragment inicial a partir d’unes planxes diferents, anomenades “planxes de Nephi” (la barra de Smith és admirable!)

En aquells temps col·laborava amb ell un altre visionari de nom Oliver Cowdery. Junts eren capaços de redactar textos sagrats que els hi eren revelats sense necessitat de disposar dels originals. Així fou com traduïren un pergamí obra de Sant Joan apòstol, del qual desconeixien totalment la localització. La comunicació amb la Divinitat era en aquell moment tan plena i ben establerta, que la translació es duia a terme sense necessitat de “pedres vidents” i altra faramalla. Malgrat tot, les dificultats no cessaven: ara era Lucy Harris qui va dur Smith davant dels tribunals, acusant-lo d’ensarronar el seu marit amb unes “planxes” inexistents. Joseph Smith fou declarat innocent gràcies al testimoni favorable del propi Martin Harris.

Tant de rebombori començava a inquietar l’honesta gent de Harmony i complicava cada dia més la conclusió de la tasca. L’equip traductor es traslladà llavors a Fayette (New York) on un nou mecenes els acollí. Diu la vera crònica dels fets que les planxes daurades no foren transportades en els carruatges dels fugitius, sinó que viatjaren mitjançant missatgeria celestial. En arribar a la traducció de la darrera pàgina, Smith descobrí el títol del llibre que havia estat traduint. Es deia “Llibre de Mormon”. Va afanyar-se a registrar-ne els drets. Mentrestant, Déu reclamava que trobés dotze testimonis o apòstols (incloent-hi el propi Smith) que testifiquessin sobre l’existència de les ubiqües planxes daurades. No li costà gaire trobar, entre familiars i col·laboradors, onze ànimes crèdules disposades a veure amb “ulls espirituals” (que no a simple vista) aquell llibre metàl·lic d’existència secreta.

 
Després de tantes dificultats “El Llibre de Mormon” arribà a mans del públic a la primavera de 1830, mentre que les cèlebres planxes retornaven misteriosament a mans de Moroni, sense que mai més se’n tingués notícia. En els anys que vindrien no tot fou un camí de roses, però aquest prodigi de la indústria editorial (versió intangible i espiritual) esdevingué la llavor de l’Església dels Sants del Últims Dies (o similar, perquè van canviar el seu nom cinquanta vegades abans d’establir-se definitivament). Aquest culte, conegut vulgarment com “mormó”, compta actualment amb uns 14 milions d’adeptes, o sigui que no gosaria dir que els treballs de Joseph Smith s’hagin vist abocats al fracàs. En temps de crisi com els nostres, potser la figura visionària de Smith pot servir-nos d’inspiració per treure un sobresou com a fundadors d’alguna església forassenyada.

No sé si procedeix informar de la trista fi de Smith als 38 anys, mort (al costat del seu germà Hyram) pel tret d’algun dissident, enmig d’un episodi d'empresonament sota càrrecs de traïció (no, els mormons no eren encara universalment estimats). Però, ja és sabut que tota nova religió requereix els seus màrtirs. Com diu la saviesa popular, qui vulgui peix, que no s’acosti a l’era!

Esdevingui profeta en 15 dies (1 de 2)

Si et bategen amb un nom com el de Joseph Smith (Antonio Pérez o Jordi Pujol serien els equivalents més propers) és necessari fer-ne una de ben grossa per poder destacar en aquesta vida. L’Smith protagonista d’aquesta història tingué la fortuna de néixer a Vermont l’any 1805, a un país acabat de crear i en una època que afavoria els emprenedors. Era un dels onze fills d’un altre Joseph Smith, comerciant i granger d’economia més aviat precària. Joseph Smith Jr. rebé una educació mínima i aviat contribuí a les arques familiars dedicant-se a la recerca de tresors (en particular mines d’or i d’argent), una activitat molt popular en aquells temps. M’imagino que devia de ser similar a aquestes persones que passegen per les platges amb un detector de metalls, tot i que les eines de Smith eren unes “pedres vidents”. No em pregunteu què coi són unes “pedres vidents”, jo ho relato tal com m’ho han explicat i, si heu de començar amb inquisicions impertinents, quan els veritables portents encara no han aparegut, potser que pleguem.

La jove nació americana, allunyada del control directe de les religions establertes al Vell Continent, fou un veritable laboratori en la creació de nous cultes. Abundaven les expressions de la religió popular, la gent es lliurava a tota mena de supersticions i sovint interpretava els propis somnis com a comunicacions divines. Era un terreny abonat en el qual un jove amb propensions místiques podia obrir-se camí.

L’any 1823, mentre un Joseph Smith de divuit anys pregava per fer-se perdonar alguns excessos sensuals, se li aparegué un àngel de nom Moroni (igual que la capital de les illes Comores!) i li revelà l’emplaçament d’un llibre fet de planxes daurades. El tresor es trobava amagat a un turó al costat de casa seva i contenia també una cuirassa i unes ulleres de plata les quals tenien com a lents un parell de “pedres vidents”. L’endemà mateix, Smith va pujar al turó a la recerca del llibre promès, però l’àngel li ho va impedir perquè va trobar que el jove es movia per impulsos excessivament materialistes.

Durant els quatre anys següents Smith ho va tornar a intentar, però l’àngel sempre li responia que no havia comparegut acompanyat de la persona adequada (oi que sembla un conte?) Mentrestant el jove continuava caçant tresors i treballant com a peó. L’any 1827 conegué Emma Hale, i com que els pares d’ella s’oposaven a l’enllaç, els enamorats van optar per fugar-se. El 22 de setembre de 1827 la jove parella de nou ascendí al turó i aquest cop sí que Moroni permeté que Smith no se’n tornés amb les mans buides. Amb els diners que guanyà excavant un pou, va adquirir un bagul on pogué mantenir sota clau les relíquies que acabava de trobar.

Una de les condicions que havia imposat l’àngel era que només el propi Smith podia posar els ulls sobre les planxes daurades, així que els familiars i amics propers s’hagueren de conformar palpant l’artefacte per sota d’una tela de lli que l’embolicava. Les noves del descobriment del tresor havien corregut pel veïnat i alguns caçadors de fortunes començaren a assetjar la llar dels Smith, fent-los la vida impossible. Joseph, el qual frisava per posar-se a traduir els textos gravats a les planxes, tingué la fortuna de comptar amb el mecenatge de Martin Harris, un propietari local que creia en els seus poders profètics. Amb els 50$ que rebé, Smith pogué pagar els seus deutes pendents i traslladar-se amb l’esposa a Harmony Township (Pennsylvania), on ningú no el coneixia i podria dedicar-se tranquil·lament a la traducció.

Aquelles planxes que semblaven estar fetes d’or tenien, segons Smith, uns 15 centímetres d’ample per 20 de llarg, estaven relligades en forma de llibre gràcies a tres anelles. El volum tenia 15 centímetres de gruix i les seves pàgines estaven gravades amb caràcters que denotaven una gran antiguitat. De fet, Smith va identificar amb la seva desbordant ciència infusa que aquella escriptura corresponia a l’egipci reformat, sense fer-se gaires preguntes sobre el possible fet extraordinari que Amèrica hagués estat descoberta per part dels súbdits del faraó.

Facsímil de les planxes daurades que es pot veure a Salt Lake City (oi que sembla el "taco" Maragall?)